Lo catalanisme - III. Cap. II

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
III. Cap. I Part tercera — Capítol II
Lo catalanisme
III. Cap. III


CAPÍTOL II.



SOLUCIONS MONARQUICAS.

ALEMANIA, AUSTRIA-HUNGRIA, SUÈCIA Y NORUEGA.



Membres de la Confederació germànica.— Organisació dels poders federals— Distribució de las atribucions de la soberanía. — Tendencia del imperi. — Barreja d' elements. — Carácter feudal de la organisació. — Comparació del federalisme ab lo feudalisme.— Uns párrafos de The Federalist.
Antecedents legals del actual imperi austro-húngar.— Solució per medi del dualisme.— L' imperi més que una Confederació es una Lliga.— Escás poder llegislatiu de las autoritats comunas á sas duas parts. Varietat dins de cada una de aquestas.— Llibertats provincials.— Reconeixement de drets á las distintas rassas y llenguas.— Indicacions sobre la organisació interior de cada una de las parts del imperi.— Suécia y Noruega. — L' únich llas de unió es la corona.— Drets d' aquesta.— Inutilitat de las teutativas fetas pera estrènyer la unió.— Resum.


 L' imperi alemany, per la Constitució de 16 de Abril de 1871, es una veritable Confederació. Los membres que la forman son los següents: los Estats de Prussia, Baviera, Saxonia, Würtemberg, Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin, Saxonia-Weimar-Eisenach , Mecklemburg-Strelitz, Oldenburg, Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meiningen, Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Golha, Anhalt, Schwarzburg-Rudolstadt, Schwarzburg-Sondershausen, Waldeck, Reuss (branca primogénita), Reuss (branca externa), Schaumburg- Lippe, Lippe, Lübeck, Brema, Hamburg, y lo territori imperial de Alsacia Lorena.
 Aquestos vint y sis membres tenen organisació interior molt distinta. Los uns, com Prussia, Baviera, Würtemberg y Saxonia, són monarquías constitucionals; altres, com Baden, Hesse, Mecklemburg-Schwerin, Saxona-Weimar-Eisenach, Mecklemburg Strelitz y Oldemburg, son grans ducats; uns altres, com Brunswick-Luneburg, Saxonia-Meinnigen, Saxonia-Altenburg, Saxonia-Coburg-Gotha y Anhalt, son ducats; uns altres, com Schwarzburg-Sondernhausen, Schwarzburg- Rudolstadt, Waldeck, los dos Reuss, Schaumburg-Lippe, y Lippe, son principats; Lübeck, Brema y Hamburg son ciutats lliures, constituhidas interiorment en repúblicas, y la Alsacia-Lorena, com Territori, es gobernada directament per las autoritats del imperi, que tenen alli un llochtinent del emperador.
 Las atribucions de la soberanía están distribuhidas entre lo poder federal y 'ls poders parculars dels Estats. Lo primer se compón dels órgans següents:
 La potestat llegislativa s' exerceix per lo Consell federal, (Bundesrath), y la Dieta del imperi, (Reichstag), que tenen per regla general atribucions iguals, necessitantse las majorías d' una y altra Cámara pera tota lley imperial (Art. 5, de la Constitució). Lo Consell federal se compón de representants de cada un dels Estats confederats, en número de 58, repartits desigualment entre aqueixos Estats, puig mentres que la Prussia té 17 vots, y la Babiera y la Saxonia sis cada una, disset d' aquells no disposan més que de un vot. Los vots dels representants de cada Estat han de donarse en un meteix sentit, ó sigui en lo que la majoría d' ells acordi. La Reichstag se compón avuy de prop de 400 diputats, elegits per sufragi universal y directe en votació secreta. En la Reichstag hi té representació la Alsacia-Lorena, que, segons la lley de 15 Juny de 1873, nombra 13 diputats, que junts ab tots los dels demés Estats confederats menys Prussia, no arrivan al número dels d' aquesta, que 'n nombra 236. La Reichstag es nombrada per tres anys, pero pot ser disolta per decisió del Consell federal, ab lo cousentiment del emperador. (Títols III y V de la Constitució.)
