Lo catalanisme - II. Cap. VIII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
II. Cap. VII Part segona — Capítol VIII
Lo catalanisme
II. Cap. IX


CAPÍTOL VIII.



DIVISIÓ DE LA SOBERANÍA



La divisió de la soberanía es la base del Estat compost.— Duas missions capitals del Estat. — Vida exterior y vida interior.— Lo referent á la primera correspón al poder general. — Guerra y diplomacia. — Garantia de las llibertats y de llur ordenat exercissi. — Difererents maneras de exercir lo poder general aquesta garantia. — Serveys generals. — Diferents sistemas pera la concentració de algunas brancas del dret privat. — Atribucions dels Estats particulars. — Tenen totas las de que no se han després en pro del Estat general.


 Hem dit que la base del sistema de associació d' Estats es la divisió de la soberanía, que té de destriarse en las varias atribucions que la componen, encarregantne algunas al Estat general ó gerent del conjunt, y quedantse 'ls Estats particulars ab las restants. Anem á veure si poden donarse algunas reglas pera fer la tria y repartició.
 Un Estat, com tots los sers naturals ó jurídichs, desde lo moment que gosa de personalitat propia, té duas missions capitals que cumplir. La primera comprén tot lo que 's refereix á sa vida íntima; la segona tot que 's té que veure ab sa vida exterior. Negada la possibilitat de que tota la humanitat y tota la terra formin un sol Estat, han de coexistirne varis, y puig que 'ls Estats son conjunts d' homens, necessaria y precisament han de relacionarse los uns ab los altres. Aixis com no 's concebeix l' individuo sinó formant societat ab altres individuos, tampoch se pol imaginar un Estat aislat de tots los altres.
 La associació d' Estats té com un de sos objectes donar al conjunt de molts de petits las condicions d' un de gran, sens que hagin de renunciar á las ventatjas que 'ls són propias, y perdent, per contra, las desventatjas que de llur petitesa se originan. Los Estats associats van á ferse forts per medi de la unió. Pera alcansar aquest resultat, al dividirse las atribucions de la soberanía, deuhen encarregarse al conjunt ó Estat general totas las que son indispensables pera la vida exterior de la Confederació. Aquesta ba de presentarse unida y compacta davant de las altras nacions, que han d' ignorar diplomáticament la existencia de las varietats interiors.
 Tan essencial es que ‘l poder general estigui encarregat de tot lo referent á la vida exterior de la associació d' Estats, que d'altra manera no 's compendria la existencia d' questa, com no 's comprén una companyía entre individuos sens gerent que la representi. Lo primer dels objectes socials es utilisar la potencia que resulta de la concentració dels esforsos dels associats pera la consecució dels fins comuns que 's proposan, vencent las resislencias exteriors que lograrian deturar ó dificultar la marxa dels meteixos elements si estessin aislats. La idea de associació no acut jamay al enteniment del que se sent prou fort pera sortir victoriós en la lluyta per la vida: los que tenen conciencia de llur debilitat son los que pensan en associarse. Tota associació, donchs, naix ab lo propósit de vencer obstacles ó de dominar resistencias, y la associació d' Estats no es pas una excepció de aquesta regla. Los Estats petits s' uneixen pera imposar respecte als Estats grans, evitant aixis que puguin engolírsels ó imposársels.
