Lo gayter del Llobregat (1858) - Los plants de la Castallana

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Traducció de una oda de V. Hugo Los plants de la Castallana
Lo gayter del Llobregat (1858)
A la hermita de Miramar





LOS PLANTS DE LA CASTELLANA.





 Sovegna vus á temps de ma dolor.
 Dante.—Purgatori, c. XXVI.




 ¡En mala hora 't coneguí,
 Arnau lo de Rocafor'!
 En mala hora te calsí,
 Quant te fiu mon paladí,
 Los brillants esparons d' or!

 Perqué despenjas la llansa,
 Y l' adarga y lo coltell?
 ¿Es que tras de una esperansa
 De gloria ton cor se llansa,
 Com un noy tras de un aucell?

 ¿Es pera anar per ventura
 Per las vilas mes famosas
 Y als qui portan armadura
 Fer jurar qu' en hermosura
 So reyna entre llurs hermosas?

 ¡Ah! no 't cenyeixes per' ço
 Lo elm d' or, pus me basta á mi
 Qu' en amorosa cansó
 Cantes que ta reyna so,
 Com ets tu mon paladí.

 Y si 't vesteixes de acer
 Perque á bornar vols eixir,
 A una rival per' poder
 Reyna de amor elegir
 Y ferte son caballer,

 Vulla Deu que ta corassa
 Com si fos de llauna 's trenque,
 Y que 'l mes vil de la rassa
 Dels juglars, prenent ta massa,
 Del escut ton blassó arrenque.

 ¡Oh! torna, torna á son clau
 La llansa, y escut y elm d' or:
 Lo cel me sembla mes blau
 Y l' cant dels aucells mes suau
 Quant me dorm' sobre ton cor.

 ¿Qué pot importar la guerra
 A qui de mon cor rey es?
 Deixa que 'ls reys de la terra
 Guerreigen lluny d'esta serra
 Per un palm de terra mes;

 Qu' ells son las áligas feras
 Y 'ls tímits coloms vosaltres;
 Deixa doachs que 'ls porten altres
 Fletxas ó rams de oliveras,
 Y estemse 'n lo niu nosaltres.

 Traute, trwte, Bocafor',
 La espessa cota de malla,
 Pus palpar vull si ton cor
 En ton pit balla de amor,
 Com lo meu en mon pit balla.

 Quédat, y al so de clarins
 Un torneig publicaré,
 Y vindrán á ell dels confins
 De la terra 'ls paladins,
 Y reyna d' ell jo seré.

 Y vindrán també ninetas
 Pera envejar ma bellesa,
 Y vindrán á cents los poetas
 Dels que han guanyat mes violetas
 Per' celebrar ta bravesa.

 Quédat, y un caball tindrás
 Mes que las fletxas llauger,
 Y á ciutat quant anirás
 Als qui alaban oirás
 Al caball y al caballer.

 Y tindrás també falcons
 Per' perseguir als moxons,
 Y cent patges per' servirte;
 Y faré que mos barons
 Vingan sa espasa á rendirte.

 ¡Mes ay! veig quant folla só
 En haber tant porfiat;
 Que no ets caballer ¡oh! no,
 Pus á serho, juro jo
 Que no fores tan ingrat.

 En mala hora ’t coneguí,
 Arnau lo de Rocafor'!
 En mala hora te calsí,
 Quant te fiu mon paladí,
 Los brillants esparons d' or!

 Queixavas axí ab trist plant
 Mahalta la castellana,
 Mentre Arnau lo caballer
 Dels murs de la antiga sala

 L' armadura de sos avis
 De tros en tros despenjava:
 A cada tros que despenja
 Ella son plant renovava.
 
 Cobert estava ja Arnau
 De s' armadura de plata,
 Y hermós com lo rey dels astres
 Quant se assenta en la montanya.

 Llavors ella alsá la vista,
 Mes al moment l' abaixava,
 Pus ja postrat á sos peus
 Lo de Rocafort estava.

 «Si he despenjat, reyna hermosa,
 De mos avis eixas armas,
 Que de sanch de sarrahins
 Guardan las tacas encara,

 «No es per' anar per las vilas
 De ma bravesa fent gala,
 Mes pera borrar las vellas
 De sanch mora ab novas tacas.

 «Demá á guerreijar vas jo,
 Mahalta, á la terra santa,
 Y crusat demá seré,
 Si ho vol Deu y ma estimada.

 «Beneheixme, ma senyora,
 Perque sia en las batallas
 Venturós jo y mes temuda
 Que 'l foch dels núvols ma llansa.

 « Beneheixme, amoroseta,
 Beneheixme ¡ay! ó be mátam,
 Pus mes vull morir que veurer
 En eixos ulls una llágrima.

 «Mes has d' entendrer, hermosa,
 Que si me negas ta gracia,
 Y me impedeixan tos plants
 De anar á la guerra santa,

 «Dirá 'l mon que per ta culpa
 Se ha robellat una espasa,
 Quant per defensar la tomba
 Del bon Jesus ne falta van;

 «Y de Rocafort dirá
 Qu' es un caballer sens ánima,
 Y que no tens fe ni ets noble
 Dirá 'l mon de tu, Mahalta.»

 —«Álsat, lo bon caballer;
 Arnau de Rocafort, álsat;
 Com ho desitjo, en la guerra
 Venturós lo cel te fassa:

 «Pus si be t' estimo á tu
 Com als ángels del cel se ama,
 No has de deixar per açó
 De anar á la terra santa:

 «Pus no 's dirá que per mí
 Robellantse está una espasa,
 Quant per defensar la tomba
 Del bon Jesuset ne faltan.

 «Be has fet, molt be, Rocafort,
 En despenjarne la llansa,
 Que á no despenjarla tu
 L' hauria jo despenjada:

 «Que abans de reynar tu en ell,
 Deu en mon cor ja reynava,
 Y abans de ser amorosa
 Era, Arnau, ja cristiana.

 «Mes pus Deu y mon amor
 En mon cor de dona caban,
 Com caban sobre ton pit
 Ma imatge y la creu de grana;

 «Sols, Rocafort, te demano
 Per ton Deu y per ta espasa,
 No olvides, pus per tu ploro,
 Mon dolor en las batallas.»