Llegendas catalanas/La mánega d'aigua

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


LA MANEGA D' AIGUA


Qui no ha vist may algun d' aquestos hermosos pobles de la costa, alguna de aquestas blancas colometas llensadas per las onas al peu y entremitj d' enlayradas y feréstegas rocas?
 Totas las tardas quan lo sol deixant un rastre de llum sobre lo inmens llit blau de la mar dirigia sa esfera de foch envers l' occident Eudalda y Robert, perdentse sos petits y descalsos peus entre la arena, s' acostavan poch á poch fins á los mateixos llochs ahont batian las onas, cullint petxinas, estrellas de mar, caragols y totas las altres cosas que las onadas depositan en la platja.
 Lo devantal de Eudalda era al cap d' un xich tan ple de totas ellas, que moltas voltas se li esquinsava. Quan tan bon aplech ne tenian era de veurer la joya que en sos rostres se pintava: moltas vegadas, tant distrets estavan en son trevall que no s' adonavan de la vinguda de una grossa ona que adelantantse mes que las altres los cubria deixantlos mes molls que peixos, ab gran enfado de las sevas mares, que quan aixís tornavan á casa era menester que algun bon vehí se interposés á fí de estalviarlos alguna patecada.
 —Prou algun dia os succehirá una desgracia, los hi deyan; y quina manera de malmetre la roba!
 Mes prompte la tempestat passava y las mares tot fent com qui 'ls vol fer anar al llit sense sopar, se 'n morian de ganas de darloshi.
 Altres vegadas, si trobavan per allí la barqueta d' algun pescador s' hi posavan dins y rema que remarás entre tots dos, quan eran ben lluny, rihent á voltas, altres llensant al vent sas tendres é infantils veus, entonavan una dolça balada que 's barrejava ab los rumors vagarosos de las brisas marinas, y s' hi estavan fins y á tant que 's feya fosch. Mes de duas vegadas havia sucsehit de tenirlos de anar á cercar, perque segons com estava la mar no tenian ells prou forsa pera conduhir la barca á lloch.
 De petits se feren grans, lo pare d' en Robert havia tornat de sos viatjes tan pobre com quan se n' hi va anar; havia recorregut tots los mars, havia servit en barcos de guerra y mercants, havia arreplegat alguna cosa que invertí en un llaut del que n' era 'l sol propietari, mes la mar fou ingrata pera l'home que tot li havia confiat, y un dia destruí sa hermosa embarcació y gracias que lo deixés á ell ab vida. Lo vell marí trobantse carregat d' anys y sense forsas pera tornar á empendrer fortuna se 'n aná á son poble ahont lo esperava sa esposa, y son fill al que ab prou feynas coneixia, portantlos per tota riquesa, un tresor de historias que havia arreplegat en sos viatjes.
 Aixís fou, com Robert era pobre, y s'havia de guanyar la vida pescant: molt trevallava per veurer si podria estalviar alguna cosa á fí de comprar unas arrecadas per sa hermosa enamorada: mes res li eixia; intrépit com cap altre no temia al mar per enmaranyat que estés. Qui l' hagués vist dret á la proa de sa barqueta, combatuda per las encrespadas onas, ab sos ulls de foch en los que 's reflectía sa gran serenitat, ab sos cabells negres y caragolats adornant son front amorenit, nua de genolls en avall sa fornida cama, l' hauria pres per un d' aquells deus marins als que adorá la Grecia.
 Ella graciosament vestida y pentinada, passava 'l dia sentada á la porta de sa casa ab son polit coixinet á la falda y fent ballar entre sos dits los xarraires boixets que anavan formant una ampla y bella blonda, qual producte destinava pera comprar sas robas de nuvia. Sentada allí veya passar á en Robert cada volta que aquest anava ó venia de la platja: á voltas lo vell marí tot fumant en sa pipa de ámbar, única cosa que havia salvat de sa fortuna, anava á ferli una estona de companyía y li contava alguna de las sevas aventuras: quan aixó succehia, s' omplia la casa de Eudalda de gent, petits y grans, ansiosos de saber las mil vicissituts que 's passan en los mars llunyans.
 Una tarde estava lo vell marí, llensant bocanadas de fum de sa inseparable pipa, al costat de Eudalda y rodejat, com he dit, de una pila de gent, als qui contava la historia de lo primer viatje que feu en las regions antárticas; era tant maravellós lo que 'ls deya que tothom l' escoltava casi sens alenar.
 —Nos trobarem, deya ell seguint sa relació, devant d' una inmensitat de montanyas de gel, que sobrenadavan demunt de l' aigua ó eran arrossegadas per ellas á una gran distancia dels llochs ahont s' havian format.
 A aquestas montanyas los donan lo nom de icebergs, y tenen las formas mes estranyas y fantásticas que vos podeu imaginar: á voltas semblan grans palaus, á voltas altíssims campanars, pilastras, arcadas, torres, pedras inmensas delicadament filadas ó esculturadas com las de las góticas fatxadas: tots aquestos caramells de glas de una puresa tan inmaculada, que ni la mes petita volva de pols ha tocat may desde 'l dia de la creació, presentan als ulls del navegant, los mes variats y vius colors; sas rocas son formadas de pedras preciosas que brillan com diamants ó vos fan veure los colors del safir ó la esmeragda; vos dich que may vos formariau una idea de la varietat y boniquesa de sos colors: tant de dia com de nit llensan una resplandor que no vos puch esplicar, á voltas sembla plata brunyida, á voltas llensa 'ls colors de l'arch de sant Martí.
