Llegendas catalanas/La font de San Salvador
Era als últims del mes d' Agost del any del Senyor mil cinch cents quaranta. Dos llechs joves que per son trajo 's coneixia que eran del convent de Jesus, del ordre de Sant Francesch, edificat extramurs de Barcelona, anavan pel camí que de Mallorquinas dú á Santa Coloma de Farnés. Tots aquells camps en altre temps verdejants y plens d'ufana, estavan completament migrats, y las plantas raquíticas y quasi secas donavan un aspecte de tristesa á aquellas planuras. Molt de temps feya que 'l cel no havia derramat sobre d'ells ni una sola gota d'
aygua.
Los dos viandants entristíanse mes y mes cada volta; en lo semblant d' un d' ells, que resplandia de beatitut celestial, s' hi dibuixava un pesar, mentres sa mirada dolsa y resignada s' alsava al cel com implorant misericordia: aquest frare era 'l Beato Salvador de Horta, qual fama, per sas virtuts y miracles, s' havia estés por tot arreu.
Ple d'inmensa caritat y amor al prohisme, anava pel mon duhent la llevor de la divina paraula; y, fill com era de Santa Coloma, l' amor á sa terra lo duya allavoras á predicarhi pera que la gent, fent penitencia de sas culpas, aplaquessen la justa cólera de Dèu y fossen lliurats dels mals que per ellas havian merescut. Al veure aquell trist quadro de sequedat y miseria, nostre Sant resolgué lo redoblar sas prédicas y oracions pera que 'l Senyor lliurés de tanta desgracia á sa estimada terra. Las fonts estavan secas, las deus totas estroncadas, no 's trobava ni un rech ahont hi passés gota d' aygua, aixís com tampoch en cap torrent, pera poderhi refrescar la assedegada gola: los habitants d'aquellas comarcas tenian de beure aygua de las bassas ó sots, succehint ab aixó que 's desarrollavan unas fortas y malignas febres que no tenian cura.
Pujant amunt pel riu d'Arenas,—ja feya moltas horas que caminavan,—lo company de Salvador s'assegué á la entrada d' un bosch mitja hora avans de arrivar á Santa Coloma: las alzinas sureras aixecavan tristement sas brancas mitj secas al cel com demanantli misericordia; y al cim del turó eran ja mortas de set.
—Salvador, li digué, mentres s' asseya, com aquets arbres, jo també desfallesch. Y efectivament, la set mes que la gana y 'l cansament, los tenia aclaparats; tot lo dia havian caminat ab un sol abrassador, y no habia passat per sa boca ni una molla de pá ni una gota d' aygua.
Salvador, veyent l'estat del seu company, s' atansá á una roca que dalt d' un marge de la vorera del riu hi habia, donáli un cop ab lo palmell de la má alsant son fervorós prech á Dèu y brollá una font de claras y frescosas ayguas.
Dèu benehí la acció de son servidor prometent per boca d'un ángel que tots los que d' aquella aygua beguessen quedarian guarits de la febre, y que may, per sequedat que hi hagués, minvaria 'l doll d' aquella font nascuda per las oracions y mérits de tant gloriós Sant.
Y aixís ha sigut: per molt de temps que passe sense ploure, per molta sequedat que hi haja, per mes que s'estronquin tots los manantials, aquella font raja sempre igual: unicament quan s'han volgut fer escavacions pera trobar lo lloch de sa naixensa, llavoras para la font de dar sas ayguas y no torna á mormolejar fins que la deixan tranquila altre volta.
Los habitants de Santa Coloma, en agrahiment al Sant, hi feren una capelleta pera honrar sa memoria, donantli 'l nom de Font de Sant Salvador, per mes que la Iglesia tot just l' haje beatificat; y encara totas las nits hi encenen la grossa llantia de llautó que penja devant de sa imatje col-locada al bell sobre de la font. Aquella llum serveix també de faro si per casualitat algun viatjant se pert per aquells entorns.
Y com que aquella aygua cura de febres y altres malaltias, se veu sempre concorreguda la ermita sobre tot en lo dia del Sant, 18 de Mars, y encara avuy hi atrau un gran aplech de gent dels encontorns.