Llegendas catalanas/La batalla dels morts
| ← Lo mont del fay | La batalla dels morts Llegendas catalanas |
Duas diadas → |
Era una tarde de un hermós dia de Setembre; lo xiulet de la locomotora, al fer parar lo tren, nos feu coneixer que haviam ja arrivat á la Vila de Sant Celoni ahont teniam de baixar. Com que era ja tardet y haviam de caminar encara duas ó tres horas pera arrivar al terme del nostre viatje, poch nos entretinguérem per la vila; cercarem un guia que 'ns acompanyés al poble de Campins ahont deviam fer nit, y un cop lo tinguerem nos posarem tot seguit en camí. Lo sol deixava encara veurer sos últims y esmortuits raigs derrera una de las montanyas del estrep del Montseny, quan nosaltres, deixant enrera la antigua vila, toparem ab las ruinas d' un abandonat monestir. Jo no se que hi haja res que parli al cor ab mes elocuencia que lo mudisme dels enderrochs; aquells archs, aquellas voltas ahont algun dia s' havian alsat núvols d' incens y entonat cantars al Omnipotent Senyor; il-luminadas per aquella mística claror, en aquella hora trista y melancólica del dia, infundian en sa mateixa destrucció, una emoció y veneració profunda incapás de poderse esplicar. Passarem avant; la nit nos vingué demunt quan encara eram ben apartats del lloch ahont anavam. Lo caminet que seguiam entre mitj d' aquells alzinars era estret y desigual; á la dreta s' aixecavan enlayradas montanyas y á la esquerra hi teniam un fondo xaragall ó torrent que amenassava engolirnos al primer pas en fals que déssem; al altre costat del torrent, espessíssims boscos de abets y sureras, que movian pausadament sas fortas brancas, 's estenian allá d'allá fins á perdres de vista. Quí sab! pot ser entre aqueixas centenarias alzinas, dintre d' aqueixa torrentera ó dalt d' aquell turó, pensava jo, fou ahont morí á mans de son germá lo bon compte Ramon Berenguer, anomenat Cap d' estopa. Embeguda en eixos pensaments anava caminant jo sens dir res y sense atalayarme tan solsament de que lo guia hagués encès un fanelet que pel cas portava. Sobte los clapits d' un gos me feren tornar al mon present: en mitj d'aquella espessedat d' arbres y per entre la negrenca verdó de sas brancas brillava una llum, mes no una llum natural com la que nosaltres duyam, sino una llum grossa y roja que llensava vivas flamas, y entre los clapits del gos s' ohia un colpejar seguit com demunt de ferro. Confesso que tot alló, en aquell bosch y en aquella hora de vespre, me impressioná profundament. Lo guia, coneixent lo que en mí passava,
—No tingueu por, me digué, es lo Farga d' en Janot.
—Si que está ben sola, vaig dir jo, y ben lluny de vehins. Puig no 'm recordava haver vist ni una sola casa en tot lo camí.
—Jo ho podeu dir, me digué 'l guia, mes ara ray: no hi ha de que temer; ab tot no succeheix aixís tot lo temps del any.
Jo havia sentit á parlar molt del Gorch Negre ahont hi tenian las bruixas sos conciliábuls y m' havian contat sobre d' ell moltas llegendas y tradicions, motiu pe 'l qual, mes que per altre cosa, me trobava jo en aquell lloch, puig tenia gran desitj de visitarlo; y com no distava d' allí mes que de tres horas y mitja á quatre me creguí que no arrivessen fins allí las bruixas enfurismadas per haverlas tretas dels voltants del gorch quan plantaren la creu dalt del single que á son costat s' aixeca, y que no fos aqueix lo perill que 's corre per allí en cert temps del any; aixís fou que ho preguntí al guia.
—Ca, no es aixó, no, 'm va respondre aquest; prou van quedar allavoras ben arraulidas y lligadas; no poden arrivar tant lluny ni allí poden fer cap dany; deixeus que en cada cim de roca hi plantaren una creu y que tota una professó de Bisbes aná pera benehir lo gorch; no: ellas ray, poca po 'm farian.
—Donchs que es lo que hi ha que teme?
—Mireu, me digué, veyeu dalt d' aquell turonet una massa alta y fosca que sembla un gros gegant?
—Sí.
—Veyeu aquí baix del torrent y demunt d' una cosa blanquinosa que no son mes que unas inmensas rocas, una altra cosa alta y negrosa com la de dalt del turó?
