Los fills de la morta-viva/Fr. Lluis Galiana
Altre dels entusiastes campeons qu' al crit de la mare pàtria, donat per boca de Cárlos Ros, valentament llavors varen respóndre, fon aquest religiós dominico. Naixqué en la vila d' Ontinyent, en qual esglesia parroquial alcançá, en 9 de Juny de l' any 1740, lo sant baptisme, com á llegitim fill del Doctor en medicina En Antoni Galiana y de Na Lluciana Cervera, tan honrat com virtuos matrimoni.
Vestí, sent encara una creatura, l' hábit de Sant Domingo, profesant á 10 de Juny de 1756, en lo convent de sa mateixa pátria. Demprés aná al Colegi d' Orihola á estudiar la filosofia y teologia, eixint tan aprofitat, que defengué conclusions generals d' aquelles ciencies ab molt aplauso; conclusions que formaben un voluminós tomo en quart major, qu' es guardaba anys arrere en la llibreria del Real Convent de Predicadors de Valencia.
En lo del seu poble, Ontinyent, lligqué arts, com llavors se dien, y feta la oposició que calia, lo P. General Boixadors, li espedí la patent de Mestre d' estudiants del convent de Sant Onofre, ahon arrebatat de sa natural inclinació á la erudició romana, no repará en dedicarse al estudi encara en aquelles hóres necesaries pera descans, acarreántseli á consecuencia de açó una tísis. S' en torná á la seua terra, y tantost com son pare (famós meje) li prengué lo pols, vá dirli: «Jo moriré primer que tú, perque ta enfermetat, encara que llarga, es incurable,» com tal mateix sucehí, morint mes tart que son pare en dita vila d' Ontinyent, dia 4 de Març de 1771.
Les seues obres impreses ó manuscrites, compostes en llemosina, castellana ó llatina llengua, son aquestes qu' es seguixen: Comentarius de scriptis V. Fr. Ludovici Granatensis, procurante Jonne Baptista Munnozio, Valentino, Doct, tehólogo,» qu' es troba impresa entre les obres que s' estamparen en Valencia, 1767, en la oficina d' En Joseph y En Thomás de Orga, ja mes amunt citada; «La Perfecta Casada, del Maestro Fr. Luis de León, nuevamente ilustrada y corregida en su sexta impresion, por F. Luis Galiana, Lector de Filosofía en el Convento de Onteniente,» impresa en Valencia, per Salvador Fauli, 1765, y demprés en Madrit, per Antoni Espinosa, 1799, les dues edicions en 8.ª: y cas de ser seua, que tenim com esposat resta, nostres dubtes, la Rondalla de Rondalles à imitació del «Cuento de Cuentos» y de la «Historia de Historias» d' En Francesch de Quevedo la una, y d' En Diego de Torres l' altra; qu' en 1768 tragué á pública llum, en 8.ª, segons creu lo Sr. Fuster, perque aixina ho diu la portada, en nom de son amich En Cárlos Ros, obedint, sino als precéptes dels seus superiors, als consells de la seua modéstia. Y la elocuent y patriótica Carta que en feja de 22 de Maig de 1763, li escrigué al referit Ros, y este insertá al principi de son Diccionario Valenciano-castellano, la qual, per mes que siga masa llarga, com se vullga que ja els eixemplars d' ella van escasos, y te hui encara la mateixa oportunitat é interés pera avivar l' esmortit carinyo á nostra agradable parla, que quant lo seu autor va escríurela, cent setce ays arrere; pensant no haurá de serli al llector enfadosa, hem determinat copiarla: [1] dispense, puix, si acás li causa nosa.
Sols estes tres ó quatre produccions coneixem impreses del P. Galiana, emperó major es, en cámbi, lo número, dels titols que de les manuscrites nos resta, y á continuació anirém asi, com es degut, posantlos:
Memorias de los Varones señalados en virtud, letras y armas, naturales de la antigua, noble y leal villa de Onteniente. Un tomo en 4.ª ab les llicencies pera son impresió y aprobacions del Dr. En Agostí Sales y de l' ordre donada pel Provincial Fr. Antoni Garcés, en 27 d' Agost de 1765, y del Vicari general del Archebisbat, En Pere Mayoral, en 6 de Setembre del referit any. Existía en la llibrería d' Ontinyent. «Cartas eruditas á los primeros sugetos de este reino, y de otros bien conocidos por la literatura.» Un volúm en 4.ª manuscrit. «Coleccion de obritas varias, que compuso Fr. Luis Galiana hasta la edad de veintidos años.» Dos tomos en 4.ª. Se conté en lo primer: Tractatus de Phillobolia, florum et ramorum sparsione in sacris, et civilibus usitatissima; ubi varii trius abducuntur, multa scripturæ loca illustrantur, et ceremoniarum in ingressu solemni Principis exhibetur causa: ex edito in lucem Francofoarti ann 1698 á Joanne Nicolao in breviorem, et expeditorem stilum concinnatus. Pág 1.ª—Expostulati cum otra Libitina de Pàgina:Los fills de la morta-viva (1879).djvu/64 Pàgina:Los fills de la morta-viva (1879).djvu/65
- ↑ Carta que lo P. Fr. Lluis Galiana, de l' ordre de Predicadors, Colejal en la Patriarcal de Orihola, li escrigué á son amich En Cárlos Ros.
