Lo gayter del Llobregat (1858) - Prólech de la primera edició

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pòrtic Prólech de la primera edició
Lo gayter del Llobregat (1858)
Al Lector






PRÓLECH

DE LA PRIMERA EDICIÓ.

____



 L’ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust ab que veuria que sos compatricis coneguessen mes á fondo nostre antich, melodiós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, á pesar de ser com una taula de marbre ahont estan grabadas nostras glorias, perdentse la qual han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en fi lo desitg de despertar en los demés eix sentiment noble y digne de alabança, son las únicas causas que han mogut al autor de aquestas poesías á darlas á la llum pública, esperant que sos compatricis las judicarán, no per lo qu'ellas son en sí, por son mérit artístich; sino que las considerarán com lo desahogo de un cor jove rodejat encara de totas las il-lusions de la vida, y que ha volgut desfogarse deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llansa al vent los olors que li sobran.
 Al publicarlas no preten sino despertar alguns palpitamens en los cors dels verdaders catalans que se pendrán la moléstia de llegirlas. Lo Gayter del Llobregat no aspira á cenyir la gorra de trobador, ni á puntejar sa lira, puix coneix massa be que romperia sas cordas tant sols arribás á posar sa má pesada en ellas. Bé está que pretengue conquistar la corona lo qui se crea ab forsas suficients pera guanyarla, puix l’ ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: éll emperó no desitja tant; axí que demana á los intel-ligents y homes de lletras als quals vingue entre mans aquesta obreta, que no la xiulen, puix seria una crueltat pagar de aquest modo á qui no busca picaments de mans, y al que se presenta al certámen vestit de un modest mantell, y ab una gayta que callará tant prest com se deixen sentir los preludis de una lira catalana.
 A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme aquesta col-lecció de poesías llansadas al mitg de la agitació y febre en que viu la societat de resultas dels terribles y espantosos sacudíments que ha sofert en aqueixos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor, ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja, meotres los seus germans batallavan ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes ell pensa dè altra manera. Ha vist que lo nom de Napoleon recordava lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lò passat pot influir en gran manera sobre lo present, com aquest sobre lo esdevenidor, y ha cregut que seria molt convenient portar sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo qae forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser. No se cregue per açò que confia massa en sí mateix, ò que presum tenir en sas mans los cors dels que lo escoltan y possehir lo poder mágich de ferlos sentir lo que ell sent. No: açò ha estat concedit tant sols als trobadors, y ell, ho repeteix, no ho es. Ha prés á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferència ab que alguns miran lo que pertany á sa patria, perque ha vist que li bastavan sos escasos coneixements per sortir victoriós de son empenyo; puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets, qu’en aquella se descriuhen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre, perque llegissen en élls los que tenian sèt de sentiments nobles y de palpitacions fortas.
 Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor en la composició de las presents poesías. Cregué al empéndrer son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarne no pochs que podrian cenyir dignament la gorra de vellut ab la englantina de plata, lo ajudarian en sa empresa, alternant llurs cantars armoniosos ab sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpas ab los de sa gayta; mes per desgracia no ha succeint axí. Sol emprengué son camí y sol ba arrivat al fi de son viatge. Únicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals sols una li era coneguda, que no ha tornat á oir mes, y que han servit per ferli mes sensible y dolorosa la soledat que lo rodejava.
 Sab que li respondrán que los retran de ferho la dificultat que experimentarian al voler versificar en una llengua de la qual cási no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse nostras antiguas glorias y las hassanyas de nostres ávis, sens deixar per aço de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre nostre idioma, que no compense mes que suficientment lo treball que s’emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com la puga possehir qualsevol altre poble, y una galeria immensa de trobadors, pares de la poesía vulgar moderna y als quals son deutors de moltas de llurs bellesas lo enamorat Petrarca y hasta lo terrible Dante; mes rica que cap altre nació del mon, y en la que apareixan las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de Jaume lo batallador; de un Pere del punyalet, terror de las armadas del Cruel de Castilla; de un Joan, de un Marti, etc., al costat de las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, que sen aná fet un calavera y torná sant de las crusadas; de Vidal de Besalú á qui trastornaren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provença; de Cabestany mort á traició per los celos de un marit que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertran de Born, lo geni de la discordia dels antichs segles; lo qui sols ha cantat las guerras qu’ encenia, y al qual posá Dante en son infern, portant son cap en sas mans en pena dels cors que havia separat y dels llassos que havia romput en la vida; de Ricart, cor de Lleó, lo crusat invencible que, com diu un antich cronista, sortia sempre de la batalla ab la corassa herissada de fletxas, com una taronja de agullas; dels Berguedana, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March en fi, lo Petrarca valenciá, que com ell s’ enamorà en una iglesia, y tingué que plorar com ell la mort de sa estimada. ¿Y deixarém d’ estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber, per no darnos la llaugera moléstia No estem a l'espai de noms "Pàgina". de apendrer la llengua que beguerem ab la llet de nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuriam conservar com un joyell preciós, quant no per altra cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que nos recorda. Fá un segle y quart, en lo asalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres ávis batallaren catorze horas segoidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corria á doll per los murs, plassas y temples de aquesta ciutat, pera poder transmetrer á llurs nets la berencia y lo idioma que los habian deixat llurs pares; y no obstant de baber transcorregut tant poch temps, llurs decendents, no solament han olvidat tot açó, sino que fins alguns d’ells, ingrats envers llurs ávis, ingrats envers llur patria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en catalá, com an criminal à qui atrapan en lo acte. Mes açó acabarà, al menos se ho promet axi lo autor de aquestas poesías, per poch que vage estenentse l' afició que comensa á pendrer peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació ab nostra historia.
