Lo catalanisme - II. Cap. X

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
II. Cap. IX Part segona — Capítol X
Lo catalanisme
Part Tercera


CAPÍTOL X.



LO CRITERI HISTORICH.



Lo particularisme porta á un criteri amplement histórich.— No es fill de cap exclusivisme d' escola. — Exageracions de las anomenadas filosófica é histórica — La una olvidava lo passat y l' altra 'l pervenir, y cap de las duas estava en lo present.— Lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sinó armonisador dels fets ab las aspiracions. — Resposta á una pregunta que 's sol fer al catalanisme regionalista. —Sentit en que 's diu, que volem ser lo que fórem.


 Tot estudiant lo particularisme desde un punt de vista eminentment positivista, y no havent avansat un sol pas en lo nostre camí, que no 'l poguéssim apoyar en lo tcrreno ferm de la observació directa y comprobada, nos hem trobat sens cap esfors dins del criteri amplement histórich. Dediquem alguns párrafos á analisar aquest resultat, que al primer cop d' ull ha de causar un tant d' extranyesa.
 Se 'ns ha acostumat tant á considerar aquell criteri com antagónich y oposat al filosófich; hem vist als sectaris de las duas escolas que respectivament los sostenen, tan persuadits de que son irreconciliables, que la extranyesa es perfectament motivada. ¿Es que son falsos los rahonaments en que 'ns havem apoyat, ó es que son illegítimas las conseqüencias que n' havem deduhit?
 Ni la una cosa ni l' altra. Es senzillament que 'l sistema particularista no es fill de cap exclusivisme d' escola. Aclarint aquesta meteixa idea, en la «Memoria en defensa dels interessos morals y materials de Catalunya,» hi vam consignar lo següent:
 «Y encara, lo nou giro experimental y la tendencia més práctica, que han pres las ciencias políticas, jurídicas y socials en los nostres dias, han allisat molt los grops de la disputa entre las duas escolas. Avuy no busquem sino la realitat en las cosas y en los fets, y al estudiar la societat, no nos la imaginém formada per sers fantástichs, sino per homens de carn y ossos, y á tals societats apliquem los principis científichs. Avuy, no considerem filosófich un sistema que no tingui sa base en la historia, que no limitem als temps passats, puig que no se 'ns amaga que 'l present es també un moment histórich, ni que se n' anirán formant d' altres lo pervenir. Aplicant aquestos principis á la ciencia de la llegislació, sols concedim los honors de filosófica á la lley que, inspirantse en los principis de justicia absoluta y dins de la relativa, sens topar ab los interessos respectables del passat, s' acomoda á las necessitats y condicions actuals del poble pera 'l que se dicta, y no contradiu sos ideals. Lo moment histórich actual es sempre lo més important en totas las manifestacions individuals ó col-lectivas del home»
 «De manera, que tota lley positiva, pera ser relativament justa y secundar la missió civilisadora del Estat, ha de correspondre á las condicions históricas de cada pays. Y com la historia enclou dos temps, pretérit y present, y 'n prepara un altre, que es lo futur, la lley, pera enmotllarse en la historia, ha de respectar lo passat, respondre á las necessitats del present y no contrariar lo pervenir. La lley, donchs, ha de variar tant com siguin variats los interessos, necessitats y aspiracions del grupo social pera 'l que 's dicti.»[1]
 Quan las duas escolas estavan en lo fort de la lluyta, cada una exagerava per son costat. La anomenada filosófica, en alas de las generalisacions abstractas s' enfilava als núvols y arribava á perdre de vista la terra. Desde ‘l punt en que havia col-locat lo seu observatori, no veya lo que més salta á la vista, ó sigui, que las ciencias socials y políticas son de aplicació inmediata, y que 'ls principis en que 's fundin han de traduhirse en fets reals. Enhorabona que al ocuparse de moral y d’ estética s' imagini la ciencia un univers y un home ideals, tals com ella 'ls voldria, puig que 'ls principis que en aquellas materias s' estableixen, no son regla obligatoria, sino guia y exemple pera aquell que aspiri á acostarse á la perfecció. La sociologia, lo dret, la política y totas las demés brancas de la ciencia, quals principis han de donar naixensa á institucions, no poden considerar al home com una abstracció, sinó que han d' estudiarlo tal com es, puig tota errada en aquestos punts fora de conseqüencias fatalment funestas. Notis be que las brancas de la ciencia purament abstractas no fan legalment exigibles las sevas reglas ó consells, sinó que deixan llur aplicació á la conciencia ó al gust de cada individuo, mentres que las brancas de aplicació converteixen llurs reglas en lleys positivas, sancionant ab penas las transgressions. La sociologia y la política, donchs, com de aplicació inmediata, no poden separarse dels fets, y sóls serán verdaderament filosóficas en quant los tinguin en compte.
