Lo gayter del Llobregat (1858) - A las hermosas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
La nineta del Besós A las hermosas
Lo gayter del Llobregat (1858)
Retorn á la poesia





A LAS HERMOSAS.







 La femme á celui de commun avec l' ange
 que les êtres souffrants lui appartienent.
 Balzac.




 Sou, ó ninas, las bellas
 Las flors d' aqueixa vida,
 Las dauradas estrellas
 Qu' encengué Deu del cel en lo camí,
 Perque del cel la senda
 Joyosa sia y fácil
 Al mortal que sa tenda
 Planta un sol jorn en eix desert sens' fí.

 Ingrat, ingrat, ó ninas,
 Lo qui ab s' alé desfulla,
 Deixant sols llurs espinas,
 Eixas flors qu' en sas mans posa l'Senyor:
 Que l' alé cruel y dura
 De la sort d' ell aparte
 Los somnis de ventura;
 Que may sone 'n s' aurella un mot d' amor.

 Mortals á qui una lira
 Doná 'l cel per' cantarne
 Al amor que os inspira,
 Als paladins y á Deu ab veu suau,
 Cantau fins que os tremole
 La ma sobre sas cordas;
 Fins que vostre esprit vole
 Al cel en vostras liras d' or cantau.

 Mes no en cants llicensiosos
 S' exhalen vostras arpas,
 Ni en rims voluptuosos
 Dignes de ídols tant sols de barro impur;
 Sino ab trobas divinas
 Y dignas ¡ay! dels ángels,
 Pus ángels son las ninas
 A qui cremar debeu lo encens mes pur.

 Y axi com reservada
 Te un rey una corona

 De mes joyells ornada
 Pel soldat que mes guerras ha guanyat;
 Pel qui per sa bandera
 Ha rebut mes feridas,
 Y á sa tenda lleugera
 Torna ab lo escut y lo elm mes destrossat,

 Una mes rica palma
 Reservada la gloria
 Te pel qui en santa calma
 Cante ab cantars mes purs son pur amor;
 Del poeta que á las bellas
 Crema 'ls perfums mes dolsos,
 Y alsa un altar per ellas
 Y á llurs peus posa humil s'arpa y son cor.

 Ninas dels cabells rossos,
 Las del blanch coll de cisne,
 Las dels tornejats cossos
 Y ayrosos com las urnas dels perfums;
 Hermosas catalanas
 Als ulls de las quals prestan
 Lo cel son blau, y ufanas
 Las estrellas brillants llurs dolsas llums;

 No temeu que ab mas cobles
 Ningun jorn vos insulte,
 Pus si be durs, son nobles
 Mos versos com lo cor de un paladí;

 Pus sou per' mi las bellas
 Las rosas de ma vida,
 Las dauradas estrellas
 Que 'm posá Deu del cel en lo camí.

 Pus no es tan grata al moro
 Del desert la cisterna,
 Ni del vert sicomoro
 Secar son front dessota 'l fresch dosser;
 Ni l' aucellet se abriga,
 Al comensar á plóurer
 De alguna alsina antiga
 Entre la espesa fulla ab tan plaher,

 Com dols á mí 'm seria
 De una esposa en la espatlla
 Reclinar algun dia
 Mon front batut pel vent de adversitat;
 Com dols de una bellesa
 Sobre 'l cor apoyarne
 Mon cap quant la tristesa
 Ab son pes sobre 'l pit me 'l te inclinat.

<

 Mars de 1840.