Lo gayter del Llobregat (1858) - Paraulas de consol
Oh, grans son los dolors, amiga mia,
Ab que proba ton cor lo amor de Deu!
Brau lo torrent de penas que t'envia
Per' veure' si es mes qu' ell fort lo lleny teu!
¡Oh, si, dura es d'espinas la corona
Ab que cenyeix ton ample front ardent!
¿Qué estrany que ple de arrugas, semble l'ona
Ratllada un jorn de hivern per aspre vent?
¡Oh, si! be 't proba 'l cel; be purifica
Ab lo gresol de afany ton pobre cor;
Ton cor que tal vegada no s'explica
Com en qui 'ns ama tant cab tant rigor.
Ton pobre cor cansat, que al colpejarlo
Lo cel, com se colpeja un diamant,
Creu ja que ho fa tant sols per trossejarlo;
No perque ixe dels colps molt mes brillant.
Ton cor, que com una arpa abandonada
En una nit de vent en un tronch sech,
Sospirar ja no sab altre tonada
Que la del trist y planyidor gemech.
Com es cruël, ó amiga, la desgracia!
Despres que fulla á fulla ha destruit
Tas il—lusions, com de olorosa acassia
Roba lo vent las flors en una nit:
Despres queamichs, y amors, y poesía
Del fondo de ton pit havia pres,
Prop teu tres fossas en un mes obria,
Y 't robava tres cors en un sol mes!
¿Qué estrany donchs que privat dels qui en la terra
Sa ditxa foren, foren son escut,
Y exposat á la sort que li fa guerra
Ton cor se deixe caurer com vensut?
Mes no; no está vensut, pus es mes forta
T' ánima gran que ta funesta sort.
Yensut ton cor no está, pus dins d' ell porta
Lo escut sant de la fe, mes qu' ella fort.
¿Qué te importa que 'n mitj de un mar salobre
Esqueixe 'l vent las velas de ta nau?
Fiada en Deu, no temps que á l' ona se obre,
Y remas mes quant mes lo mar es brau.
¿Qué importa que prop teu esclate ayrada
La tempestat, si sota 'l sant mantell
De la esperansa 't creus mes resguardada
Que 'n son niu contra 'l cers ho está lo ausell?
¿Qué 't fa que dels afanys la nit obscura
Te sorprengue 'n mitat de ton camí,
Si al buscar en lo cel en t' amargura
Lo estel del nort, lo trobas sempre allí?
Benehít sia Deu, pus al llansarte,
Com náufraga en un mar sempre agitat,
Una ma te allargava hont agarrarte
Y 't treya á port tranquil y resguardat.
Benehít sia Deu que á tos peus feya
Caure' espuntats los tirs del fat cruël,
Deu que als lleons que fossen mansos deya
Y humils queyan als peus de Daniel.
Com en mitj del pesars serán, amiga,
Dolsos los plors que broten de ton cor,
Recordant qu'es un pare 'l que 't castiga,
Y un pare no coneix mes que lo amor!
Sabent que cada afany que ton front crema,
Y comptas tu pels solchs que 'n ton front fa,
Per anyadir mes flors á ta diadema
Deu en lo cel contantlos també está!
Serena pus ton cor, amiga mia,
Tu que sabs quant poch duran los dolors,
Tu que sabs que la nit porta lo dia,
Tu que sabs que del fanch naixen las flors.
Y si tal volta veus que los ulls mulla
De ta mare una llágrima de dol,
Recullintla ab un bes, com de una fulla
La rossada ab un bes recull lo sol,
Digali:—« No plorau, mareta amada,
Pus si 'ls cors no tenim que amavam tant,
Un jorn los trovarem en la morada
Hont es etern lo goig, lo amor mes sant!»
