Llegendas catalanas/Nostre Senyor tanca una porta y n'obra una altra

NOSTRE SENYOR

TANCA UNA PORTA Y N'OBRA UNA ALTRA.

Acabava d' arrivar devan del hostal de Moyá la diligencia que fa 'l transport desde dita vila á la de Caldas de Montbuy y vice-versa.
Entre altres dels passatjers baixaren un senyor, una senyora y una senyoreta, que semblava ser la filla dels dos primers. Se coneixia qu' era la primera vegada que trepitjavan aquella terra segons lo molt que preguntavan y lo que admiravan aquell bell país.
L' hostal, situat al bell peu de la carretera, per allí mateix ahont se veu atravessada per la que va de Vich á Manresa, es un xich apartat de la vila y está entre mitj d' unas quantas casas que s' anomenan lo Poble nou.
Desde ells se veuhen las bellas planuras que s' estenen al peu de la vila, las montanyas mitj peladas á causa de las guerras, lo encreuhat de las carreteras, lo cementiri ab sa bella capella, y com qui va amunt, la hermosa vila ab son bonich campanar formant corona mural, y per sobre la població, com trayent lo cap, l' edifici dels Escolapis reposant al peu dels dos turons que resguardan á la real vila.
Encara que no era més que al Octubre, los senyors que hi havian entrat demanaren foch, puig sabut es que allí quasi ni per l' Agost s'hi coneix la calor.
Després d' haverse escalfat y ben abrigat sortiren del hostal y pujaren carretera amunt, visitaren l' hospital, la grandíssima y bella iglesia que fa recordar la de Montserrat, l' espayós camaril de la Verge, notable tant per los molt recorts y datos histórichs guardats y arreplegats allí per lo inginyós é infatigable sagristá, y los retratos dels benefactors que ha tingut l' iglesia, entre 'ls quals s' hi veuhen los del Comte Sunyer, fill de Jofre, y 'l del Rey en Pere IV d' Aragó.
S' hi veuhen tambe varios escuts, y en mitj d' ells, lo facsimil de la moneda ab que dita vila redimí sos alous y vassallatjes.
Per tot lo séu vol hi há poétichs emblemas de María, voltats de bellíssimas inscripcions, y per fí, moltas altres cosas llargas de enumerar y que valen la pena de ser visitadas.
Los tres viatjers ho vejeren tot atentament, passant després als Escolapis ahont los ensenyaren lo petit museo que están arreglant, de historia natural, enriquit per los molts fóssils que 's trovan per aquellas montanyas, y la biblioteca que ab gran constancia y afanys recullen.
No volgueren tornarsen al Poble nou, ó sia al hostal, sens haver vist primer la miraculosa imatje de San Sebastiá per quí la vila té particular devoció.
Com que al dia següent havian de marxar al Estany ahont los esperavan uns amichs, y qual monastir volian visitar per haver sentit á parlar de sos bellíssims claustres, no tenian temps per perdre.
La ferrera de la plassa de Sant Sebastiá, ó sia la sagristana ó encarregada de la iglesia, agafá un feix de claus y fentlas dringar la una ab l' altra, obrí la porta, que ja era tancada.
—Aquesta imatje, los va dir, no 's pot ensenyar sense que 'ls ciris sian encesos, com se sol fer ab lo Santíssim; perque eixa imatje es miraculosa y feta de mans d' ángels.
—¿Nos voléu contar com fou aixó? digué la senyoreta.
—Prou, respongué la ferrera.
—Era ja fa molts anys, lo ménos tres ó cuatre cents.
Una peste que á tothom matava s' havía ensenyorit de Moyá y tots los séus vols: crech que arrivava fins qui sab ahont, á Barcelona y tot: lo desconsol era gran, casas hi havía que havían quedat desertas; llavoras lo poble feu prometensa al gloriós mártir de construirli una iglesia baix la séva advocació.
L' Hospital en lloch de ser abaix, prop la parroquia, com ara, era aquí, en eixa plassa y servía no sols per los malalts sino pera recullir pobres pelegrins.
Donchs bé, un vespre, y quan ja s' havía votat lo fer la imatje y s' estava parlant de quí la faría que ho fes bé, sens trovar ningú á propósit, trucaren dos pelegrins á la porta del hospital demanant aculliment per aquella nit.
Enterats los pelegrins de lo que tenia al poble en tan fatich, demanaren una pedra, y tancantse en una celda prometeren fer la imatje.
L' ensendemá, veyent que no eixían may ni may de sa celda, determinaren los vehins trucar á la porta, que estava tancada per dins; mes ningú respongué, tractaren llavors de obrirla y ¡oh sorpresa! los pelegrins no hi eran, y en mitj la cambra hi havía un Sant Sebastiá fet d' una manera admirable, ab una encarnadura que pareixía natural.
