Llibret de versos/Visanteta

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


VISANTETA 6.

————

fragment.



E
N blanca barraqueta, de sech pallús coberta.

Baix una gran figuera que la porta entreoberta
Guarda en l' ivern dels aires y del sol en el estiu,
Al costat de sa mare, que la defen y cuida,
La hermosa Visanteta, la filla mes polida
 De tota l' horta, viu.

 Té setze anys y es airosa; com un pi, dreta y alta;
Blanch lo front y daurada per lo sol cada galta;
Los ulls grans, vergonyosos, plens de llum, plens de foch;
Y quant algú la guaita, y els baixa tota inquieta.
Pareix que ab orgull diguen: “Es que encara la neta
 Dels fers alarbs yo soch.„

 Tan lleugera com vola l' aucell de branca en branca
Creuha els camps y al bras porta la cistelleta blanca,
Al compás dels seus pasos agrunsant l' altra má;
Y reina subirana que camine ab més aire

No l' ha vist en ensomnis d' amor ningun trovaire,
 No l' ha vist ni vorá.

 Quant saluden al auba los aussellets de l' horta,
En pobra cadireta sentada está á la porta,
Ab les faldetes rojes y el mocador al pit;
Y son cabell negríssim, llustrós més que la seda,
Fins á la terra penja y allí en les flors s' enreda,
 En dos trenes partit.

 Demprés los brassos alsa, blanchs com neu, y la rulla
Cabellera en mil voltes enrolla, y ab l' agulla
Clava, que té de perles coronat lo cap d' or;
Y el front baixa, y sa imatge contempla esbalahida
En los espills del aygua, que 's atura adormida
 Entre 'ls lliris en flor.

 Agenollada en terra, doblat lo coll, caiguda
La má, está allí mirantse, mirantse complaguda:
Filla d' Eva, ¿en qué penses? ¡En qué pensa! ¿Quí ho sap?
Sense que ella mateixa s' adone ni repare,
S' contempla, y encesa se posa si sa mare
 Trau per la porta 'l cap!

 Quant l' altre jorn anaves ab dos ó tres vehines,
La cistelleta plena de tendres clavellines,
A vendre allá en la plassa les primerenques flors,
Los fadrins que t' miraven botar l' aygua lleugera
De marge en marge, alsantne la falda bufanera,
 ¿Qué 't digueren llavors?

 ¿Qué 't digueren llavores, que desde l' hora aquella,
Si te mira ta mare, te fas tota vermella;

Y ella, la pobra dona, que te coneix tan bé,
Sense poder l' orige de ton anyor compendre,
Pregunta á totes hores, ab só queixós y tendre:
 “Esta xica, ¿qué té?„

 ¿Qué es lo que té? Digauli, pregunteuli á la rosa
Qué té, quant esclatantse, l' estret capoll destrosa;
Digauli qué té al áliga al mampendre son vol;
Digauli qué té al arbre que 's vestix,—¡oh alegría!,—
De nous brots y de pámpols; digauli qué té al día
 Quant surt triomfant lo sol!

1870.