Lo rondallayre - Blancaflor

Aquest text tracta sobre una rondalla part de Lo rondallayre. Per a altres versions, vegeu Blancaflor.

Sou al capítol « »
		Lo rondallayre
	Las tres taronjas del amor		La ventafochs

BLANCAFLOR.

 Una vegada eran uns gegants molt richs y poderosos, los qui tenian tres fillas, de las quals una era la mes gran, l'altre la mitjana y l'altre la mes petira de totas, qu' era hermosa com un sol y s'anomenava Blancaflor.
 Y veus aquí que s'ensopegá á passar per allí un princep d'una vehina terra, qui fou tan agradat de la noya, que ab consentiment seu aná á demanarla á los seus pares, quins no volguere darli per avorrida que la tenian, lo qual era per la enveja de sas germanas, que zempre la posavan mal davant sos pares.
 Per aixó, lo princep no va cedirne y vejent los gegants que tan perfidiejava, van dirli, que li donarian una de sas fillas, la qu'ells volguessin, mes que avans, tenia de fer qu'un bosch molt espes que hi havia, se tornés conreu, y en ell hi nasqués blat, y lo blat fes espiga, lo segués y despres de batut y ben garbellat, portés á l'endemá al matí lo gra á sas golfas.
 Lo princep ne fou tot espantat y trist, mes n'aná á trobar á Blancaflor, la quina va dir: No t'espantis, aquí tens un canó d'agullas, ves al bosch y escámpalas ben escampadas; de cada una n'eixirá un home y mentres uns homes tallarán lo bosch, los altres sembrarán lo blat, lo segarán los altres y vindrá la batuda, y demá al matí tindrás tot lo gra á las golfas dels pares.
 Y del dit al fet, semblava alló que tota la terra era moguda per ajudar al príncep; ¡quin anar y venir d'homes! los gegants no sabian lo que 'ls passava, mes com eran fellons digueren:
 — No tindrás cap de nostras fillas si demá al matí no 'ns portas l'anell que va perdre la nostra avia en lo fonfo de la mar.
 Lo princep torná á quedar mut de pena, va anarho á dir á sa enamorada, mes eixa va dirli: — No t'espantis pas. Y agafa una áliga y li diu:
 — Aliga, la bona aliga, si'ns volguesses dur á cercar l'anell de l'avia.
 Y diu l'áliga: — Si que 'us hi duré, mes haveu de tenirme carn pera sempre que 'us ne demania, que si me'n faltava cauríam tots al mar y 'ns ofegariam.
 La princesa n'agafa un bé, pujan damunt de l'áliga y vola que volarás mar enllá, mar enllá fins que vejeren una illa, mes l'áliga havia demanada tanta de carn, que gaire be no 'n tenian y 'l defalliment comensava ja á esmortuir lo vol de sas inmensas alas.
 Doneume mes carn. — Y 'ls enamorats no sabian com ferho.
 — Aliga, la bona áliga, fes un esfors que ja som á la illa. Y á la illa trobaren un pastor, á qui compraren un anyell y revifaren á la áliga. Y digué Blancaflor al princep:
 — Agafa dos gibrells, y trinxam ben trinxada, que no tingas por, que jo ja tornaré á viure; á l'un gibrell hi tirarás la sanch y á l'altre la carn meva, mes tente compte que ni de la una ni de l'altre te'n caigui mica al aigua, que sino despres me faltaria; acabat tiras la sanch dins d'una ampolla y ficas la carn á dins d'un altre y las duas ampollas las tiras á lo mes profundo del mar.
 Lo princep va ferho tot com ella deya y las ampollas anaren dins del mar, que tota va abrahonarse. Al cap d'una estona, tota gentil y pura n'isqué la princesa del mitj de las onadas, á la ma l'anell de la seva avia, tot ple de rubins y pedras, sino que á n'ella li mancava un bossinet del dit xich de la ma dreta, per haver caiguda una gota de sanch á terra quan lo princep la trinxava.
 Pujaren altra volta damunt de l'áliga, y l'áliga vola que volarás, mar enllá, mar enllá, fins que foren á la terra seva, en la quina los gegants en cap manera volian creure lo que veyan. Y digueren al princep, — no 't donarem cap filla, sino dómas lo caball feresteh de la establa.
 Lo princep vejé altra volta perduda la seva sort, mes Blancaflor va dirli:
 — Lo caball es lo meu pare, la sella es la meva mare, los esperons mas germanas y jo so la brida; tenli aqueixa sempre ben forta y menal com vulguis, sino, li donas bastonadas fins que sigui ben domat, mes ab molt cuidado de que cap cop toquia á la brida.
 Lo princep monta á caball y eix se li encabritola; pega tirada d'assí, pega tirada d'allá y salts y cossas, que'l princep no pogué menos de bastonejarlo, fins que 'l tingué ben domat. Llavoras lo presenta al pare, qui estava tot cruixit y treya foch pe'ls caixals.
 — Aquí hi ha algú que sap mes que no pas nosaltres, y jo 'l tinch de matar. T'he promés una de mas fillas, mes no sabrás quina trias, las tres treurán la ma per la carbonera y aquella de la qual toquias la má, aquella será la tua esposa.