 La presidencia (prœsidium) de la Confederació pertany al rey de Prussia, que porta lo nom de emperador de Alemania, desde lo 18 Janer de 1871, en qual dia fou coronat en Versailles, acceptant aixis l’ acort de restablir l’ imperi que havia pres la Reichstag lo dia 10 del Desembre anterior, havent sigut convocada extraordinariament al efecte. L' emperador representa l’ imperi en sas relacions internacionals; declara la guerra ab lo consentiment del Consell federal, que necessita, á menys que 'l territori ó las costas del imperi siguin objecte d' un atach; fa la pau, y estableix aliansas y tractats, debent, pera los que 's refereixin á objectes pertanyents al domini de la llegislació del imperi, obtenir lo consentiment del Consell federal pera llur conclusió, y la aprobació de la Reichstag pera llur validés. L' emperador, ademés, promulga y publica las lleys del imperi, sens veto absolut ni suspensiu, y convoca, obra, proroga y tanca las reunions del Consell federal y de la Reichstag, podent lo primer ser convocat sens serho la segona, pero no podent serho aquesta sens que igualment ho sigui lo primer. La presidencia y direcció dels travalls del Consell federal corresponen al Canciller del imperi, que es de nombrament del emperador. (Títol IV de la Constitució).
 Entre tots los Estats confederats hi ha un indigenat comú, es á dir, que qualsevol ciutada ó súbdit de un dels Estats té ‘l dret de comportarse en qualsevol altre dels del imperi com sos ciutadans ó súbdits, debent obtenir igual protecció que aquestos, y podenthi exercir sa professió, obtenirhi empleos públichs, adquirirhi inmobles, guanyarhi los drets de burgesia, y ferhi las reclamacions en dret en iguals condicions que 'ls naturals. (Art. 3.º de la Constitució.)
 En la distribució de las atribucions de la soberanía, lo imperi va ferse ja la part del lleó al establir la Constitució, y després ha anat aumentántsela encara. En efecte, al poder federal, li corresponen avuy entre altras las següents: 1.ª Prescripcions relativas á la lliure circulació, al indigenat y al establiment dels ciutadans de un Estat de la Confederació en un altre... als passaports, á la policía dels estrangers, etcétera; 2.ª La llegislació de aduanas, comers é impostos aplicables á las necessitats del imperi. 3.ª Lo sistema de monedas, pesos y mesuras, y la fixació dels principis sobre la emissió de paper moneda garantit per valors mobles ó inmobles. 4.ª Las prescripcions generals sobre banchs. 5 y 6. La protecció de la propietat de las obras de l' esperit, y los privilegis d' invenció. 7.ª La protecció comuna del comers alemany al estranger y de la navegació alemanya y de son pabelló marítim, y la constitució de una representació consular comuna á tot l' imperi y pagada per aquest. 8.ª Los camins de ferro y las vias generals de comunicació estratégicas y comercials. 9.ª Prescripcions sobre navegació per cursos de aigua comuns á varis Estats, etc. 10.ª Correus y telégrafos, ab algunas restriccions respecte á Baviera y Würtemberg. 11ª Las prescripcions sobre la execució recíproca de las decisions en materia civil y sobre cumpliment de requisitorias d' Estat á Estat. 12.ª (Complement de l' anterior). 13.ª La llegislació comuna sobre lo conjunt del dret civil, lo dret penal, y 'ls procediments. 14.ª La organisació de l’ exercit y marina del imperi. 15.ª Los reglaments referents á la medicina y veterinária, y 16ª Las prescripcions sobre la prempsa y l' dret de associació. (Títol II de la. Constitució, y lley de 20 Desembre de 1873.)
 D' aquesta lleugera ressenya se 'n desprén, que la Confederació alemanya, més que á garantir los drets y llibertats individuals y corporatius en lo interior, y la independencia dels Estats en lo exterior, tendeix á establir un gran poder basat en lo militarisme. Los títols de la Constitució referents á exércit y marina esborran tot dupte que pogués quedar en l' ánimo dels que los estudian. Totas las forsas vivas del pays quedan supeditadas á la organisació militar, y aquesta, aixís en temps de pau com en temps de guerra, está á las ordres del emperador (Art. 63), debentlas obehir sens condicions, y estant aquesta obligació compresa en lo jurament á la bandera (Art. 64).
