Lo rondallayre - Lo beneyt
Veus aquí que una vegada era una mare que 'n tenia un fill molt beneyt y tonto de qui no podia servirsen per res, y com un dia tingués tot lo seu blat al molí y li fos menester una poca de farina pera pastarne, hi enviá al xicot y pera qué no fes cap disbarat li digué avans d'anarsen:
— Ves repetint sempre: — Tres quartans, tres quartans, tres quartans.
Y 'l xicot marxa y tot lo camí anava dihent, fins que trobá uns pagesos que segavan y 'l xicot s'aturá á mirarsho, tot encantat, sempre dihent per no olvidar-sen: — Tres quartans, tres quartans... Y tan y tan ho va dir mirantlos sempre, que 'ls que segavan van presumirse qu'anava per ells, y que se'n burlava desitjant que no cullissin mes que tres quartans de blat, de lo qual se 'n cremaren tant que no podentse aguantar mes, van aplasonarlo que ni bo lo van deixar pera las bestias. Y 'l xicot tot aturdit y gemegantne, 'ls hi va preguntar: — Com doncas tenia que dir. — Y ells li van respondre.
— En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil.
Y 'l xicot tot plorant se'n aná murmurant sempre:
— En aqueixa casa cada any mil, en aqueixa casa cada any mil. Fins que trobá una casa ahont treyan un mort, y 'l xicot curiós com era, s'hi embobá, repetint sempre: — En aqueixa casa cada any mil, cada any mil, cada any mil.
Los de la casa primer no 'n feyan cas, com que ab lo dolor ni menos se 'n adonavan, mes tant y tant ho van sentir y veure que 'l xicot may parava de murmurarho ab cara de ensa y mofa, que 's van creure que se 'n burlava y plif, plaf, l'assarronaren tan com pogueren. Y 'l xicot tot aturdit los hi preguntá:
— Donchs, com tinch de dir?
— Ni un ni cap.
Y 'l xicot se 'n aná tot dihent: — Ni un ni cap; ni un ni cap.
Fins que 'n trobá una fanguera ahont un pobre pagés hi tenia enfangs una pila de porchs, que per mes que feya no 'ls podia traure de cap modo.
Veus aquí que hi arriba 'l xicot tot dihent: — Ni un, ni cap; ni un ni cap; ni un ni cap. Ah caramba! ho sent lo pagés, prou cremat que n'estava y 't veu aquell xicot allí aturat que anava fent tal cantarella, s'hi gira, l'agafa y plantofada va y plantofada ve que 'l deixá encés y macat com un bitxo dels rabiosos.
Y 'l xicot tot plorant va preguntarli:
— Donchs, com ho tinch de dir?
— Despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre.
Y 'l xicot se 'n va anar tot dihent: — Despres de l'un l'altre; despres de l'un l'altre.
Quan veus aqui que 't troba un borni per lo mateix camí que feya, que comensant á sentir detras seu: — despres de l'un l'altre, despres de l'un l'altre y que may aqueixa cansó parava, 's gira y veyent aquell xicot que també va aturarse tot mirantlo, repetint sempre la mateixa cosa, ¿no 's cregué qu'anava per ell? l'agafa y li arrima un jaco del que se'n podia recordar per tota la seva vida.
Y 'l xicot ja quasi no sabia que dirne, ni lo que li pasava, y tot aturdit y malmés va arrivarne al molí, ahont ab prou feinas va sabé dir lo que volia; per fí li donaren los tres quartans de blat molt ó farina y carregantsel al coll, se 'n vá anar cap á casa seva. Mes com per anarhi se baixava una costa y feya un vent molt fort y 'l sach pesava tant, y 's veya á casa seva, ell que va pensar; qu' ets burro d'anar carregat d'eixa manera, val mes que li deixis anar per ella tota sola la farina á casa y tu no 't cansarás. Y del dit y al fet, ne deslliga 'l sach y deixa anar la farina, que ab un moment va esser desapareguda. Y tot cofoy y alegre, se 'n va anar cap á casa seva.
La mare feya ja estona que l'esperava y aixis es que tot desseguida que 'l va veure, hi va corre mes que depressa, mes no veyent la farina, tota estranyada li va preguntar qu' n'havia feta d'ella.
Y 'l xicot que diu:
— Ay, ay, que no es vinguda? l'he enviada ab lo vent perque aixís la tinguesseu mes aviat y á mi no 'm pesés tant com pesava.
Y allavoras la mare comprengué com no 's pot may fiar d'un ximple y com mercé á n'aixó se quedava sense diners, ni dinadas, més ab los jacos que son fill rebut havia.