—Ja ho veig.
—Donchs aixó son dos Castells ó duas casas senyorials; moltas ne veureu per aqueixos vols; no estan situadas al cim de altas montanyas com acostumavan á estar aquells, puig los senyors d' aqueixos casals eran uns petits senyors que tenian pocas terras; mes com l' ambició del home es gran y com que com mes se te, mes se vol, tots ells tenian gran enveja á aquells poderosos senyors que tenian feudos y castells capdals, y no podent ferlos la guerra, puig los haurian xafat com á formigas, la tenian sempre entre ells puig volian apoderarse lo un del de l' altre pera veure de engrandirse.
Dos senyors del casal del turó, ó sia los senyors de Bellpuig, tenian la guerra declarada ja de molts anys als amos del casal que haveu vist abatut demunt las rocas del torrent, y si be aquells tenian mes medis de defensa natural per tenir sa casa en las alturas, aqueixos eran d' una rassa de valents als que raras vegadas ningú vencia mes que fos ab sobradíssimas forsas. Veyent los del turó que jamay los podian vencer, irritats de la gran resistencia d' aquells, als que en un principi se cregueren que atacarlos y vencerlos era igual, s' irritaren tant y tant que alló que de primer era una mala volensa 's convertí luego en una encarnissada guerra de mort y d' estermini; jamay no 's donava cuartel , y, ay del infelís que queya en las mans de sos contraris, puig jamay cap Neron ha inventat mes cruels torments. Cada dia eixas valls y montanyas se regavan ab sanch dels combatents, y cada vespre las Milocas celebravan entre eixos arbres suntuosos festins. Per fi; vingué un dia en que semblá que'l cel s' havia apiadat d' aqueixa terra. Lo senyor de Bellpuig tenia una única filla y 'l del casal del torrent un únich fill; casats ells dos, tota la herencia se juntava en una mateixa familia que era lo que pledejaven tants anys feya. Per res se consultá lo cor dels dos contrayents; era lo que convenia y bastava; ademés lo pare de la donzella no la havia may volguda ab estrem, y apesar de la tranquilitat que li devia reportar lo que son vástago fos una dona pera la pau de son senyorío, hauria mil vegadas preferit continuar la guerra ab tal de haver un fill varó; per qual motiu no se li havia vist may que li fes una caricia, ni procurá dolcificar la pena que á sa filla li causava lo casament ab un home al que ni poch ni molt volia y del qui tampoch era gens volguda.
La boda passá envant y la donzella de Bellpuig aná á habitar lo casal de son marit. Bona com era ella, procurá ab totas sas forsas amar á aquell ab qui estava unida per la vida, y quasi hauría lograt que ell fes altre tant, sino fos estat una nova desgracia que destruí tots los plans y encengué altra volta y mes que may, la teya de la discordia.
La senyora de Bellpuig morí, y son marit que la tenia mitj aborrida á causa de no haver d' ella cap fill, va tornar á casarse molt prompte ab una jove dama, tan jove y bella com perversa. Eixa dominá de tal manera á son espós, que li feu trencar tots los pactes y paraulas donadas al marit de sa filla, prometentli á ella nombrar per hereu al fill que d' ella hagués; ab eix motiu y com vos podeu pensar, renasqueren ab mes forsa los antichs oys, y lo jove caballer s' anava apartant de sa esposa, filla d' aquell desleal senyor. Per desgracia la nova senyora de Bellpuig sentí la vida de un nou ser en sas entranyas y ab l' afany de que fos un varó com savia desitjava son marit, consultá als mes savis doctors y á las mes afamadas sibilas: tots li digueren que veuria complerts los seus desitjs. Desde aquell moment, la ambició d' aquella dona no tingué fre, y no contenta de haver despullat de la herencia á sa fillastra, volgué també com los antepassats d' aquella casa apoderarse dels bens del jove cavaller marit d' aquella.