 Hi havia unas grans arcadas de aquestos colors sota las que nos ficarem, pero prompte 'n tinguerem de sortir, puig baixavan á unas grans covas per las quals se introduhia l' aigua del mar, sobre las que estavan edificadas, y pujant amunt com una bufera, feyan un soroll semblant de una forta tronada; una munió d' aucells, los que no entenguerem ahont podian tenir la posada, entravan y sortian d' aquells fondos llensant crits estranys; nos pareixia trobarnos en las ruinas d' algun vell castell ó d' algun arruinat convent: las embestidas de las onas se estrellavan contra 'l nostre barco y 'ls ressons de las nostras veus eran tramesos per aquellas fortas y sólidas murallas d' inmensa blancura. Es imposible que vos pogueu fer cárrech d' aquell estrany y maravellós conjunt; figureus una ciutat arrunada ab palaus d' alabastre de totas formas y de totas menas, pilans grossíssims, edificis que forman carrers que crusan per diferents cantons; y ab prou feynas si os ne podeu formar una idea exacta. A mí m' impresioná en gran manera causantme al mateix temps temensa veyent que sols Deu era capás de dirigir la nostra nau en mitj d' aquellas flotants montanyas, sens que 's fessin á micas: molts son los que en ells s' hi estrellan.
 Lo calor del sol, la maror que aixeca y trenca los icebergs ab espantós estrépit, los trossos de glas que 's desprenen de las parts inferiors, y poden, pujant amunt, foradar lo casco de la embarcació, las rápidas corrents que tot seguit se forman pel seu vol, las onadas que tot ho fan anar d' açí d' allá, y l' aigua salada que ho corromp y acaba pera ferlo despendrer dels seus agegantats fragments; veuse aquí los inmensos perills á que 'ns trobavam esposats entre aquells banchs de glas. Lo capitá ab tot nos digué que los barcos balleners moltas voltas atracavan en ells, é hi trovavan un refugi contra 'ls icebergs de menos magnitut que arrossegats per las corrents los haurian destrossat, y deya també que moltas vegadas s' hi havian provehit de l' aigua dolsa que tenen en son fons, y raja á voltas per sos costats formant pintorescas cascatas; lo que poguí veurer jo mateix la segona volta que passegí ma nau pel Occeá Boreal.
 Aquesta segona vegada hi troví allá moltas embarcacions que en cert temps del any hi van pera cassar bacas marinas, ossos y altres animals que 's serveixen d' aquellas islas flolants pera ferse transportar d' una costa á l'altre.
 —Sant March, Santa Creu, Santa Bárbara no 'ns deixeu!, digué en aqueix punt la Eudalda tot senyantse al sentir un horrorosíssim tró.
 —No sias timonera, minyona, li digué lo pare d' en Robert.
 —Quina pudó de sofra, digué un dels de la rodona, y quina mar mes alterada afegí mirant en sa direcció.
 —Tindrem tempestat y grossa, digué un altre, un núvol ben negrot se 'ns acosta, y mireu, quina cosa mes estranya, sembla que 's baralli ab las aiguas del mar fentli fer remolins.
 —Es estrany, mormolá lo vell marí, aixecantse y sortint lo cap del llindar de la porta, ningú diria sino que 's forma una mánega d' aygua.
 —Que 's aixó d' una mánega d' aygua? preguntá Eudalda á la que encara no havia tornat la tranquilitat.
 —Una mánega d' aygua, respongué ell llensant bocanadas de fum, es un tros de mar ahont las onadas s' hi arremolinan ab una llestesa espantosa duyentlas, seguidament, seguidament, cap al mitj ahont hi agombolan una gran inmensitat d' aygua que 's va enlayrant, enlayrant, en forma d' embut, mentres que lo núvol negre que hi ha demunt d' ellas tornantse també com un embut, mes dirigit cap avall com si 's volgués juntar ab l'altre, s' hi atansa, com engolint las ayguas, fins y á tant que s' han juntat formant allavoras una llarga pilastra que puja del mar als núvols. Sembla que estiga bayda y no obstant algunas vegadas s' ha vist distintament circularhi las ayguas, semblant lo fum d' una ximeneya.
 Un altre tró mes fort y mes aprop que 'l primer se deixá sentir. Eudalda se estremí, mes s' aguantá y no digué una paraula, mirava ansiosa a tots los pescadors que ab sos grans paners los uns, las tremas al bras los altres, descalsos y ab la cama nua fins á genoll, passavan correns cap á casa seva pera aixaplugarse de la tempestat. Sentias també de tant en tant algun:
 Oooo, issa, óooo, issa, dels que á tota pressa recullian sas barcas, rems y eynas de pescar, fugint de la enfurismada mar.
 Lo vell marí sens fer cap cas de aixó seguia son recit.
 —En mitj d' aquell bull y remolí de las onas, los barcos que 's troban prop d' ellas corren un gran perill puig cap s' escapa de ser engolit pel xuclador que atrayentlos á sí 'ls fa donar voltas y giragonsas vertiginosas xamicantlos de mala manera si son barcos petits y trossejantlos si son grossos; sols poden salvarse d' ella à cop de canonadas si logran descompóndrela.
 —Verge de la Misericordia ampareulo: digué la Eudalda esclatant en un gran plor y cubrintse la cara ab sas mans.
 —Qué 's aixó Eudalda, ¿qué no navegas en popa? li preguntá lo vell marí
 —Estoneta ha que ja no passa cap pescador, lo que prova que ja tots s' han recullit á sas casas, y en Robert no ha passat encare, ni es probable que passi, puig si hagués estat á la platja l' un ó l' altre lo hauria esperat. Pare, pare, correuhi que si ara fes la mánega d' aygua y ell fos al mar, l' engoliria junt ab sa barqueta.
 Lo marí arrugá son front, llensá una bocanada de fum y corregué á aguaytar la mar. Al primer cop d' ull s'esgroguehí fins á quedar blanch son rostre colrat, després ab un tremolor inesplicable en un home avesat als perills, cridá ab tan forta veu que fins feu somourer las casas, y ab un tó de mando com si manés la seva nau.
 —Arrieu, arrieu depressa tots los que tingueu escopetas y anemla á escopetejar avans no perdi á mon fill; la mánega d' aygua s' es feta.
 Lo cuixinet de fer puntas, relliscá de la paret ahont se recolsava, ab lo moviment de desespero de la Eudalda y cayent en terra los boixets al topar los uns ab los altres llensaren un llastimós gemech.

  ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·

 Quina nit d' angunia! Robert no torná; son pare se estigué á la platja fins que s' hi vegé, de res haurian servit los tirs, y 'l monstre marí havia pres tot son increment, ningú recordava haverne vista may cap per las costas del Mediterrani; frisós lo vell en sa case, de bella nit s' entorná á la platja y ficantse á una embarcació se endinsá mar endins ab tot y la fosca.
 La mar estava ya tranquila, mes no deixava pera aixó de tenir sos perills y sobre tot, quasi era inútil pensar en trovar lo seu fill ab aquella fosquedat.
 Al clarejar la aurora se dirigí á terra, esperava encara que son fill s'hagués salvat á forsa de rems, puig un altre minyó faltava que 's deya si anava embarcat ab ell, y entre tots dos, pensava lo pare, que diantre será que no 'n fugissen ab temps y que perduts per la mar no poguessen desembarcar quan volguessen y ho hajan fet mentres jo los anava cercant. Ab tot, quan mes prop era de terra li anavan faltan las esperansas y casi no tenia valor pera abordar.
 Sobte, un objecte ferí sa vista, eran las llatas de una barqueta desfeta que sobrenadavan demunt de l' aygua.
 Groch, esferait y erissat lo cabell, s' atansá á la platja: com mes s' hi atansava mes taulas de fusta trobava. De prompte un crit espantós, ronch y feréstech com l' udol d' una fera, ó com lo grunyir de la terra avans de un terratremol, s' escapá d' aquell ample y fornit pit que may havia tremolat devant de cap perill.
 Entre las onas que llepavan la platja y seguint lo seu va y ve 'ls servia de joguina un gelat cadavre, era 'l del company de Robert.
 Allí ahont aquest últim habia jugat y cullit petxinas quan petit ab la xiqueta Eudalda, s'hi trobava aquesta mitj ajeguda en la arena, mullada per las onadas que á voltas la cubrian tota, llensada al vent sa llarga caballera, esgarriats sos ulls desmesuradament oberts que res veyan de lo que en son entorn passava; y que tenint fortament abrassat á un cadavre mormolava ab una veu que mes be pareixia un suspir ó 'l remor de la marinada?—Robert! Robert!
 Lo vell marí caigué de terror en terra.