Llibret de versos/Als poetes de Catalunya
————
Parleu la dolsa llengua volguda del meu cor,
Y ab los cantars que brollen dels vostres brussents llabis
Renéixer feu la viola y la englantina d' or!
¿Per qué, fills de les Muses, per qué aveu menysprëada
La llum alegre y nova que 'ns dona el sol naixent,
Y esperant la vinguda de una imposible albada,
Claveu ulls melancónichs en lo boyrós ponent?
¿Per qué, greus y plorosos, germans, yo vos contemple,
Cenyit lo front de mústich ciprer y agenollats
En los ombrívols pórtichs del solitari temple
Hon oblidats romanen los Deus dels temps passats?
Gran es, gran es la história que ab noble sanch va escriure
En los ditjosos segles de sos magnánims reys,
Aquell, de nostres pares, poble valent y lliure,
Que á les nacions en terra y en mar va dictar lleys.
Atenes y Palermo y Nápols y Cerdanya
Y la imperial Bizancio, regina de dos mars,
Encara vuy remembren la tremolor estranya
Ab que los crits sentiren dels fers almogavars.
Be feu, cuant delitantnos ab falagueres cobles
Les glóries llemosines canteu, nous Trovadors:
Viu esperó fon sempre dels generosos pobles
Les que als seus grans prohomens donem justes llahors.
Mes no vullau que tornen de nou los antichs segles,
Puix morts están per sempre los Jaumes y els Borrells;
En los seus fets gloriosos busquem llisons y regles,
Y en conte de plorarlos, tornemse dignes d' ells.
Dels venerats sepulcres no remogam les cendres;
Deixem dins d' ells la espassa, que 'l temps ya robellá;
Y oixcam, perque tal volta més clars deixen entendres
Allí los sants oracles del dia de demá.
Plassents y vers oracles de pau, de glória y ditja,
Que al home, que 'ls escolta més prop que enjamay vuy,
Li fan la dolsa oferta del grat jorn que desitja,
Y del que ya despunta lo lluminós matí.
¿No haveu sentit un himne de amor y de alegría?
Pujeu á les montanyes mes altes, oh germans;
Mireu vers eixa banda del cel hon naix lo dia,
Mireu rompre la albada, poëtes catalans!
Penides ya les races qu' enemistá la guerra,
S' acosten y agermanen, y bentost podrá ser
Pátria de tots los pobles tota la inmensa terra,
Y comunal domini del home el mon sanser.
Aneu de vila en vila contant la bona nova;
Lloheu les noves glóries: travall, progrés y pau;
Y tó de profecía donant á vostra trova,
A la ciutat seguda sota 'l Monjuí, digau:
“Lo ceptre y la diadema pergueres, Barcelona;
Mes no plores, ¡oh Pátria! l' inmerexcut affront:
Deixa que 'l riu dels segles s' emporte una corona
Que estreta vuy seria pera ton noble front.
“Puix que ab cantars gotjosos derroques tes muralles,
Que pedra á pedra cahuen á perdres en la mar,
¿De qué 't servix la insignia que al foch de les batalles
Del ferro, qu' empunyaves, vares un temps forjar?
“Altra corona 't donen, millor, viuda Comptesa,
Los núbols de fum negre que aixeca fins al sol
El que l' ara sagrada, per Prometheo encesa,
De noble suhor banya, travallador estol.
“La mar que du ses ones de argent á tes riberes,
Falaga tes orelles ab lo soroll festiu,
Y tots los dies mires tornar cent naus lleugeres,
Com blaves oronetes que venen feels al niu.
“Tens platges delitoses, fructíferes campinyes,
Y plans que al sol s' estenen cuberts de oliverals;
Tens puigs hon entre roques florixen verdes vinyes,
Y serres que coronen de roures los tossals.
“Y en eixos camps flayrosos y en eixes grans montanyes
Als teus durs pits alletes rassa de nobles fills,
Que porten l' amor patri clavat en les entranyes,
Y el cor animós tenen dispost sempre als perills.
“¡Regina catalana, que Deu te benehixca!
¡Que tot temps humil sia ta mar y ton cel blau!
¡Que ab branques sempre verdes ton cap l' arbre cubrixca
Hon culls ab mans gotjoses los grats fruyts de la pau!
“¡Que á totes les naus teves els ómpliga la vela,
Quant de ta mar s' allunyen, lo dols vent de la sort!
¡Que totes puguen vore, quant vinguen, eixa estrela
Que encens per adressarles al quiet y anyorat port!
“¡Que sempre, com vuy, sies qui guanye la corona
En les renyides lluytes del profitós progrés,
Y may al Deu oblides que al frévol hom li dona
Lo seny, que sacra espurna del celestial foch es!„
Canteu aixis vosaltres, oh catalans poëtes;
Puix mal los gemechs diuhen ab vostra citra d' or;
Y puix que Deu vos dona la gran veu dels profetes,
Siau, siau apóstols de lo esdevenidor!
1865.