Lo rondallayre - Lo taronjer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Lo trist  
Lo rondallayre
La gavia d' or


LO TARONJER.



 S'esqueyan tres noyas, fent conversa de lo que se'ls esdevenia, quan com s'ensopegués á passar per allí lo fill del rey, una d'ellas que va dirne:
 — Si jo m'hi pogués casar, tindrian los meus fills una estrella en lo front.
 Lo qual ohit per lo prinoep, volgué saber la que ho deya, y encara que no gosavan, á la fi van dirli y se'n agradá ell de la noya, que se la endugué al palau dels seus pares y aprés s'enmullerá ab ella, cosa de la qual n'hagueren gran enuig dos germans qu'ell ne tenia.
 Y visqueren en tota pau y ditxa, fins que se'n mogué guerra en lo regne, á la que'l princep tingué que anarhi, y quan hi fou, n'infantá sa esposa dos noyets gentils y hermosos, los quals en lo front tenian una estrella. Mes los germans se morian de rancunia y per ferlos perdre los ficaren dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau, y l'aigua se la aná enmenant cap avall, cap avall fins á un bell jardi, ahont lo jardiner va recullirla y criarse 'ls dos noyets com á fills propis. Y los dos germans escrigueren al princep que la sua muller n'era parida, mes ab tanta desgracia que 'ls infants havian mort al naixe.
 Torná lo princep de la guerra que fou gran la sua dolor, y per succesió de temps se'n mogué un'altre, á la qual també hi tingué d'anarhi, y quan hi fou n'hagué la esposa una noya, gentil y bella com un sol, la qual á cada ma tenia una rosa. Y los germans d'envejosos la tiraren riu avall dins una caixeta blanca y á la mare van tancarne dins un castell pregon y fosch que may s'hi veya, escriguent al seu germá que la sua esposa era deslliurada d'una infanta, mes ab desgracia tal, que havian mort princesa y noya.
 Y anant riu avall la caixa, fou recullida per lo mateix jardiner que 'n criava á los dos noys, y's criá á la noya, fins que un dia, essent vell y vejentse que la mort ja l'assolia, los cridá á tots tres y va dirlshi, que no eran pas fills d'ell com se pensavan, sino que los havia recullit del riu, que anavan aigua avall dins una caixeta, sens que'ls pogués dir qui eran los seus pares.
 Y morí l'home y tots tres resolgueren anarsen pe'l mon á cercarlos y camina que caminarás, ne trobaren una vella la quina 'ls hi va preguntar ahont anavan, y ells que li digueren, y 'ls va respondre que seguissin aquell camí que duyan, al cap de vall del qual trobarian una salvatjosa selva y en lo mitj d'ella un arbre tot carregat de taronjas, que agafessin la del bell cim y en ella trobarian un aucellet que 'ls hi diria qui eran los seus pares.
 Y ne foren ben contents y regraciaren á la velleta pe'l bon consell que'ls dava y camina que caminarás fins que arribaren á n'el bosch, á la entrada del quin pera reposarne s'hi guarniren una cova. Y ja reposats un bon xich, digué l'un dels noys, que se'n volia entrar á cercarne la taronja, mes lo bosch feya tanta basarda, que la germaneta li demaná, com ho faria pera saber si li anava be la arndada ó si per cas moria en ella. Y li doná lo seu germanet, uns rosaris, dihentli, resals cada dia, que mentres los puguis passar senyal que viuré encara, mes quan no puguis allavoras contam per mort.
 Y ab prou angoixa se'n marxá y al esser al dins del bosch, ell que't sent una veu que li diu:
 — Girat, girat.
 Y tant y tant li va dir, qu'ell que's gira y queda mort.
 Y á la noya aquell dia se li deturaren los rosaris á las mans que no pogué passarlos.
 — Ay pobre de mi, que lo nostre germá es mort!
 Y l'altre diu:
 — Ja l'aniré jo á cercar y ab ell la taronja del cim del arbre.
 Y la noya que li diu:
 — Mes com ho faré pera saber si per cas te mors?
 Y 'l germá va donarli un ganivet, dihentli:
 — Quan d'eix ganivet ne rajin gotas de sanch, senyal que hauré mort; y se'n va anar.
 Y veus aquí que quan fou al mitj de bosch, sent una veu que li diu:
 — Girat, girat.
 Y tant y tant li va dir qu'ell que's gira y queda mort. Y del ganivet de la noya van rajar aquell dia gotas de sanch, y ella que diu:
 — J'aniré jo á salvar á mos germans y á cercarne la taronja.
 Y tota resolta se'n entra á dins del bosch y en ell, te sent una veu que li diu.
 — Girat, girat.
 Mes ella no's volgué girar, ans be agafant los rosaris aná desgrunantlos per lo camí que feya y aixis que'ls anava desgrunant la veu s'anava fent fosca y mes fosca, fins que se li acabaren los grans, tot just quan arribava al taronjer y la veu ja mes no va sentirse. Ne cullí la taronja del cim del arbre, la obrí pe'l mitj y al bell punt n'isqué un aucell de tots colors, que's posá á refilarne y ressonant tot lo bosch, se desencantá aquest, com també los germans de la noya, que no eran morts sino encantats.
 Y tots tres se'n anaren ab lo aucell, ben contents, y quan van esser fora del bosch, ne trobaren á lo rey que'n venia de la cassa, lo qui cercava lloch pera reposarne, y ells lo convidaren á menjar dins de la seva cova. Y mentres menjavan, l'aucell no volia tastar res, ans anava voleyant de l'un á l'altre, com si'ls volgués dir alguna cosa, fins que'l rey coneixentho, va manarli que parlés.
 Y contá l'aucell com los loys que tenia al devant eran los seus fills y filla que tingué de la sua esposa, quan essent princep aná á la guerra. Y lo rey ne restá tot sorprés y ab tota ansia li va preguntar si la reyna era viva ó morta, á lo qual digué l'aucell, que li llevessin tres plomas del cap, que las tiressin enlayre y que allí ahont anirian hi havia la seva esposa, que n'era viva encara, y aixís ho feren y voleyant, voleyant las plomas, anaren envers lo casteli ahont era tancada, pregon y fosch que may s'hi veya, y 'l rey ne fou content, mes n'hagué també enuig d'aixís trobarla y se la endugué ab los seus fills y filla, qu'ells tenian una estrella en lo front y ella á cada ma una rosa, y visqueren molts anys ab tota ditxa, no sens que fessin castigar incontinent als malvats germans, fins á perdres la seva mena.