 La concentració de las atribucions relativas á la vida exterior corretgeix, ademés, lo més perillosos defectes dels Estats petits. Aquestos son propensos á criar faccions interiors, que lluytant entre ellas s' apassionan moltas vegadas fins á encegarse. Pera cada una d' ellas l' interés suprem del món se reduheix á dominar á las contrarias, y ab objecte de conseguirho no tindrian reparo en buscar auxiliars en los extrangers. Aquestos, sobre tot si són poderosos, coneixent los defectes dels Estats petits, están sempre amatents á lo que passa en llur interior, y no perden ocasió que 'ls permeti intervenirhi. Si las faccions vensudas no pensessin en demanar ajuda als poders vehins, aquestos trobarian medi de insinuarsels. Aprofitant los moments en que la desesperació treu lo coneixement, los farian cáure en lo parany, y comensant per quebrantar la forsa de l’ associació, acabarian per imposarse á tots sos membres. Totas las Lligas ó Confederacions que no han tingut concentradas en l' Estat general las atribucions relativas á la vida exterior; totas aquellas que han deixat á llurs membres en disposició de tractar directament ab los poders extrangers, han sigut víctimas d' aquestos. Aixís van acabar las Lligas gregas; aixís van ser dominadas las unions que s' havian format en la edat mitjana. De las que existian á Europa sóls pogué salvarse la Confederació suissa, gracias á un conjunt extraordinari de circunstancias favorables, no sens haver estat cent vegadas á ran de la perdició. Avuy, per fortuna, aquesta Confederació ha entrat ja en la via que ha de resguardaria de tals perills, y desde fa ja anys se presenta formant un tot nacional davant de las potencias extrangeras, tenint assegurada sa independencia per la concentració de las atribucions relativas á la vida exterior en l' Estat federal, representació de tots los Cantons que 'l constituheixen.
 La vida exterior d' un Estat presenta aspectes molt variats que dependeixen de la classe de relacions que sosté ab los demés Estats. Desde la situació de guerra oberta, fins á la que 's condensa en las fórmulas de bona cortesía diplomática, poden aquellas relacions presentarse de cent maneras distintas. Gracias al avens del dret internacional, que sab ja respectar al element civil dels pobles que están en guerra, ni durant aquesta arriban á rompres del tot los llassos internacionals. En temps de pau, los Estats independents tenen constantment necessitat de tractar y contractar entre ells, y avuy fan convenis comercials, demá de propietat literaria ó artística, passat demá de extradició de criminals, etc., etc. Si las posicions respectivas ho aconsellan, contreuhen aliansas ofensivas ó defensivas, y pera aumentar lo benestar general, se posan d' acort pera las comunicacions internacionals, postals y telegráficas, pera ‘l curs de la moneda, pera lo respecte mútuo de llurs ciutadans, y pera cent altres objectes, que van aumentant á mida que ‘l progrés avansa.
 De totas aquestas relacions ha de cuidar lo poder general en una associació d' Estats. Ell ha de ser l' únich encarregat de declarar la guerra y de fer la pau, dirigint al efecte la diplomacia, y cuidant dels medis que han de fer respectar sas decisions. A n' ell li toca exclusivament la facultat de tractar y contractar, podent entrar en convenis, aliansas y convencions, siguin de la classe que siguin.
 La direcció y organisació de la forsa armada, aixís de mar com de terra; la recepció dels enviats extrangers y la designació y direcció dels que l' Estat tingui prop de las nacions extrangeras; la regulació del comers exterior y de totas aquellas materias que s' hagin de cuidar per més d' una nació, són atribucions de las que 'ls Estats associats han de despendres en favor de llur representant. Aquest es l’ únich que ha de portar la veu de tots quan aquesta veu ha de traspassar las fronteras.
 No vol aixó dir que 'ls Estats associats no puguin imposar limitacions al general en aquestas materias: vol dir, si, que aquestas limitacions han de ser purament interiors. Poden, per exemple, restringir al Estat general la facultat de tenir grans exércits y poderosas esquadras, arrivant fins á prohibirli que 'ls sostingui permanents, com succeheix en la Confederació suissa, ó amidantli 'ls recursos, com fa la Unió americana. Poden fixarli las bases de la política internacional que ha de seguir, reservantse los Estats associats la intervenció directa en ella per medi de llurs representants, com fa la mentada Unió, que subjecta la acció diplomática del President á la aprobació y consentiment del Senat, format per los delegats dels cossos llegislatius de cada un dels Estats. Poden voler que las decisions que comprometen á tota la associació deguin pendres ab gran solemnitat y després de maduríssim exámen. Las ditas y cent altras garantías poden establir los Estats particulars de una associació mentres se tracti de preparar la acció exterior del gerent del conjunt: peró un cop aquest fa sentir la seva veu més enllá de las fronteras, totas las altras veus del interior d' aquestas deuhen callar, á fí de que la que parla en nom comú tingui més forsa y ressonancia.