 Col-locats baix la pressió de la má de ferro del imperi ó Estat general, poca cosa queda als Estats particulars. Per llur fortuna, aquell no ha arrivat encara á fer ús de totas las atribucions que la Constitució li reconeix, y segueixen los darrers gosant de moltas de las que tenian avans de las grans victorias sobre Fransa, que van portar á tots los alemanys á voler estrenyer la unió, exposantlos á excedirse de la mida justa. Tal vegada, passat lo periódo del major enlluhernament, sabrán contenirse en la pendent, y purificant la organisació particularista, de la qual tenen ja establerta la base, se posaran en camí d' aprofitar totas sas ventatjas.
 Mes, sigui com sigui, l' imperi alemany dista molt encara de ser un Estat unificat, y si no fós lo militarisme que ‘l aixafa, estaria en disposició de ser una agregació de pobles lliures. Si s' examinessin las verdaderas causas de la prosperitat creixent que s' ha anat desenrrotllant desde fa algues anys, sens dupte 's trobaria que una de las més importants no es altra que ‘l particularisme, que imperfecte y tot, no pot deixar de produhir sos benéfichs efectes.
 Per la lleugera ressenya que acabem de fer de la organisació del imperi alemany s' haurá vist, que es un Estat format per elements tant diferents en forma de gobern y en importancia, com la poderosa monarquía prussiana y la petita ciutat lliure de Lübeck. No es la unió de varias regions per lo llas personal d' un sol monarca, puig que molts dels membres que la forman són verdaders Estats monárquichs ab un rey ó princep hereditari, qual poder está més ó menys limitat per institucions constitucionals. En la Confederació germánica, donchs, no sóls hi ha dos poders coexistint en los meteixos territoris y sobre iguals pobles, sino que hi ha princeps monarcas de dos graus, estant un d' ells col-locat en siti molt més alt que 'ls demés. Es real y verdaderament lo sacre imperi de la edat mitjana, restaurat y més ó menys acomodat á las necessitats é interessos nascuts de la vida moderna. Al dessota d' un emperador, qual poder suprem está limitat en sa extensió per una Constitució, y en son exercici per las atribucions d' un Consell federal y una Cámara popular, hi ha varis monarcas, princeps y duchs ab poder igualment limitat en sa extensió y en son exercici per las institucions constitucionals que al costat de cada un d' ells funcionan. La Confederació germánica es lo traspás entre l' feudalisme y l’ Estat compost dels nostres temps. Los Estats particulars representan las baronías: l’ Estat general es lo meteix imperi que las enllassava dominantlas.
 No 's cregui que al fer notar lo carácter baix certs punts de vista feudal de la Confederació germánica, pretenguem per aquesta sola circunstancia condempnarla. En un dels capítols anteriors, hem indicat que ‘l feudalisme contenia algunas llavors de llibertat, y que 'n contenian moltas més las ciutats lliures, essent llástima que unas y altras no fossin aprofitadas, cultivantlas en lo terreno de las modernas societats, pera que poguessin grillar y produhir plantas fecundas. Aixó tal vegada intenta la organisacíó del imperi alemany, y no hem de precipitarnos en jutjar los fruits que podrá donar lo cultiu. De moment, veyem ja que ‘l poder general ha guanyat en eficacia lo que ha perdut en extensió de atribucions y en la forma absoluta d' exercirlas. L' antich imperi, ah son poder absolut nominal, era impotent pera contenir als feudataris , que destruhian llurs Estats y sacrificavan á llurs pobles en continuas guerras locals: lo modern imperi, ab menys poder nominal, té prou forsa pera contenir á tots sos membres en llur deber, y evita, per tant, los més desastrosos inconvenients del feudalisme. Lo mal d'aquest no consistia precisament en la divisió, com volen dir los unitaristas, sino en la ineficacia del llás que debia unir las varietats que la divisió produhía. Lo feudalisme, precisament, fou fill del temperament independent que caracterisava als pobles del nort, que varen invadir l’ imperi romá; y 'ls mals que va portar a Europa no eran efecte tant de sos propis defectes com de la poca cultura de la época en que va establirse.
 Aixís es, donchs, que lo particularisme modern no ha de tenir cap inconvenient en veure son precedent histórich en la organisació feudal, de la meteixa manera que ‘l centralisme que més vol alabarse de progressiu y democrátich, no posa cap reparo en confessar que es successor del absolutisme regi, que va formar las nacions grans que avuy se parteixen la Europa, ab tot y que la historia del absolutisme está tan plena de horrors y tacada de sanch com la del feudalisme.