Tothom ho tingué per un miracle y ningú duptá que lo havían fet los ángels en forma de pelegrins.
La dona, mentrestant, encengué los ciris de dal del altar y baixá la fusta que tapava 'l Sant.
—Mirin, mirin, quina carnadura més ben feta, y ab tants anys com té, sembla que sia feta d'ahir.
Llavoras los mostrá unas afegiduras que tenia en los peus.
—¿Y qué es aixó? preguntaren los visitants.
—Aixó es que la iglesia que allavors se feu al Sant, era molt petita, que la gent no hi cabía, per quant era tanta la devoció que a ell se tenia, que de tots los pobles vehins venian á visitarlo, y en temps mals molts venían á habitar aquí á Moyá, perquè desde llavoras res hi pogué la peste, fins un altre cop que semblava se 'n volgués tornar á ensenyorir, y llavors se tractá de fer la iglesia més gran pera que hi pogués cabre tothom, y á qual obra tots hi devían contribuir, com aixi 's feu, puig ningú cobrá jornal, ni 'ls mestres de casas, ni manyans, ni rajolers, fusters, en fí, ningú absolutament, y foren tants los miracles que succehiren, que sería llarch de contar; á un carreter li caigué lo carro volcal pe 'l séu demunt y ab tot y que anava carregat de pedras, cap dany rebé. Pero lo més gran de tots fou que lo qui portava 'l Sant lo dia de sa traslació, caigué mentres lo duya y tothom cregué perduda per sempre aquella preciosa joya feta de mans d' ángels; l' home 's desmayá y tot foren llantos y sentiment, mes lo Sant no 's feu á trossos com la gent se pensava, únicament se partí aquesta part dels peus qual senyal se coneix y que fou afegit incontinent.
L' home aquell feu fer un Sant de plata com á recort d' aquest miracle, Sant que fou guardat aquí fins al temps de la guerra del francés que fou robat per eixos.
Desde llavoras ningú més l' ha tocat, perque si 's trenqués, los ángels no 'n fan cada dia.
—¡Ah, sí, sí, es cert! digué la senyora encantada de la fé de la ferrera.
Moltas altras cosas los ensenyá, com foren los bonichs quadros figurant escenas de la vida y martiri del Sant, que son molt bons, y 'l quadro dels Juheus de Madrid fent sagnar lo cos de Jesus crucificat.
Quan sortiren de la iglesia era fosquíssim; lo cel estava enterament cubert de negres núvols y 'l vent xiulava ab tanta forsa que esferehía.
—¡Jesús, quín temps! digué la senyora abrigant á sa filla, sembla que tot se té d' arborar.
—Sí, sí, ja es vent narbonés, respongué la farrera.
Vent Narbonés,
que ni plou ni aclareix
y quan s' hi posa s' hi coneix.
Li donaren una bona almoyna per lo Sant, y despedintse d' ella, apretaren lo pas pera arrivar quant ans á l' hostal, mes no sense ensopegar moltas vegadas á causa de la fosca, y entrebancarse altres tantas a causa del vent.
Tota aquella nit y tot l' endemá plogué d' una manera espantosa; semblava un diluvi, y com hi ha allí completa falta de sorra pera fer lo morter en las edificacions, d' aquí que la obra may surt molt forta, y que en casos de aiguats s' estigui dins de las casas com en mitj del carré, filtrant l' aygua per tot arreu, per los teulats y per las junturas de las pedras en las parets.
En l' hostal distava molt d' haverhi cap comoditat y encara crech que hi faltavan algunas cosas poch ménos que necesarias. En quant á la part gastronómica, estava tot lo malament que podia.
Aixís es que 'ls forasters estavan completament aburrits y passavan lo dia anant de devant á detrás y del detrás á devant per veure si s' aclaria.
Lo vent bufava sempre ab més forsa; semblava que tot ho havía d' arrasar.
—Me sembla que acabará per tirar la casa á terra aquest vent, digué la senyora.
—Aquesta no, digué la hostalera, qu' es feta de poch y ben acabada.
Lo senyor mirá 'l sostre que semblava un mapa de tants trossos mullats, y las cassolas y gibrell escampats per aquí y per allá, posats pera tomar l' aigua que queya com per canals.
—Mes algú rebrá de segur, seguí dient ella: moltíssimas casas están consentidas encara de la crema del any 39, y com sos habitants son pobres, no fan sino apuntalarlas d' allí ahont s' espatllan y sempre las tenen així, si cau no cau; ara figúrinse ab aquest vent tant fort lo que será.
Com no era possible sortir á causa de que tot anava com una riera, escorrentse l'aigua per lo pendent de la vila avall y llensantse per la carretera, res sapigueren de lo que havia passat fins y á tant que pará la pluja.
