Lo gayter del Llobregat (1858) - Paraulas de consol

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Lo Gayter del Llobregat Paraulas de consol
Lo gayter del Llobregat (1858)
Cansó de amor




PARAULAS DE CONSOL.


Á C. O. y M.





  Oh, grans son los dolors, amiga mia,
 Ab que proba ton cor lo amor de Deu!
 Brau lo torrent de penas que t'envia
 Per' veure' si es mes qu' ell fort lo lleny teu!

 ¡Oh, si, dura es d'espinas la corona
 Ab que cenyeix ton ample front ardent!
 ¿Qué estrany que ple de arrugas, semble l'ona
 Ratllada un jorn de hivern per aspre vent?

 ¡Oh, si! be 't proba 'l cel; be purifica
 Ab lo gresol de afany ton pobre cor;
 Ton cor que tal vegada no s'explica
 Com en qui 'ns ama tant cab tant rigor.

 Ton pobre cor cansat, que al colpejarlo
 Lo cel, com se colpeja un diamant,
 Creu ja que ho fa tant sols per trossejarlo;
 No perque ixe dels colps molt mes brillant.

 Ton cor, que com una arpa abandonada
 En una nit de vent en un tronch sech,
 Sospirar ja no sab altre tonada
 Que la del trist y planyidor gemech.

 Com es cruël, ó amiga, la desgracia!
 Despres que fulla á fulla ha destruit
 Tas il—lusions, com de olorosa acassia
 Roba lo vent las flors en una nit:

 Despres queamichs, y amors, y poesía
 Del fondo de ton pit havia pres,
 Prop teu tres fossas en un mes obria,
 Y 't robava tres cors en un sol mes!

 ¿Qué estrany donchs que privat dels qui en la terra
 Sa ditxa foren, foren son escut,
 Y exposat á la sort que li fa guerra
 Ton cor se deixe caurer com vensut?

 Mes no; no está vensut, pus es mes forta
 T' ánima gran que ta funesta sort.
 Yensut ton cor no está, pus dins d' ell porta
 Lo escut sant de la fe, mes qu' ella fort.

 ¿Qué te importa que 'n mitj de un mar salobre
 Esqueixe 'l vent las velas de ta nau?
 Fiada en Deu, no temps que á l' ona se obre,
 Y remas mes quant mes lo mar es brau.

 ¿Qué importa que prop teu esclate ayrada
 La tempestat, si sota 'l sant mantell
 De la esperansa 't creus mes resguardada
 Que 'n son niu contra 'l cers ho está lo ausell?

 ¿Qué 't fa que dels afanys la nit obscura
 Te sorprengue 'n mitat de ton camí,
 Si al buscar en lo cel en t' amargura
 Lo estel del nort, lo trobas sempre allí?

 Benehít sia Deu, pus al llansarte,
 Com náufraga en un mar sempre agitat,
 Una ma te allargava hont agarrarte
 Y 't treya á port tranquil y resguardat.

 Benehít sia Deu que á tos peus feya
 Caure' espuntats los tirs del fat cruël,
 Deu que als lleons que fossen mansos deya
 Y humils queyan als peus de Daniel.

 Com en mitj del pesars serán, amiga,
 Dolsos los plors que broten de ton cor,
 Recordant qu'es un pare 'l que 't castiga,
 Y un pare no coneix mes que lo amor!

 Sabent que cada afany que ton front crema,
 Y comptas tu pels solchs que 'n ton front fa,
 Per anyadir mes flors á ta diadema
 Deu en lo cel contantlos també está!

 Serena pus ton cor, amiga mia,
 Tu que sabs quant poch duran los dolors,
 Tu que sabs que la nit porta lo dia,
 Tu que sabs que del fanch naixen las flors.

 Y si tal volta veus que los ulls mulla
 De ta mare una llágrima de dol,
 Recullintla ab un bes, com de una fulla
 La rossada ab un bes recull lo sol,

 Digali:—« No plorau, mareta amada,
 Pus si 'ls cors no tenim que amavam tant,
 Un jorn los trovarem en la morada
 Hont es etern lo goig, lo amor mes sant!»


Valladolit.—Desembre de 1852.