 Pot ser que la afirmació terminant que acabem de fer, espantará á molts, que no sabrán despendres las preocupacions que 'ls envoltan. Pera convensels de que no han de temer las acusacions que puguin dirigirlos los amichs del unitarisme, los dirém que la afirmació no es original nostra, sino que van ja ferla un sigle enrera lliberals tan ferms y republicans tan convensuts com los autors de The Federalist. Síguins permés traduhirne alguns párrafos, que no sóls comprobarán las nostras apreciacions, sino que donarán mostra del vigor de rahonament que distingeix á aquella obra mestra del particularisme.
 «Encara que l’ antich sistema feudal, diu lo célebre Hamillon, no constituhia Confederacions, en lo sentit estricte de la paraula, participava, no obstant, de la naturalesa d' aquesta especie de associació. En lo feudalisme hi havia un cap comú, jefe ó soberá, quina autoritat s' extenia á tota la nació. Un número de vassalls subordinats ó feudataris, que tenian grans porcions de terreno subjectas á llur domini y numerosa colla de vassalls inferiors, que cultibavan la terra sub-enfeudada que possehian baix la obligació del homenatje, prestavan obediencia als senyors de quins dependian. Cada vassall principal era una especie de rey ó soberá dintre de son particular domini. Los resultats de tal situació eran una oposició continuada á la autoritat del soberá, y las conseqüents guerras entre 'ls grans barons ó jefes feudals que se destrossavan los uns als altres. Lo poder del cap de la nació era per regla general massa débil, tant pera conservar la pau pública com pera presservar al poble de cada baronía contra las opressions de son senyor inmediat. Aqueix período de la historia d' Europa es anomenat en termens enfátichs per los historiadors, «lo temps de la anarquía feudal...»
 «Los Estats particulars en una Confederació poden ser perfectament comparats ab las baronías feudals, tenint, na obstant, en llur favor la ventatja de que, per las rahons exposadas, possehirán generalment la confiansa y bonavolensa dels pobles, y que ab sa ajuda podran oposarse eficasment á las extralimitacions é invasions del gobern general de la nació. Y 'ls resultats serán bons, si las distintas parts no poden arrivar á destruhir la llegítima y necessaria autoritat del conjunt. Los punts de semblansa entre lo federalisme y 'l feudalisme consísteixen en la rivalitat de dos poders, y en la concentració d' una gran part de la forsa de la comunitat en depositarías particulars, estant en ellas á la disposició en uns casos de las individualitats, y en altres, á la de la comunitat política.»[1]
 Deixem, donchs, que la Confederació germánica vagi fent son camí, y seguim ab interés los esforsos que está fent pera modernisar lo feudalisme. Lo temps dirá si las llavors de llibertat que aquest contenia, arrivarán á convertirse en plantas que donguin fruits abundants y saborosos.
 Després d' haber fixat la vista en l' imperi germánich, hem de dirigirla al autro-húngar, que 's basa també en una organisació no unitaria.
 Comensem per condensar los antecedents legals de la situació actual d' aquest imperi.
 La Pracmática sanció de 19 de Abril de 1713, aprobada unanimement per la Dieta húngara en 1723, va arrivar á ser lley fonamental, comuna als paysos húngars y austriachs. Aqueix acte important fixava las reglas pera la successió al trono y proclamava la unió indisoluble de tots los Estats reunits baix la corona de Habsburg.
 Mes, aquesta unió va conservar durant molt temps un carácter purament personal, puig que cada provincia de la monarquía tenia sa Constitució propia y sa organisació política independent. La Hungría gosava d' un régimen veritablement representatiu, fundat en institucions seculars, cuidadosament conservadas, mentres que 'ls altres paysos subjectes á la dominació de la casa d' Áustria no tenian més que Diétas locals, que ‘l gobern imperial va anar deixant de convocar de mica en mica, substituhint per tot arréu las vellas Constitucions per son poder absolut y centralisador.
 La Patent de Agost de 1804, per la qual l’ emperador de Alemania va pendre lo títol d’ emperador de Áustria, va consolidar lo llas que unia 'ls Estats hereditaris húngars y los paysos de la corona de Sant Esteve baix lo ceptre de la casa de Habsburg, pero no va modificar la existencia autónoma de las duas grans fraccions del imperi.
