Llibret de versos/Salutació als poetas de Catalunya, Mallorca y Provensa
¡Trovadors de Mallorca! ¡Cantors de Catalunya!
¡Felibres de Provensa! ¡Companys, amichs, germans!
Valencia á vostre encontre tota joyosa avansa
En lo front la vergonya, y en los ulls la esperansa,
Y lo cor en les mans.
Darrer infant de aquella casa pairal, que un día
Omplí tota la terra de glória y poësía
Ab ses famoses gestes y sos brillants amors,
Ma Pátria en los flayrosos vergers de les sultanes,
Dormía, dosser fentli les palmes africanes
Y els tarongers en flors.
Dormía y ensomiava. De la passada glória
Imatges falagueres buscava en sa memória,
Perdudes remembrances de Amor y Pátria y Deu;
Y mentres les plorava borrades y desfetes,
Com cant que devallara del Paradís, poëtes,
Escoltá vostra veu.
Escoltá la veu vostra, venint de llunyes terres,
D'enllá les aigues blaves, d'enllá les aspres serres,
Clamant: “¡Oh llemosina rassa reyal, salut!
Lo vel esqueixa, oh Viuda; los ferros romp, Captiva;
Regina, torna al trono; desperta, Morta-viva:
Lo teu jorn es vingut.„
Y en aquelles contrades hon á la gaya ciencia
Dictaren lleys los llabis sonrissents de Clemencia,
Alegres responíen als cants dels trovadors,
Avinyó la papesa, y Nimes, la romana,
Y Marsella, la grega, y Beziers, que romana
Mullada encara en plors.
Y al ressó de eixes troves sentíense conmoures
Les montanyes poblades de centenaris roures,
Hon serva Catalunya sos recorts y sa llar;
Y la platja hon asenta son trono Barcelona,
Y hon l' antiga Tarraco, banyant los peus en l' ona,
Mira els segles passar.
Y al portar ses esparces la fresca marinada
A les daurades illes, que en l'aigua enjogasada
Esbart semblen de cisnes que fugen mar adins,
S' esbategaven totes del goig que les omplía,
Com, quant lo nautxer canta, boten plens de alegría
Los joganers daufins.
Llavors, com la donzella que espahorida guarda
Pendre vida el seu somni, y tem y s' acobarda,
Valencia, tremolosa, sense saber per qué,
Deixant caure, poruga, de ses mans amoroses
Les garlandes trenades de primerenques roses,
Parlá, y axís digué:
"Vostres cansons, poëtes, no son pera mí noves:
Recorts de l' infantessa me porten eixes troves,
Entre els boyrosos núbols de un són pesat y llarch.
Es vostra amada llengua la llengua dels meus avis;
La que engisá la terra quant brollava dels llabis
Del meu dols Ausias March.
"En est noble llenguatge mos reys, en altres segles,
Donaren á son poble bons furs y sábies regles;
En est noble llenguatge, pel Senyor benehit,
Senyalant á la terra la salvadora vía,
Per la boca brussenta del meu Vicent un día
Parlá el Sant Esperit.
"Y avuy que aquesta llengua, oh Trovadors, oh Mestres
Dels Pirineus als Alpes, juntant les fortes dextres,
Aixecau, com la santa senyera, ab nou amor,
Menysprëada en ma boca ya fa tems la contemple,
Y no tinch, per parlarla, més lley, regla ni eixemple,
Que 'ls bategs de mon cor.
"En ma florida platja, mes valls y mes montanyes,
En los ramats dels pobres pastors, en les cabanyes,
En la vila hon la seda teix y tiny mon infant,
Rebordonit, be ho pense, de son orige noble,
Lo vostre parlar sempre li serveix al meu poble
Per lo riure y lo plant.
"Si en sos dictats encara troveu alguna espurna... Del foch sagrat que serva l' antigor en son urna, Vingau á mí, Poëtes, y com en altre temps, El pa y la sal partintne, juntant les mans amigues, Parlem de nostres avis, y les cansons antigues Entonem tots ensemps.„
Axís digué ma Pátria, y ab la millor volensa, Venguts sou de Mallorques, Catalunya y Provensa, Responent generosos á son apel joyós; Y ella tem y batega, com la novella esposa, Quant, sens vel, en sa cambra, de sa belltat ductosa, Se veu davant l' espós.
¿Voleu trovarla plena de grácia y poësía, Per més que vergonyosa y humil y pobra sía? Mireula ab cor de mare y ab ulls de enamorat; Puix obrint be los brassos, com á l' amant l' amada, Vos oferix, ab tota son ánima inflamada, Amor y germandat.
Joliol de 1876.