Lo gayter del Llobregat (1888) - Al Llobregat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

Mi cant (provençal) Al Llobregat
Lo gayter del Llobregat (1888)
Al Llobregat (castellà)



AL LLOBREGAT


-------------



  Joyós y cristallí riu,
Cinta d' ayguas argentadas
Qu' engalanas
Los camps que daura l' estiu,
Tantas vilas celebradas
Catalanas;

  Que besant las santas penyas
Hont sos peus de roca banya
Monserrat,
Y anguilejant entre brenyas,
Regas ma pobre cabanya,
Llobregat;

  Tot gement be 'n fugir fas
A buscar en las onadas
Tos conorts:
Qui insulte allí no tindrás
De tas grandesas passadas
Los recorts.

  Los recorts, somnis hermosos,
Visións plenas d' armonia
Que passaren;
Palaus d' ayre vaporosos
Que al morir la llum del día
Se borraren.

  ¿Qué se han fet los jorns, ó riu,
Que 'l penó dels Berenguers
Llorejat,
Onejava al vent, joliu,
Sobre tos pichs altaners,
Monserrat?

  ¿Qué se han fet los temps de gloria;
Los temps en que Aragó dava
Lleys al mon.
Y en que al vent de la victoria
Son gonfanó tremolava,
Ahont sont?

  ¿Qué se han fet los paladíns,
Los torneigs y trobadors
Y las damas,
Qu' en los palaus taberíns
Encenían tots los cors
En llurs flamas?

  Barcelona, Barcelona,
Reyna viuda que has perdut
Ta bellesa,
¿Qui te ha pres la tua corona?
¿Ton mantell qui te ha romput
De comptesa?

  Los gótichs castells feudals
Qu' entre núvols se perdían
Orgullosos,
Y qu' en los pichs eternals
Gegants sentats pareixian
Espantosos.

  Del temps la dalla 'ls borrá
De las montanyas nevadas
Ahont se alsavan,
Com logra 'l sol destriá
Las tupidas nuvoladas
Que 'l tapavan.

  Ni trencan, riu, tos cristalls,
Ni tos miralls enrogeixen
Argentíns,
Lo trepitjar dels caballs,
La roja sanch que verteixen
Paladíns.

  Ni als llansars' en las onadas
Arrastran escuts, turbáns
Tas corrents,
Ni corassas platejadas,
Ni fins punyals toledáns
Resplandents.

  Ni interrompen ton repós
Los passos del trobador
Que camina,
Entre tímit y joyós,
A cantar un lay de amor
A sa nina.

  Que camina ab l' arpa atrás,
Penjada de una cinteta
O cordó d' or,
Y apreta, afanyós, lo pas,
Puig lo aguarda sa nineta,
Y fa fredor.

  Ni ja tal volta demá
Regarás, riu, mas cabanyas
Enramadas,
Ni ton repós turbará
Eix Gayté' ab cansóns estranyas
Y baladas.

  Puig tot mort en eixa vida,
Tot dels anys la crüel dalla
Ho destrueix;
Desde la soca envellida,
Tot, fins lo brinet de palla,
Se pudreix.


Febrer de 1839