 La agitació que 's va produhir en tot Europa en 1848 fou la senyal de reformas constitucionals de gran tracendencia en l' imperi de que 'ns ocupem. La Patent de 25 Abril de 1848 va promulgar una Constitució pera las provincias austríacas y slavas: mes, aquesta Constitució, imitada de la Carta de Bélgica, va quedar sens efecte, puig que una nova Patent, expedida en 15 del mes de Maig següent, va convocar una Constituyent al efecte de ocuparse de la revisió y reforma de la Constitució promulgada.
 Los travalls de la Assamblea constituyent no van donar cap resultat, puig que l’ emperador la va disoldre en Mars del any 1849, expedint al meteix temps una nova Patent, per medi de la que va promulgar una Constitució otorgada, atentatoria á la autonomía húngara. Aquesta Constitució incorporava la Hungría al conjunt del imperi, destruhía lo llas que la unia ab la Croacia, y no conservava la Constitució húngara sinó com Estatut provincial. Tot seguit van publicarse una munió d' ordenansas sobre las Constitucions provincials, que no tenian altre objecte que ajudar al ensaig que 's feya d' un gobern constitucional centralisat.
 L' ensaig va durar poch temps. Una ordre del ministeri imperial, dictada en Agost de 1851, va sometre la Constitució otorgada al examen del Consell de ministres y del del imperi. Lo resultat del examen fou, declarar que la Constitució no era aplicable, y una Patent de 31 de Desembre del meteix any va declararla pura y senzillament abrogada. L' imperi austríach va tornar á ser una monarquía absoluta.
 Fins á l' any 1860 no va tornar á entrarse en la via de las reformas constitucionals. Una Patent del 5 de Mars de dit any va reorganisar lo Consell del Imperi (Reichsrath), introduhinthi alguns membres de las representacions provincials, elegits per l’ emperador d' entre 'ls noms que se li presentavan en llistas. Una Assamblea preparatoria, reunida durant lo mes de Maig, va sometre proposicions de reforma de las institucions locals y generals al trono, y aquest va anunciar en un Manifest, publicat lo dia 20 de Octubre, que las prenia en consideració. Un Diploma, expedit aquest meteix dia, y que es trascendental en la historia constitucional del imperi, va establir las bases de las reformas, creant un Parlament central, (Reichsrath), pera 'ls assumptos comuns á tot l'imperi, y donant atribucions á las Assambleas provincials (Landtag) pera resoldre totas las demés qüestions.
 Aquestas reformas no devian satisfer las pretensions de las distintas nacionalitats del imperi. Algunas d' aquestas, y especialment la Hungría, van veure en ellas un atach á llurs tradicions de autonomía, y van abstenirse d' enviar llurs diputats al Reichsrath. La Diéta húngara, convocada lo 2 de Abril de 1861, va protestar contra la nova organisació, refusant reconeixer lo Parlament central. Un Rescripte imperial va pronunciar la disolució de la Diéta.
 Lo conflicte durá fins l' any 1865. Un Manifest y una Patent del 20 de Setembre van obrir la porta á la conciliació, suspenent la lley fonamental, y sometentla á la deliberació de las Assambleas de Hungría y de Croacia. La Diéta húngara va admetre lo principi de una llegislació y de una administració comunas pera 'ls negocis que interessessin al conjunt del imperi. Quan lo terreno va semblar prou preparat pera la conciliació entre las duas parts d' aqueix, una patent del primer de Janer de 1867 va convocar en lo pays cisleithá ó austríach, una Assamblea constituyent extraordinaria, que no va arrivar á funcionar, reunintse en cambi lo Reischrath ordinari, al qual varen ser somesos los projectes de reforma constitucional. Al meteix temps, l' emperador havia constituhit un ministeri húngar independent, fentse luego coronar rey de Hungría en 8 de Juny del meteix any.
 Y va arrivarse al acort entre las duas grans fraccions del imperi baix la base del dualisme, fixada en duas lleys importants , austríaca la una y húngara l’ altra. La primera porta ‘l títol de: «Lley relativa als negocis comuns á tots los payssos de la monarquía austríaca y á la manera de tractarlos,» y la segona lo de: «Lley relativa als objectes d' interés comú que existeixen entre 'ls payssos de la corona de Hungría y 'ls altres payssos subjectes á la soberanía de S. M., y á la manera de tractarlos.» Una y altra lley son del any 1867.