—¡Válgans María Santíssima! digué la hostalera lo dematí del següent dia tot entrantlos la xacolata; ¡y las desgracias que hi han hagut! En la mánega (barri de gent molt pobre), han caigut duas casas, y á Ciutadilla (barri un xich mes apartat de la població y més pobre encara que 'l primer) una altra; ¡y lo desgraciats que son! ¡pobre gent!... Figúrinse un matrimoni carregat de criaturas, pobres al últim punt; lo fill gran que ja ajudava a son pare en lo trevall, caigué soldat; mentres lo fill era á la guerra 's tuleix lo pare, y com quan una persona es desgraciada tot li vé en contra, al sortejarlo per' anar á Cuba, tragué bola negra. ¡Pobre minyó! tan trempat com era y pensar que haja tingut de morir tan lluny dels séus y de sa terra! y ara, per acabarho d' adobar, los ha caigut la casa que, encara que mitj cremada y vella, á lo ménos los hi servia pera aixaplugarse; ara no sé com ho faran perque lo qu' es ells pagar lloguer no poden ni per poch que sia.
—¡Y no ha pres mal ningu?
—¡Ah! aixó no, gracias á Deu, no calia sinó que encara tinguessen més desgracias. Han sentit somoures la casa y ajudats del vehins han procurat fugir, mes diu que han quedat tan esglayats ab lo soroll y tot,que encara no s'han dat compte de lo suchcehit.
—¿Y 'l fill gran morí á América?
—Tothom ho creu aixís, puig se sapigué que estava malalt del vómit y després no se n' ha sabut res més.
—Mes, Senyor, ¿de qué vihuen, cóm ho fan aquesta pobre gent!
—Tan á Ciutadilla com á la mánega y carrer de la Tosca, es á dir, per tot allí ahont viuhen eixa gent més pobre, hi ha una germandó y caritat que 'ls encantaria. Si vostés passessen per eixos barris á las dotze, qu' es la hora de dinar veurian á tots sos vehins assentats al mitj del carrer, uns ab la cassola, altres ab la paella mateixa que ha servit pera courer son menjar, alguns pochs ab plat, partintse lo menjar los que no 'n tenen, y si avuy aquest té pa y 'ls altres no, aquell pa se reparteix entre tots, com se reparteixen demá lo vi d' un altre, ó la vianda del que 'n té. En sas malaltias s' ajudan igualment; sempre paga 'l més provehit y 's cuidan com si tots fossen de la mateixa familia, y se 'n entran los uns á las casas dels altres ab la mateixa llibertat que á casa séva. Las criaturas, sobre tot, may se sab de qui son; avuy menjan en la cassola d' aquest, demá las pentina aquella, un altre dia los renya una altra; crech que arrivan quasi á no saberho ni ells mateixos.
Aixís es que aquesta pobre gent de la casa caiguda no han patit pas gana fins ara, mes aixó de no tenir casa ni gens de roba, que tota ha quedat allí xamicada aixís com també los trastos, qu' eran molt pochs, com ja 's poden pensar, mes que al cap y á la fi 'ls hi servian, ¡mirin qu' es cosa ben trista! perque passar l' hivern sense una mala márfega pera jeurer y una mala conxa pera abrigarse!...
A la tarde d' aquell mateix dia, la senyoreta, sentada darrera 'ls vidres del balcó estava mirant tots aquells camps inundats y aquellas carreteras per las quals quasi no 's podia transitar.
Sa mare entrá en la cambra, y la vejé ab los ulls plens de llágrimas.
—¿Qué tens, filla méva? ¿de qué ploras? li digué tendrament.
—¡Ay, mamá! respongué la noya; pensava que nosaltres que estém ben abrigats y que res no 's falta, nos havém estat alasevent aquestos dias trovant á faltar moltas cosas que nos semblavan necessarias, mes que en realitat eran supérfluas, mentres qu' aquesta pobre gent de Ciutadilla no tenen ni un abrich, ni un tros de pa, ni tan sisquera un jas de palla per dormir; y nosaltres 'ns queixém, nosaltres que tenim de tot y que viatjém per gust y per lo tant no deuriam dir res per las incomoditats que ab eix motiu passém! Mamá, afegí tímida y carinyosament, ¿no valdría més que en lloch de seguir la nostra escursió, mortifiquessim la nostra curiositat de veure cosas, y los diners qu' en aixó devem gastar donantlos á aquesta pobre gent á la que traurán de grans apuros?
Per tota resposta sa mare la besá enternida y posantse un abrich n' hi doná á ella un altre y li digué:
—Aném.
Quan ellas sortian del hostal se vejé á la diligencia pujar penosament la costa.
—¡Quín acudit ha tingut aquest Ramon de fer lo camí ab un dia així! ¡pobres animals! ¡si ja no poden més! digué l' hostalera.