 Lo princep ne fou tot trist pus vejé que no sabria endevinar la ma de Biancaflor, mes esta va dirli:
 — Palpa las tres mans per damunt lo guant y aquella ma que hi trobias á mancarne un trosset de dit, estirala, que será la meva.
 Y aixís ho feu lo princep y fou Blancaflor la escullida.
 Quan lo gegant ho vejé, furiós de rabia deslliberá de matar al princep y á sa avorrida filla, mes eixos ho entengueren y determinaren fugir, pera lo qual ne agafaren dos bots, los ompliren de vi y sucre y los posaren en los respectius llits de cada un d'ells dos: despres digué Blancaflor al princep:
 — Ves á la establa y agafa de tres caballs molt magres que hi ha, lo mes flach y dolent; no t'enganyessis pas, perque sino 'n seriam perduts.
 Se 'n aná lo princep á la establa, mes vejent que 'l caball mes magre era tant y tant malmés que ni gaire be's tenia, pensá qu'era impossible que ab aquell caball poguessin fugir y prengué lo quin era un xich menos magre qu'aquell. Lo qual aixís que vejé la princesa ne fou tota malcontenta pus no's vejé del tot salvada.
 — Pobres de nosaltres que has fet! dels tres caballs magres, lo que has dut corre tant com lo vent, l'altre com lo llamp, y lo mes magre y dolent de tots com lo pensament, aixís que 'l meu pare quan se'n adoni nos atrapará desseguida ab aquest ultim cavall.
 Mes per aixó muntaren, Blancaflor llensá tres escupinadas en terra y apretaren á fugir á mes corre.
 Al esser la nit los gegants y sas duas fillas ne prengueren punyals pera matarne á Blancaflor y 'l princep.
 — Blancaflor..., cridavan, y las escupinadas responian:
 — Que mana?
 — Encara está desperta...
 Al cap d'una estona tornaren á cridar.
 — Blancaflor. — Y las escupinadas:
 — Que mana?
 Mes com aquellas s'anavan aixugant, eran cada volta mes foscas, fins que s'aixugaren del tot y ja no respongueren.
 — Ara dorman. — Y's ficaren en la cambra de la noya, y pegaren punyalada, mes com tot saltá d'esquitxos, digueren. — Quina sanch mes dolsa que tenian!
 Quan fou l'endemá al matí anaren á cercar los morts, mes quina no fou sa rabia y sorpresa al veures la tal burla!
 — Noya, la mes gran, vejas quin caball se'n han endut de la establa.
 — Pare, 'l que corra com lo vent.
 — Donchs ja estem salvats, puja á caball y ves á perseguirlos.
 La noya puja á avall del que corria con lo pensament, aixís que tan aviat fou pensat volerlos atrapar com atraparlos.
 — Ay Blancaflor, que vé ta germana gran y ja 'ns atrapa.
 — No t'espantis, aqui 'n tens un anell d'or, tiral á terra quan ja gaire be 'ns tingui y 'n sortirá una capella; jo seré la Mare de Deu y tu lo sagristá, que'n tocarás á missa y á totas las preguntas que 't fassi, li contestarás: — Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
 — Hermitá, bon hermitá, hauriau vist passar per aquí un jove y una noya que fugian?
 — Lo capellá va á sortir, la missa á comensarse.
 — No 'us dich aixó; sino si hauriau vist passar un jove y una noya que fugian.
 — Lo capellá va á sortir, la misa á comensarse.
 Y la noya tota enujada, vejent que no 'n podia traure res, va entornarsen al castell del seu pare.
 — Veshi tu la mitjana, á veure si també t'escaparán.
 — Ay Blancaflor, l'altre germana ja 'ns atrapa.
 — Tira aquest meu xal á terra y jo 'm tornaré cistella en la quina hi haurá peras, y tu las vendrás. Mes á tot le que't preguntin, respon: — Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
 Y n'arriba la mitjana.
 — Me voldriau dir lo bon home, si per aqui hauriau vist passar un jove y una noya que n'anavan fugint?
 — Aqueixas van á quatre, aqueixas van á cinch.
 — No, lo bon home, no 'us dich aixó, sino, si hauriau vist un jove y una noya qu'anavan fugint.
 — Que aqueixas van á quatre y aqueixas van á cinch.
 — Y no poguentne treure res mes, la noya s'entorná.
 Lo gegant quan la vejé també sola, montá á cavall desseguida y al instant los va atrapar.
 — Ay Blancaflor, ara si qu'estem perduts qu'es ton pare qui 'ns atrapa.
 — Tira aqueixa pinta d'or á terra y n'eixirá un gran foch.
 Quan lo gegant los assolia tiraren la pinta á terra, mes con lo pensament atravessa també 'l foch prompte torná á conseguirlos.
 — Blancaflor que 'n som perduts, altre volta torna ton pare á esser aquí.
 Ella que's treu una xinel-la y li diu: — Quan nos vagia á agafar, tira la xinel·la á terra y n'eixirá un gran mar.
 Y sortí la mar y ells á l'altre banda y encara que lo pensament travessa també 'l mar, com ja eran als Estats del Princep, lo gegant no hi pogué res.
 Y Blancaflor y 'l princep s'enmaridaren y foren molt felissos, visquentne molts anys.