Lo rondallayre - Barba d' or

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	Lo claveller		La creació

BARBA D'OR.
_____

 Vivia en no molt llunyas terras, un rich pagés de llarch propi y bons cabals, lo qui tenia una filla gentil y bella, com altre no n'hi hagués en tota la terra. Hermosa com una flor de lliri y aixerida com un jinjol, era tal, que ab sos ullets de cel y cabells d'or, ni pas los serafins de la gloria. Y com á bon romaní sempre hi van moltas abellas, era un aixam lo de joves que de nit y dia la revolotejavan, qui li 'n deya ≪clavellet de mos amors≫ qui ≪sol de la vida mia,≫ qui ≪pensament del meu cor,≫ aixis tots li tiravan amoretas. A lo qual ella de primer n'era tota vergonyosa, com que si l'un color li 'n fugia, altre promptament li 'n tornava, mes com paraulas dolsas sempre be á la orella cahuen, ne fou d'ellas plasenta y á la fi á la orgull doná posada, tant que s'esmaginá lo voler sols per marit á qui barba d'or dugués en sa cara.
 Y veus aquí que era tal la fama de sa hermosura, que de totas terras hi anavan joves á requerirla; fins barons y comtes s'hi atansaren, mes per tan que feren, res van pogué conseguirne; de braus y ardits caballers, no cal parlarne y's diu si fins un Príncep, n'hi oferí corona y joyas; ni tan sols se 'ls escoltava, que com cap ne duya barba d'or, cap n'era prou per ella. Per ço, tots, jovencels y comtes, barons y caballers, ab anima dolorida s'entornavan, que greu pena y dolor era, no poderne aplegar la mes escullida flor del jardí de la terra.
 Mes esdevingué un dia que arrivá á las portas de sa casa un jovenet tan ple de tresors y joyas que dava goig tan solsament de veure, y era de cos gentil y figura hermosa y aixis clar en lo entendre, com avinent en la paraula y de tal continent y presencia, com que ningú fora per contar totas las gracias que en ell tenian posada. Empero la de mes preu era una barba tota d'or. Per cert qu'era tot ell maravella y aixi fou com tan bon punt lo hagué vist la noya, que tot d'una s'n agradá dell y li mostrá molta d'amor. Cosa la qual li regraciá lo jove tal com debia y comensá á galantejarla; no semblava sino que jugavan tots dos á la tira-torna amoretas, qu'era gust lo sentirlos escometre. Y aná á lo pare á dirli li fés mercé de la sua filla, pus molt era ja lo que ells se volian. Y lo pare 'n fou content. Per ço se 'n tractaren bodas, y se feren, y una volta celebradas, pres comiat del pare, se 'n anaren abdos vers lo palau del jove, que no era sino un dels Prínceps mes poderosos del regne.
 Y aprop d'ell, isqué á rebrels una gentil música y ab ella molts de patjes y donsellas, tots ab ricas vestimentas, los quins se mostraren ben joyosos d'haver per mestressa y jove á una tan gentil senyora. Y lo palau era tot de crestall, que s'hi reflectian nit y dia llums y estrellas y era 'n ell tot á lo seu punt que res hi mancava, sobre tot en la cambra del nuviatje, ahont com á mes volgut present, hi trobá la joveneta una filosa tota d'or ab lo seu fus de plata. De la qual se 'n agradá la donzella y tan bon punt fou sola, hi comensá de filar brins d'or y seda y fila que filarás, y fila, fins que distreta, li caigué lo fus en terra. Y com lo palau era de crestall y d'una sola pessa, tot d'un cop s'esberlá en mil bossins y micas y per l'esboranch que's feu en terra, hi vejé la nina á lo seu espós entremitg de rojas flamas, que ab sos cavallers dins de l'infern, la clamavan ab grossos crits de mofa y rabia.