Era 'l capvespre del dia dels morts; las hosts de Bellpuig baixaren á la vall pera atacar la casa del cim del torrent, lo mateix senyor dirigia lo assalt, y al seu costat una hermosíssima dama 'l seguia donantli consells y animant als que lluytavan. Semblava impossible que aquella dona que era un ángel de tan hermosa, pogués assistir impassible á aquellas escenas de desolació y de mort. Los del casal, ben lluny d' esperar aquell assalt y desprevinguts com estavan, en los primers moments no feren resistencia, poguent aixis sos enemichs entrar fins als primers patis, mes llavoras, ab son senyor al davant se comensá una lluyta espantosa cos á cos. Lo senyor de Bellpuig, instat per la seva esposa, s' abrahoná contra 'l seu gendre, y ben promte los dos senyors no formaren mes que una sola massa, que ara s' aixecava, ara queya en terra ahont ab forsa ressonavan las armaduras demunt las pedres, y ab los cops que 'ls dos se donavan. Mentres tant la desdixada filla del senyor de Bellpuig pregava ab tota la forsa del seu cor al Deu de las misericordias que la lliurés de la gran aflicció en que estava; ella no podia voler la victoria del seu pare perque llavoras perdia el seu marit, ni tampoch podia voler la de aquest perque no podia anar contra 'l seu pare. Cada crit y cada cop que sentia y que sens may parar se succehian l' un al altre la estremian y oprimian son desfallescut cor. Sobte, sentí que se obria la porta de la cambra en que estava y una dona embolicada en son mantell hi entrá: ella llensá un crit mitj ofegat y aná pera aixecarse, mes la que acabava de entrar li posá ab forsa sa pesada ma demunt sa espatlla fentla restar agenollada: llavoras, trayent sa ma de dessota del manto en que estava embolicada, descubrí un xich son rostre al temps que brandava enlayre sa daga. Lo terror se retratá en lo rostre de la filla de Bellpuig y ab tremolosa veu digué:
—Ah no, per pietat, no siau... parricida.
Aquest últim mot lo digué ab esgarrifosa veu al temps que l' arma homicida 's clavava en son pit.
Aixis com la daga obrí 'l si de la noble senyora sa madrastra sentí un cop en son front y, posantsi sobtament la ma, la tragué d' allí mullada de la tebia sanch de sa víctima.
Aquella mateixa nit, deslliurá d' un infant com li havian predit, mes en mitj del front hi duya estampada una grossa taca de sanch.
Los senyors del casal del torrent moriren, lo senyor de Bellpuig també, y sa nissaga fou una nissaga malehida.
Desde llavoras, tots los anys en lo dia dels morts torna á armarse la batalla, y la senyora de Bellpuig, empunyant sa daga y embolicada ab son mantell, baixa del turó y camina terras arreu fins al torrent, y ficantse á la casa repeteix la mateixa escena que aquell dia malhaurat, y se la veu sortir ab la ma al front y mormolant, parricida parricida, paraula que sempre mes ressoná en sas orellas, perque diu que fins son mateix fill quan nasqué ja ab son primer plor digué aqueixa paraula, la que repetí sempre. Y ¡ay d' aquell que en semblant diada se trobés per aquí!: tot torna á comensar com en lo dia de aquella feresta lluyta. Los cavallers s' alsan de sas tombas, los soldats armats de tota lley d' armas, los vassalls plens de coratje, y tornan los crits, la sanch y l' estermini y fins la terra sembla que s' enfonsa.
En aquell moment arrivavam al peu de la iglesia de Campins, ó sia al terme de la nostra caminada per aquell dia; cinch ó sis casas del vol de la rectoría deixavan avivar la claró de la llar per entre las clivellas de la porta y se 'ls sentia acabar los últims parenostres del Rosari. Al enfront nostre s'aixecava altiu y majestuós lo mont de Fogás que serveix de estrep á un costat del vell Montseny; mes enllá se veya una de las enlayradas crestas d' aquesta, cuberta ab sas sempiternas neus, y en altre cantó y als peus del Fogás, lo turó de Bellpuig ahont á la mística claror de las estrellas se dibuixava com la ombra d' un gegant, sola, feréstega y tenebrosa la arruinada mansió dels ambiciosos y parricidas senyors. Jo la mirava, plena ma pensa de totas las cosas que acabava de sentir; me semblava veure á la dama de Bellpuig armada ab sa daga y embolicada ab son manto baixar per la espadada pendent; me semblava sentir lo crit de guerra dels combatents y la llastimosa veu de la trista filla de Bellpuig. Una xuta que hi havia adalt del campanar comensant en aquell moment á deixar oure sa trista y pahurosa veu, me paregué que era la senyal de mort de tots aquells sers dels que 'm havian parlat tot lo camí, y dirigint mos ulls sola del campanar me semblá veure aixecarse de sas fredas tombas á tants mil de sers com allí reposan. Per sort, la ample porta de la casa s' obrí, y tornantse á fermar tot seguit derrera nostre m' impedí veure res mes.