Lo castellá de Vall-llóbrega
Lo castellá de Vall-llóbrega —torna al castell;
Al ser á mitja pujada —la brida estreb;
Ha ovirat una pastora, —tè quinz' anys fets.
—Lo sol á la posta baixa, —nina, ¿hónt anem?
Detúrat, que aixís lo dia—durará mes.—
Y de travers en la senda —posa 'l corçer.
—Deixáume lloch perque passi, —no 'm deturéu,
Que tinch á baix que me esperan —dos germanets.—
—Si trobo rosas floridas —del Ironch las prench,
¿Y vols que á una nina hermosa —no diga res?—
—Mireu que jo só una filla —de pobre gent,
Y ne tinch l' amor donada —ja fa molt temps.—
—Demá tornarás á casa, —vuy no pot ser.
Avuy dormirás, pastora, —dins del castell.—
—Abans que al castell anarhi, —primer l' infern.—
La nina ne crida y plora; —ell está cech.
Damunt del cavall la puja —tot mig rient.
Ja son á dalt de la cima, —dins del castell.
La fica dins de la cambra —del domás vert.
La pobre noya tremola —del cap als peus.
Per l'ánima de la vostra —dona fahel
Que fa set anys que al morirse —se 'n pujá al cel.
Lleváume primer la vida —que 'l que voléu.—
—No cridis, hermosa meva, —que ningú 't sent.
Me n vaig á llevar la espasa, —cinto y capell;
Desprès parlarém de cosas —dolsas com mel.—
Las portas ajusta y tanca, —trause 'l esberch,
Ne penja d' un clau la espasa, —los guants se treu.
—Ja n' ets estesa en lo flonjo —llit? ¿Eh? ¿No 'u véus
Com l' amor ab sa alenada —tot ho ablaneix,
Y lo que primer s' esquiva —se vol desprès?
Vina á mos brassos, gira —ton cap tan bell,
Que mos llavis te demanan —tant sols un bes.
Anem, donchs, gira la cara, —lo cos tambè.
Si la vergonya te 'n priva, —jo 't girarè.
Quan la dona está tombada, —ell s' alsa dret.
Vol parlá', un nus tè á la gola, —y al cor lo gel.
La dona del llit jaguda: —era 'l cos fret
De la qué sigut havia —sa esposa fel.