Lo càrcer d'amor - Capítol XXXIV

[XXXIV] La Reyna a Laureola (L. 11)

*O

[f ¹ r.] bondat, ab malicia inicament acusadal o virtut, injustament ab ira sentenciada! o filla nada en lo mon per dolor tan greu de sa mare, tu seras sens justicia morta y de mi ab raho eternament dolguda! Mes poder ha tengut ta ventura pera condemnar te, que, per fer te salua, la tua simple ignocencia. Sola, sens tu, sera lo meu tristament viure, en companyia dels dolors quen loch teu me deixes, les quals, vent me restar sola, per compassio en companyiam dones. La tua fi acabara injustament dues vides: la tua sens causa, y la mia per dret; y lo que viure apres de tu morta, me sera major mort que la que tu poras pendre, perque molt mes turmenta desigar la, que comportar la. Plagues a Deu que fosses nomenada filia de la mare que mori, y no de la quet ha vist morir. Tant quant lo mon dure, seras de la gent plorada, car tots los que de tu han noticia, hauien per poca cosa aquest regne que hauies de heretar, segons lo que merexies. Los cegos la vista desigauen per veuret, los muts paraula per loar te, y los pobres riquea per seruir te. A tots eres agradable, y a Persi est estada odiosa. Si algun temps yo visch, ell rebra digne guardo de ses obres, y encara que nom resten forces per altra cosa que pera desigar la mort, pera vengar me dell, pendre les prestades de la desemistat que li porte, encara que aço nom satisfaga, per no poder sanar la dolor de la tristicia, la exicucio de la vengança. O filla mia ¿perque, si la honestat *[f ¹ v.] es proua de la virtut, no ha dat lo Rey mes credit a la tua presencia, que al testimoni? En la paraula, en les obres, en los pensaments, has tostemps mostrat virtuos cor; donchs, ¿perque consent Deu que muyres? En cert no trobe altra causa, sino que pot mes la moltitut de mos peccats, quel mereixer del teu honest viure, y volgue que les mies errores comprenguessen la tua ignocencia. Posa, filla mia, lo cor en lo cel; not dolga deixar lo que se acaba, per lo que eternament dura. Vullga lo senyor, que comportes com a martir, perque com a benauenturada te alegres. De mi no ten portes negun desig, que si fos digne de anar hon tu anar esperes, sens molt tardar te trauria dell. Quin mal tan cruel per a mi, que suplicaren tants al Rey per ta vida, y tots no lan poguda deffendre, y pora vn coltell acabar la; lo qual, dexant lo pare ab culpa, restara la mare ab dolor, y la filla sen salut, y sens hereu lo regne. Tant me detinch ab tu, lum de la mia vida, dient te paraules tan amargues quet rompen lo cor, perque desige quen mon poder per dolor muyres, per no veuret morir en mans del botchi per justicia. Lo qual, encara que la tua sanch escampe, no tendra tan cruels les sues mans com lo Rey la condicio sua. Pero, puix no compleix mon desig, pren ans que men vaja los derrers besars de mi, piadosa mare tua, y axim despedeixch de ta vista, y de ta vida, y de mes amar la mia. *[f ² r.]