 Ademés d' aquest feix d' atribucions, las més essencials pera la conservació de la vida, l' Estat general, en una associació d' Estats, ha de tenirne d' altras delegadas. Las referents á la garantía de las llibertats y conservació del ordre interior constituheixen lo segon feix ó grupo.
 La acritut de las faccions locals es un altre dels inconvenients dels Estats petits, y á n' ell, per lo tant, ha de portar remey l' associació. Al formarla, los Estats que s' uneixen han de confiar al poder general los recursos necessaris pera corretgir aquell defecte. En la Constitució ó escriptura social se fixa lo minimum de llibertat y drets de que volen disfrutar tots los associats, y 'l gerent s' ha de cuidar de ferlos respectar per tothom, y de defensarlos contra qui sigui que vulgui atacarlos. Aixís, donchs, lo poder general ha de tenir atribucions pera sostenir als goberns dels Estats particulars en lo cas de veures amenassats per turbulencias ilegals, promogudas per faccions interiors, al meteix temps que ha de amparar á qualsevol ciutadá quals drets y llibertat siguin desconeguts per qualsevol entitat ó autoritat, encara que aquesta sigui la suprema del Estat particular. Pera cumplir aquestas missions l’ Estat general disposa de la forsa pública dels Estats fidels y de sos tribunals especials. En cas de revolta, la domina ab l’ auxili de la primera y castiga á sos autors ab la ajuda dels últims. Eq cas de desconeixement de algun dret ó llibertat llegítima, los tribunals generals amparan al agraviat ó li otorgan la reparació justa.
 Lo grupo ó feix de atribucions de que 'ns ocupem poden los Estats particulars conferirlo al representant de llur conjunt de varias maneras. Poden encarregarli la garantia de las lleys constitutivas, com ho fa la Confederació suissa. Poden constituhirlo en una especie de tribunal de apel-lació, com succeheix en la Unió americana. Poden fer materia de la competencia del conjunt tol lo que 's refereix á la garantia dels drets y llibertats, en qual cas se consignan expressament en la Constitució general. Poden ... , mes no volem proseguir, puig basta saber que l' associació d' Estats té lo particularisme per base, pera deduhirne que 'ls medis que pot emplear son tan variats, com variadas poden ser las condicions y necessitats dels pobles á que s' aplica. La única regla directiva essencial es que las atribucions de la soberanía se reparteixin entre ‘ls membres particulars de la associació y llur conjunt, desllindantse clara y terminanlment quinas corresponen als uns y quinas al altre.
 Assegurada la independencia nacional y garantits los drets y llibertats aixís dels individuos com de llurs agrupacions per medi dels dos feixos d' atribucions que acabem de indicar , es encara convenient á la associació encarregarne un tercer feix al Estat general. Tots aquells serveys públichs que guanyan ab l’ uniformitat y logran aumentar en utilitat si 's prestan baix una direcció única, se poden confiar al conjunt. Lo comers d' Estat á Estat y tots los elements que l' auxilian , com vias generals de comunicació, correus, telégrafos, regulació de pesos y mesuras, fixació de la lley de la moneda, etc, etc, han de ser atribucions de las autoritats de l' associació. Los Estats s' uneixen no sóls pera mantenir llur independencia y garantir las llibertats, sinó també pera aumentar lo benestar y la felicitat de llurs membres. Tot lo que pot contribuhir á donar aquest resultat sens perjudicar als altres objectes socials, ha de ser materia del contracte de associació, y sa gerencia confiada al conjunt que la representa.