 A conseqüéncia d' aquestas lleys, van reunirse delegacions del Reischrath austriach y de la Diéta húngara pera fixar las bases financieras y económicas del compromís, dant par resultat tres lleys, que son fonamentals del imperi, per més que sóls se promulguéssin ab carácter temporal, puig que sóls devian durar deu anys, ó sigui fins al 1877.
 Desde llavoras, l' imperi de Áustria va pendre la denomiuació de «Imperi de Áustria -Hungría» y l' emperador usa lo títol de «Emperador de Áustria y rey católich de Hungría.» La part austríaca, ó Cisleithania, se compón de las provincias germanicas-slavas, que avans se deyan payssos hereditaris: la part húngara, ó Transleithania, comprén tots los payssos de la corona de Sant Estebe.
 Hem dit que 'ls compromisos sóls devian durar fins al any 1877, y en efecte, en aquesta fetxa degueren ser renovats. La renovació va ser laboriosa y difícil, més després de tres prórogas successivas va arrivarse á una intel-ligéncia, que va traduhirse en set lleys austríacas y altras tantas húngaras corresponents, promulgadas en 27 de Juny de 1878. Totas aquestas lleys no s' ocupan més que d' arreglos financiers ó económichs, regulant las contribucions comunas, las aduanas de las duas fraccions del imperi, lo deute general, lo banch austro-húngar, y la explotació d' alguns serveys directes entre Trieste y las Indias orientals, prestats per la companyia de navegació del Lloyd anstro-hungar.
 Per lo indicat pot veures, que l' imperi austro-hungar, més que una Cenfederació ó Estat compost, es una Lliga entre duas nacions, unidas per lo llas personal d' un monarca. En efecte, cada una de las duas parts del imperi gosa de autonomía completa pera la gestió de sos assumptes interiors, tenint Parlaments y ministeris distints. Sóls son considerats assumptos comuns, los diplomátichs, l' exércit, la marina y los gastos del imperi.
 Y aquestos assumptos comuns están encara subjectes á moltas restriccions y desconfiansas. Dels assumptos extrangers, los tractats internacionals necessitan l’ aprobació dels Parlaments de cada una de las duas parts del imperi, en tots los casos en que las Constitucions respeclivas ho exigeixin. En lo referent al exércit y marina de guerra, lo poder comú está excluhit de votar lo contingent; de la llegislació sobre la manera de cumplirse lo servey militar; de pendre disposicions relativas al repartiment local y al sosteniment de l' exércit, y de reglamentar la condició civil dels militars y llurs drets en lo que no afecta al servey (Lley cisleithana de 21 Desembre de 1867 , y transleithana corresponent.)
 L' escás poder llegislatiu de que gosa l’ imperi en los assumptos comuns, es exercit per delegacions de las llegislaturas de las duas nacions que' l forman, convocadas per l' emperador y rey. Las duas delegacions acostuman deliberar separadament, y 's comunican mutuament llurs decisions y los motius en que las fundan. En aquestas comunicacions, cada delegació usa la llengua del seu pays, pero deu acompanyarhi una traducció en la del altre. Empero, cada delegació té 'l dret de proposar que una qüestió sigui resolta en comú, y tal proposició no pot ser refusada per l’ altra delegació després d' haverse cambiat tres comunicacions per escrit sens arrivar á entendres. Los dos presidents fixan de comú acort lo siti y ‘l dia de la reunió de las duas delegacions en comú, y la presidencia correspon per torn á cada un d' ells.
 Pera poder acordar, la Assamblea comuna ha de reunir al menys los dos tersos dels membres de cada delegació. Las decisions son presas per majoria absoluta de vots, y en lo cas de que una de las duas delegacions tingui més membres presents que l’ altra, la igualtat de forsas se restableix per medi de las abstencions que siguin necessarias entre 'ls membres de la delegació més numerosa. La sort designa als que deuhen abstenirse. (Articles 6 y següents de la avans citada lley cisleithana y corresponents de la trantleithana.)
 Pera l’ administració dels negocis comuns, hi ha un ministeri comú responsable, al qual está prohibit dirigir al meteix temps la administració dels assumptos particulars de cada una de las parts del imperi. Las disposicions referents á la direcció y organisació interior del exércit de tot l' imperi corresponen exclussivament al emperador. (Art. 5 de dita lley austríaca y corresponent de la húngara.)