 La escola anomenada histórica va exagerar pel costat oposat. Enamorada dels fets, volia reduhir las brancas de la ciencia de aplicació inmediata a la condició de no fer més que pendren inventari. Tot lo existent li agradava en rahó directa de sa antiguetat. Pera ella, un desmarxat castell de la edat mitjana, per lo sol fet de contar alguns cents anys de vida, contenia més elements de bellesa que una estació de camí de ferro, plena de moviment y rublerta d' enginys que mostran la potent inventiva del home. Encongida per la pobre paper á que ella meteixa s' havia condempnat, no s' atrevia á posarse directament cara a cara de sa contraria, y tranzigint en los punts més essencials, com havem indicat en un altre capítol, creya afirmar sa personalitat exagerant los punts secundaris. Feya com aquells carácters débils, que acostumats á posarse encorbats davant dels que consideran superiors ó iguals, se revenjan en lo infelis més petit que cau en llurs mans, y són ab ell refinadament crudels. Per tals camins, la escola histórica va convertirse en purament arqueológica. Sa antagonista al ocuparse de historia olvidava ‘l passat y sóls atenia á lo que creya ser lo pervenir, mentres que ella, olvidant lo pervenir, que no s' atrevia á negar, s’ atenia al passat. Ni l’ una ni l' altra estavan en lo present, que es lo moment á que 's deu atendre ab preferencia.
 Lo particularisme atén als tres moments, y per aixó 's troba dins del criteri filosóficament histórich. Pera ell, lo present es sempre lo punt d' enllás entre 'l passat y 'l pervenir, y no descuida per tant la tradició ni las aspiracions. Totas las generacions han de contribuhir á la gran tasca que ha de cumplir la humanitat en la terra, y cap d' ellas pot deixar de fer la part que li pertoca, portant lo seu granet á la obra del progrés, que sóls ha de resultar del travall combinat de totas. Lo present no ha de rompre jamay ab lo passat ni ab lo futur: sa missió es enllassarlos y armonissarlos.
 Per aixó lo particularisme no es tradicionalista ni idealisador, sino amplement positivista. Sos propósits són, que las institucions dels pobles, guardant la tradició, responguin á las necessitats d' avuy y preparin la millora de demá. La base de llibertat permet que 'ls interessos histórichs vagin evolucionant, sens las grans sacsejadas que ha produhit la compressió en que s' ha tingui moltas vegadas á las col-lectivitats y als individuos. Organisadas las societats baix la base del particularisme, lo moment histórich actual fora constantment la resultant de las forsas productivas que en llur seno se manifestan y desenrotllan: fora sempre la transacció entre lo passat y lo futur, entre ‘ls interessos que venen y ‘ls que se ne van.
 Dintre del amplíssim concepte hislórich que té format lo particularisme, pert tota sa malicia la pregunta que 's fa moltas vegadas al catalanisme regionalista, ó sigui ¿quina época de la historia de la nostra terra voldria restaurar?
 En vers y en prosa s' ha dit moltas vegadas que «lo que volem es ser lo que fórem,» y de la falsa interpretació d' aquestos desitjós naix aquella pregunta, de que abusan los nostres contraris, y que arriba á perturbar á molls regionalistas que no han estudiat prou la materia. Després de las explicacions que acabem de donar, la resposta es senzillíssima.
 Volem ser lo que fórem, pero no ressuscitar res que na sigui propi dels nostres temps. Volem que Catalunya recobri la personalitat que en altras épocas tenia, pero pera fer d' ella l' us que 'ns aconsellin las circunstancias en que 's troba avuy lo nostre poble. No volem fer una restauració purament arqueológica, siuo que de tot lo que tinguérem aprofitarem sóls lo que pugui sernos de utilitat actual. Volem Corts catalanas, pero no las Corts de la edat mitjana ni las de la época en que las va enterrar en las runas de Barcelona l' exércit del primer Borbón. De llur organisació antigua, veurem lo que es aplicable á las Corts d' avuy, y lo mateix farem ab lo Consell de Cent y demés institucions que tan bé esqueyan á la nostra terra. A la organisació particularista de Catalunya quan hagi recobrat sos drets, hi aplicarem l' amplissim criteri histórich que acabem de explicar en lo present capítol. Ni volem tornar al sigle quinze, ni molt menys al any vuit del que encara corre, ni volem saltar tampoch al sigle vint. La nostra aspiració es viure en los temps que' ns té destinats la naturalesa, aprofitant las ensenyansas que 'ns van deixar com patrimoni los nostres passats quau savian ser lliures, millorantlo ab lo nostre travall y ab las nostras llums, á fi de deixarlo aumentat als nostres fills, que á llur torn lo millorarán pera las generacions que darrera d' ells vinguin, contribuhint entre tots á fer envejable la historia de la nostra patria catalana.


  1. Memoria en defensa dels interessos morals y materials de Catalunya. Part quarta, n.º 1.