 En algun dels capítols anteriors hem indicat que certas brancas del dret privat poden ser concentradas ab benefici de tots aquells á quins han de obligar, puig per llur naturalesa especial no afectan á una sola comarca, ni á una sola agrupació nacional, sinó á totas las societats civilisadas. Molts contractes mercantils se troban en aquest cas. Se pot, donchs, confiar sens inconvenient algunas atribucions relativas á tals materias als poders generals de l’ associació d' Estats.
 Pera la concessió de aquestas atribucions s' han probat diferents sistemas. En las Confederacions germánica y suissa se tendeix á destriar la llegislació en sas diferents brancas, algunas de las quals se reservan los Estats particulars, confiantse las altras al Estat general. Alguna cosa semblant estableix la Constitució dels Estats Units, al ectregar al Congrés federal la llegislació sobre quebras, piraterias y ofensas contra l' dret de gents.
 Aquest sistema es complicat y perillós. Posat l' Estat central en la pendent, li ha de ser molt difícil resistir al afany d' absorció que es condició de tot poder, y sos resultats dolents s' están ja tocant en algunas de las Confederacions esmentadas. L' Estat federal suís, després d' haver promulgat un códich complet de obligacions, fa grans esforsos pera apoderarse de altras brancas del dret civil, y es de temer que arribi á conseguirho. Al nostre entendre es cent vegadas preferible un altre sistema, que está indicat en la Constitució nort-americana.
 Aquest sistema consisteix en que l' Estat general, sens entrar á llegislar concretament en cap branca del dret privat, estableixi alguns principis directius als que hagin de acomodarse las llegislacions particulars dels Estats. La esmentada Constitució americana prevé que cap dels de la Unió «podrá declarar que altra cosa que la moneda d' or y de plata degui ser aceptada en paga de deutes; ni dictar decrets de proscripció infamatoria (of attainder); ni fer cap lley de efectes retroactius ó ex post facto, ni que alteri ó debiliti (impairing) las obligacions dels contractes.[1] Tals principis directius no perjudican la potestat llegislativa dels Estats particulars, y són en cambi una garantía de llibertat pera tots los membres de la Unió. Induptablement aquest sistema está perfectament d' acort ab la naturatesa del particularisme.
 Desllindadas las atribucions de la soberanía que s' encarregan al conjunt social, totas las restants corresponen al Estat particular. Aquest, en ús de las que 's reserva, se organisa interiorment de la manera que creu millor, y dins de aquesta organisació dirigeix sa política y sa administració pública. Totas las brancas del dret de que no s' ha després, son materia de sa llegislació especial, que basa la familia y regula la propietat de conformitat ab los antecedent, necessitats y aspiracions de sas comarcas. En l’ exercici de las atribucions sóberanas que conserva, sa llibertat es completa. Ni cap altre dels Estats associats ni ‘l poder que representa lo conjunt tenen cap dret de intervenir en sa vida interior. En totas las materias á que no s' ha extés la limitació al constituhir l' Estat compost, cada un de sos membres es soberá y autónom.
 De tot lo dit resulta ben clar, que al destriar y distribuhir las atribucions de la soberanía entre las parts y ‘l tot del Estat compost, la flexibilitat propia del sistema fa que puguin ser atesas totas las necessitats y conveniencias. Estre l' Estat general y ‘ls particulars han de exercirlas totas, puig que las que no s' han encarregat al primer quedan reservadas als últims. Aquestos son los originariament soberans, per qual motiu, sigui la que sigui la part de soberanía de que ‘s desprenguin, en la restant segueixen sentho. En aixó consisteix la essencia del sistema particularista quan pren la forma de associació d' Estats. Las reglas que havem indicat en aquest capítol contribuheixen á que ‘ls resultats siguin los més favorables possibles, en relació á las condicions en que ‘s trobin los pobles que adoptin lo sistema.


  1. Constitució dels Estats Units de América; Article I, secció X, párrafo 2.