 Lo dualisme es tan marcat entre las duas parts del imperi, que l' emperador té sobre cada una d' ellas las potestats que li confian las respectivas lleys fonamentals. Ni ‘l títol es comú, puig que si s' anomena emperador de Áustria, no es més que rey de Hungría.
 Dintre de cada una de las duas nacions no hi ha tampoch unitat. A l' Áustria, desde l’ any 1815, en que va comensar la reacció contra la centralisació absorvent que s' havia anat establint sobre las ruinas de las antiguas Constitucions particulars de las diversas regions, van anarse reconstituhint los Estats provincials, donantse Estatuts al Tirol, á la Galitzia, á Salzburg, etc. Després de varias reformas parcials, y de las tentativas fetas en la Constitució de 1849, que no va arrivar á regir, lo Diploma imperial de Octubre de 1860 va restablir definitivament las Landtag provincials, al meteix temps que creava un Parlament general pera tota la nació. Cada regió va tenir llavoras sa Constitució especial, Landesordnung ordnung), y sa lley electoral (Landtags-Wahlordnung). Las regions reconegudas foren quinze, basantse generalment la divisió en los interessos histórichs. Sis lleys fonamentals, (Staatsgrundgesetze), promulgadas en 1867, van completar la organisació de las regions austríacas, havent luego sigut modificadas per las lleys electorals de 1873, alguns de quals articles han sigut alterats en 1882.
 Pera donar idea de la organisació interior de la part austríaca del imperi, traduhirem l' article 19 de la lley constitucional de 1867, «Sobre 'ls drets generals dels ciutadans en los regnes y payssos representats en lo Reichsrath.» Diu aixis:
 «Tots los pobles del Estat provenients de rassas diversas són iguals en drets. Cada rassa té ‘l dret inviolable de mantenir y cultivar sa nacionalitat y sa llengua.»
 «L' Estat reconeix á totas las llenguas en ús en los payssos de la monarquía, un dret igual á ser empleadas en las escolas, en l’ exercici de las funcions y en los diversos actes de la vida pública. En los payssos habitats per poblacions pertanyents á més de una rassa, los establiments de instrucció pública deuhen estar organisats de tal manera, que cada hu, sens ser obligat á apendre una segona llengua, pugui rebre en la própia los elements necessaris á sa instrucció.»
 Las Constitucions provincials reconeixen á cada regió atribucions que passan de la descentralisació administrativa. Las Landtag, ó assambleas regionals, son en certas materias cossos veritablement llegislalius. Vegis, per exemple, com comensa lo «Estatut provincial» pera la regió que porta lo nom de «Arxiducat de Áustria.» «Lo Arxiducat, diu l’ article 1.º, es representat per la Landtag en tot lo que correspón als interessos particulars del pays». La Landtag d' aquesta regió se compón de 68 membres, dels quals uns pochs ho són per dret propi, y 'ls restants elegits, per classes ó corporacions, ó per districtes.
 En la monarquía húngara hi ha tantas varietats com en lo imperi austríach. La divisió més important es entre 'ls payssos que forman la Hungría propiament dita y 'ls de la Croacia, Slavonia y Dalmacia. Per un compromis polítich entre uns y altres paysos, s' establí en 1868 la forma de tractar los assumptos comuns, á qual efecte tots tenen participació en la Dieta general de Hungría, que 's reuneix á Pest.
 A Hungría, com á la Gran Bretanya, no s' ha escrit may la Constitució, formant un tot. Una série de lleys y disposicions históricas, que comensan en lo «Contracte de sanch,» del qual no 's coneix lo text y se 'n tenen sóls noticias per l' análissis que 'n fan los cronistas, y acaban en las lleys que actualment se dictan ab lo carácter de fonamentals, forman lo dret constitucional del pays. Lo document més antich que se conserva, es «La Butlla d' or,» del rey Andreu II, del any 1222. Aquest document es molt comparable á la Magna Charta inglesa, y en sos 31 articles s' estableixen los drets y privilegis que tenia la aristocracia. Moltas de sas disposicions no són avuy aplicables, pero en son conjunt fixa encara los principis directius de las llibertats húngaras.