 En quant á lo que li pugan contextar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments, sempre que se ocupe en celebrar las glorias de nostra patria, lo autor de aquesta col-lecció se contentará ab respondrels que se posen la má sobre lo pit, y que judiquen despres per lo que aquest los diga.
 No nega que á pesar de ser catalans tenim que véncer algunas dificulats pera poder versificaren en nostra llengua, pero sí que sian aqueixas motiu suficient pera escusarnos de cantar en ella. No la coneixen á fondo los que la troban aspre, pobre y poch apte per la poesía. Lo catalá es dols á pesar de las paraulas exóticas que se han introduit en ell y de lo moll que se ha corrumput per nostre deixament y abandono; es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la llatina, entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó mes tal vegada que las altres, exceptuantne la Italiana, perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina, y per lo gran número que compta de monossílabos, que la fan elástica, concisa, enérgica y armoniosa.
 Y parla axí, no per esperit de provincialisme ó perque ho han dit altres la autoritat del quals venera, síno per propi convenciment. Ningú pot avaluar millor la riquesa de una mina que lo qui treballa en ella, y ell pot dir, encara que sense orgull, que ba baixat fins á tocarne la veta, Desde que arribá á sos oidos, que desgraciadament fou molt tart, la paraula Trobador; desde que sentí parlar á sos joves amichs, als quals deu lo poch que val, de aqueixos fills de l' arpa que anavan de castell en castell pera distraurer lo enuig del barons en temps de pau, y que deixavan la gorra per lo elm en temps de guerra; de aqueixos fills de l' arpa que poetas y caballers ensemps venian á posar als peus de llur dama, tant prest la englanlina de plata que habian guanyat en un certámen, com la bordada banda ab que habia premiat llur bravesa la reyna de un torneig; de aqueixos fills de l' arpa en fi que passaban llur vida cantant los amors, la religió y la caballeria, li prengué un desitg ardent de conéixerlos; desitg que ha anat sempre en aument, y qu' en part ha tingut ocasió de satisfer.
 Ell ha recorregut y recorra encara tota la galería de trobadors desde Guillem de Aquitania hasta lo modest Aribau, que sembla haber volgut posar lo sagell als cants de nostres poetas ab sa oda á la Patria, digne del dialecte en qu' está escrita; ell ha exáminat y exámina encara part per part aqueix venerable y gegantesch monument dels segles passats, del qual pot dirse, com del que aixecavan los habitants de Méjico en lo centro de son pais y al que portavan una pedra tots los que passavan per la carretera: tots han contribuit á alsarlo, mes ningú li ha dat son nom; ell ha estudiat y estudia encara aqueixas poesías escritas en una llengua casi desconeguda, á las quals estan confiats tants dolorosos sufriments, tants sentiments apassionats, tantas palpitacions secretas; las que semblan, com diu Sismondi, inscripcions de mort escritas sobre las tombas dels mateixos que las cantaren, y que interesan per la mateixa rahó que ningú se recorda d'ellas; y sua ó de son escas talent es la culpa si no n'ha tret lo profit qúe podia, y si sas poesías, en lloch de ser un argument práctich de lo que acaba de dir en favor de son idioma, serveixan tant sols pera desmentirho. Sia lo que sia lo treball está fet; la mina está oberta; axi es que repeteix aqui lo que ha dit avans, aço es, qu’espera que sos compatricis acullirán ab indulgencia la obra, sino per lo poch que en sí val, per lo treball que li costa y per la intenció ab que ha sigut feta; al pas que se promet que altres á qui ha favorit lo cel ab mes de sos dons, emprendrán ab calor lo estudi de nostra llengua, y tornarán per l'honor de nostre pabelló ab arguments de fets y de paraulas.
 Catalunya pot aspirar encara á la independencia; no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa, á mes del volúmen de llur historia, exércits de molts mils homes y esquadras de cents navíos; pero sí á la literaria, fins á la qual no s’estent ni se pot estendrer la política del equilibri. Catalunya fou per espay de dos segles la mestra en lletras dels demes pobles; ¿perqué puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura própia y á part de la castellana? ¿Perqué no pot restablir sos jochs florals y sa acadèmia del gay saber, y tornar á sorprèndrer al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventesos y sas aubadas? Un petit esfors li bastaria pera reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que aqueixa idea se realisás algun dia, y que los genis catalans despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gaytér del Llobregat, per escassas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors á guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia en la última fila, pera conquistar la corona de la poesía, que nostra patria deixá cáurer tant vergonyosament de son front, y que los demes pobles reculliren y se apropiaren.
 Entretant arriba aqueix dia, lo autor de aquestos llaugers ensaigs, obra de dos anys de treball y d’estudi, se tindrá per mes que premiat, ab tal que puga mereixer de sos compatricis, que li diguen lo que á si mateix se diu lo Doctor Ballot al fi de sa gramática:
 Pus parla en català, Deu lin don gloria.

Abril de 1841. 


Separador (Lo gayter, 1859) p19.jpg