—Nos farian lo favor de dirnos quin es lo camí de anar á Ciutadilla? li preguntá la senyora.
—Agafin per eixa carretera,—y senyalá la de Manresa,—quan serán un tros per enllá, á má dreta trobarán una pujada; al cap demunt d' ella hi veurán un carrer de casas; allí es á Ciutadilla.
Las damas se n' entraren per entremitj del fanch de la carretera que quasi no 'n podian eixir, mes la bona voluntat val molt y, enfangantse ó no, anavan fent via poch á poch.
Quan arrivaren á sota Ciutadilla, encara que no 's podian perdrer, no obstant, hi havía dos ó tres caminets y estavan dubtant quin pendrian, quan passá per son costat un minyó que á pesar del fanch y del mal semblant que tenia, semblava que no toqués de peus en terra, tant era son dalit y lleugeresa.
—¿Nos sabriau dir quin d' aquestos camins havém de agafar per' anar á Ciutadilla? li preguntaren.
—¿A Ciutadilla? respongué 'l minyó, si volen venir ab mí jo hi vaig també.
Lo jove caminava tant depressa que ellas no 'l podian seguir, y ell, tot frisós, s' aturava de tant en tant pera esperarlas. Ab tot, al arrivar á la entrada del carrer se deturá, y estigué una estona com pera pendrer alé y forsas.
La senyora preguntá per la gent de la casa caiguda, y enterats tot seguit los vehins del perque venian allí las duas damas, las rodejaren esforsantse cada un á pintar ab los colors més tristos las desgracias d' aquella gent. Altres corregueren á avisarlos á élls, y al ser las senyoras devant la casa del vehí que los havía recullit, la pobra dona ja estava devant d' ella mostrantli la derruida habitació.
Res quedava del edifici; un munt de runa y pedras que semblava que fés un segle que no era altre cosa, y algun tros de fusta, de taula ó post de llit, mitj colgats, era lo únich qu' es veya; feya enternir tanta desolació y ruina.
—Ja no hi pot haver major miseria, deya la pobre.
Sobte llensá un crit, un crit indefinible, y estenent sos brassos endevant y arrencant ab un gran plor.
—¡Fill méu, cridá; fill méu! ¡Oh! Vina Pau, vina que nostre fill ha tornat.
Las llágrimas y sanglots ofegaren sa veu, en tant que 'l jove que havía acompanyat á las senyoras la agafava entre sos brassos y la omplía de besos y llágrimas.
A tot aixó, en Pau, apoyat en sas crossas y acompanyat dels vehins, sortía també de la casa tot conmós y dihent:
—¿Ahont es, ahont es? digueume per Déu si es cert.
No tingué de preguntarho més; son fill, desprenentse dels brassos de sa mare, se tirá als séus, y després á cullir en ells á tots los séus germans.
—¿Pero còm has tornat, fill méu? nos havían dit que no 't veuriam més: ¿es acabada la guerra?
Tothom los rodejava, y per aquellas colradas caras corrian llágrimas de tendresa; en quan á las duas senyoras, res podian dir de tan conmosas, y dolsas llágrimas corrian per sas galtas.
¿Qué se 'ls hi endonava ja á aquella pobre gent de la casa arrunada ni de res, si tenian á son amat fill entre sos brassos, y si hi hauria ja qui trevallés per lo sustento de la familia.
Ell, son fill, fou lo qui s' entristí al veurer tanta miseria y l' estat del séu pare.
—Vostre pare curará, li digué la senyora; Déu nos fará aquesta gracia; que prengui los banys de Caldas, si aquestos li son bons; que 's fassa tots los remeys necessaris, que tot se pagará, y en quant á la casa, feu que vos ajudin un xich que 'l gasto dels mestres de casa corren pe 'l meu compte.
Impossible es descriurer las benediccions d' aquella pobre gent y l' enterniment d' ellas duas.
—¡Ah! Nostre Senyor no deixa may, deya la pobre dona; quan més abandonat un se creu, es quan li vé major consol; feya poch. me creya la més infelís criatura de la terra, y ara veig que só la més felís; mon fill, mon fill perdut es á mon costat; mon marit pot curar fentli remeys, y nostra casa tornará á alsarse: ¡oh, sí! Déu tanca una porta y n' obra un altre.
—¡Oh, filla méva! deya la senyora á sa filla tot tornantsen, m' has proporcionat una felicitat que may havía cregut. ¡Qué valen las diversions y teatros comparats ab aixó! ¡qué 'm fa tenirme d'estar d'algunas d' aqueixas cosas, per lo gasto que aném á tenir, si nos han proporcionat la inmensa felicitat de fer la ditxa dels altres y de presenciar una escena plena de tendresa y carinyo?
La filla no deya res perque la conmoció y las llágrimas embargavan sa parla.