Lo gayter del Llobregat (1858) - Mos cantars

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
A Catalunya Mos cantars
Lo gayter del Llobregat (1858)
Barcelona




MOS CANTARS



Que fora de cantar en llengua llemosina

No m’queda mes plaher, no tinch altre
conort .

Aribau:Oda á la Patría.


 Si ab mos cantars sensills, ó patria mia,
 Terra sagrada hont mon bressol sens galas
 Balandrejà al trist so de sas baladas,
 Una mare ab amor;
 Si ab mos cants llemosins jo puch un dia
 Ta corona refer, que fulla á fulla
 Dispersá per tas planas regaladas
 Dels segles lo rigor;

 Dels antichs trobadors la muda lira
 Jo arrancaré de llurs humits sepulcres,
 Y al geni; que plorant entre llurs llosas
 Divaga, invocaré,
 Y despertant las que lo mon admira
 Sombras sagradas, noms cenyits de gloria,
 Los comptes y antichs reys y llurs famosas
 Batallas cantaré.
 Jove sò, ó Patria, si, y la ma encara
 Tremola sobre l' arpa hont la cigala
 Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
 Los cants del Cabestanys:
 Jove sò; ¿mes qué importa si m'ets cara,
 O Laletania, y tos recorts poétichs
 En mon trist cor en patri' amor posaren
 Lo que li falta en anys?

 Durs serán mos cantars, sens' armonía
 Saltarán de mon cor mos ardents versos,
 Com de l' acer rogent saltan hermosos
 Trossets de foch brillants;
 Mes no se 'ls tatxará de bastardía,
 Pus llemosins serán, encara que aspres,
 Y en recorts richs y en fets caballerosos
 Dels héroes laletans.

 Durs, si, mes llibres, com lo vol del áliga;
 Mes altius, com los monts que llurs nevadas

 Crestas, que roures de mil anys cenyeixan,
 Aixecan fins al cel;
 Ni en sonorosas voltas assentadas
 En llaugeras columnas d’or y marbre,
 Darán venals llahors als qui mereixan
 Sols despreci cruel.

 Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
 Tas llágrimas insulte de viudesa,
 Ni recorde 'ls vils noms dels qui trencaren
 Lo ceptre de tos reys:
 Prestem son foch de Catalunya l' geni,
 Y al mon recordaré la sabiesa
 Y bravura de aquells que un jorn li daren
 Llur dialecte y llurs lleys.

 Prestenm' llur geni 'ls trobadors que dorman
 En llits de marbre 'n pau y exempts de pena,
 Y en melós llemosí, pus es lo idioma
 Ab que parlo al Senyor,
 Cantaré tas grandesas, Laletania,
 Tos comptes y reys braus que per l' arena
 Lo pendó arrossegaren de Mahoma,
 Del Sarrahí traidor.

 Cantaré als paladins qu’ en las riberas
 Del Jordà venerat, 1’ arena santa
 Ab sanch tenyiren, que ab sa sanch divina
 Lo Fill de Deu regá,

 Y al jovenet galant que ab ágil planta,
 Penjada l' arpa atras que al vent gemega,
 Baix lo daurat balcó d'ahont dorm sa nina
 Sa troba á cantar va.

 Y cantaré lo amor y sas dulsuras,
 Y las fillas gentils de las montanyas,
 Las del còs mes ayrós que una urna grega,
 Mes que un pomet de flors;
 Pas no sempre ressona en las alturas,
 Ni baix sostres daurats, ni en castells gótichs;
 Pus no desdenya las humils cabanyas
 L' arpa dels trobadors.

Juriol de 1839.