 Al ocuparnos del imperi austro-hungar en general, hem vist las diversas vicicituts constitucionals per las que ha passat la Hungría. Son ben coneguts los esforsos fets per aquesta nació pera mantenir sa autonomia, y las terribles guerras ab que l’ ha defensada. La que va esclatar á conseqüencia de las reformas constitucionals centralisadoras votadas per la Dieta y sancionadas per l’ emperador, va portar á la Hungria á proclamar sa independencia y á establir un gobern republicá. Vensuda luego per lo gobern imperial, ajudat per las armas russas, va quedar subjecta durant una vintena d' anys al absolutisme, sens que per aixó s' ofegués la resisténcia més ó menys oberta. Sóls lográ restablir la pau lo sistema dualista, establert per la série de lleys promulgadas en 1867, y completat per la coronació del emperador com rey de Hungria, de quins fets havem ja parlat.
 Per tot lo exposat se veu ben clar, que l' imperi austro-húngar no forma un Estat compost, ni tan sóls una Confederació d' Estats. Lo conjunt té sóls una organisació rudimentaria, que no pot considerarse sinó com un modus vivendi entre duas nacionalitats, que á llur vegada forman duas Confederacions imperfectes. Aixís y tot, no obstant, la existencia y sosteniment del imperi, ab sa varietat y diversitat de rassas, de lleys, de costums, de llenguas, etc, etc, es proba patent de la virtualitat poderosa del particularisme. Fins quan se l’ aplica tan imperfectament com en l’ imperi de que 'ns ocupem, porta la tranquilitat y la pau á elements que d' altra manera 's destrossarian entre ells, y 'ls permet formar una agregació nacional, que, ademés de viure y prosperar, pot influhir en los destins d' Europa, tenint lloch entre las grans potencias.
 Pochs párrafos dedicarem á la solució que representa la unió de Suécia y Noruega, que están encara molt menys enllassadas que Áustria y Hungria. L' Acte de unió, que data del 6 de Agost de 1815, no estableix entre 'ls dos regnes altras relacions que las que fa precisas lo fet de ser regidas per un meteix monarca. Aixís es, que l' Acte de unió se refereix á pocas cosas més que á fixar las reglas de successió á la corona, las d' elegir nova dinastía en lo cas de que se extingís la regnant, y las de regir los dos regnes durant las menorias dels reys. Tots los punts d’ enllás entre 'ls dos regnes se reduheixen als drets que té 'l rey comú á convocar las tropas d' un y altre; á declarar la guerra y fer la pau; á contractar y rompre aliansas, y á enviar y rebre agents diplomátichs (Art. 4 de l' Acte de unió.)
 Pera declarar la guerra, lo rey ha de comunicar sas intencions als goberns dels dos regnes, y reunir al ministre de Estat y concellers d' Estat noraechs ab los de Suecia, formant Consell d' Estat extraordinari, á fi de que li donguin parer avans de pendre resolució definitiva. En aquestos casos, los representants de Noruega deuhen rebre instruccions de llurs companys de gobern que no formin part del Consell extraordinari, á menys que la urgencia del assumpto no doagui temps pera la consulta. (Art. 5 de la dita Acta.)
 En distintas ocasions, s' ha intentat fer més íntima la unió entre 'ls dos regnes, peró no s' ha arrivat á conseguirho. Totas las proposicions presentadas per la Suecia han sigut rebutjadas per la Cámara de Noruega, (Storthing), que ha temut sempre que, accedinthi, posava á son pays en lo camí de ser engolit per la Suecia, que es més poderosa y poblada.
 Ab lo dit donem per terminada la ressenya de las solucions prácticas particularistas dins de la forma monárquica. Desde la unió merament personal entre Suecia y Noruega, per medi d' un rey comú, fins á la organisació quasi unitaria del imperi alemany, y la llegislació separada que emplea la Gran Bretanya pera 'ls Estats metropolitants, hi ha prou matisos pera acomodar lo sistema á tots los temps y á tots los interessos. Cap de las solucions monárquicas ha alcansat fins ara lo grau de perfecció del genuhí Estat compost, tal com n' hem exposat la teoría: mes, aixó no vol dir, que no pugui arrivarhi. Induptablement, no hi ha cap inconvenient invensible que s' hi oposi, y lo meteix que han lograt los Estats Units, baix la direcció d' un president temporal, podria realisar una altra Confederació dins del sistema constitucional, coronat per un emperador ó monarca.


  1. The Federalist; número XVII, redactat per Hamilton.