Molt senyor meu: Temps fá que mire à V. M. com un ho- me naixcut pera 'l bé de la llengua valenciana, y tenintlo per tal, no puch deixar d' agrairli lo gran benefici en renovar sa propietat, consició y elegáncia.
Jo no sé que cosa mala han encontrat en ella els valencians, pera qu' aixina vajen oblidantla, sent cert que homens dc juhí y sens pasió parlen d' ella ab lloança. Sabut es lo que Cervantes digué en son llaor en sa «Historia de los trabajos de Pérsiles y Sigismunda.» En Manuel Vidal y Salvador la celebrá de módo, qu' en llaconisme, sotilea y gracia dels conceptes la antiposaba á totes. Açó mateix asenten molts de doctes. Mes jo afegixch, que no sols es apreciable per ser concisa y agraciada, sinó també per suceptívola de tota aquella majestat que se li dona á la castellana, tan apropiada pera parlar d' asuntes sérios, com reputada sempre per especial gloria d' este idioma. Y si no que lligquen els que pensen que nostre llemosí sols es pera les coses de graceig, lo llibre quart de Ludolfo Cartusiano, traduhit en valenciá per Joan Roiz de Corella, y vorán quant gran es, sabran quant propi es pera tractar coses de Deu; y diran que no sols la llengua castellana es séria y circunspécta, sino també la valenciana. Sent així, com es, ¿quí no s' admirará de que aquells hómens que hagueren pogut adelantarla, ó per lo menys conservarla, s' hajen descuidat tant, que no sols no li han donat llustre ningú, sino que encara han segut causa pera que aquell gran esplendor que l' adornaba, poch á poch anara enfosquintse?
Entre estos col-loque jo á Beutér, per haber traduhit á la llengua castellana la primera part de sa Historia de Valencia, que estampá en llemosí l' any 1538, revocant lo propósit que fet tenia d' escriurela tota en nostra llengua, y fentli ab aço molt agravi. No es manco reprensible Viciana en lo treball que prengué de traduhir al castellá los escrits qu' en Valenciá compost habia, per més que ja confesaba son pecat, puix en la carta que dirig á esta ciutat dedicantli l' obra titolada; «Alabanzas de las Llenguas Hebrea, Griega, Latina, Castellana y Valenciana,» qu' imprimí l' any 1574, li demana lo perdó de sa falta.
Ni val respondrer, que ab açó feren comunicable al mon lliterari sons escrits, puix debien supondrer qu' altres se hagueren prés lo treball este. En llemosí escrigueren Ausias March y Jaume Roig, y n' obstant, ses obres no sols foren traduhides en llatí y castellá, sino encara ademés en altres llengues, Gaspar Gueran de Montmayor, patrici meu, traduhí á la llengua llatina y comentá les obres de este últim, y En Llorens Matéu Sanz les trasladá á la valenciana. Del primer (deixant apart que Vicent Mariner escrigué en vérs llati los cántichs d' amor) traduhí al castellá algunes obres En Baltasar de Romaní y Jordi de Montemayor; y dempres lo Dr. N. Arcís de Arano Oñate vá traduhir tota l' obra. Y encara crech que asegura Mosen Pons estar estos poetes traduhits en francés y en italiá. Lo enjamés, com se deu ben lloat Tirant lo Blanch, que compongué Pere Joan Martorell, no sols está traduhit al castellá, qu' es publicá en Valladolit, l' any 1511, sino en francés, que fá pochs anys doná á la llum Joan Batiste Sochay, canonje de Rodez. Y á fé que no es este llibre tan útil pera lo públich com els que Pere Anton Beutér y Viciana compongueren; perqu' encara que Cervantes l' alabe ab la hipérbol que dalt póse, sols es açó perqu' en éll encontrá un tresor de content y una mina de pasatemps, qu' en lo demés es perniciós y com á tal condénal Lluis Vives.
Empero, ¿pera qué m' he de cansar cercant altres eixempes, si en la mateixa Historia de Beutér s' en oferixen qu' amostren esta veritat ab més certea? Tots saben que les primeres parts de sa Crónica, que hui corren, s' escrigueren en llengua castellana, y ab tot N' Anfos Ulloa les traduhí á la italiana. Lo mateix, puix, haguera segut si haguera seguit en publicarles com començat les habia. Y aixi lo temor de que ses obres quedaren condenades á presó dins lo cercle d' aquets regne, fon vanisim. Per lo que soch de dictámen, que tant este autor com tots los que se seguiren ses pasos, foren hómens pusilánims, de poca decisió y apocats; puix per uns tan petits temors deixaren d' enjoyellar nostre idioma, y fins ses obres, que sens dubte, serien mes lloables si escrites foren en llemosi, que coneixien més que' l castellá.
No aixis V. M. puix encara que poseix la ú y l' altre ab molta perfecció, no ha volgut despullar á nostra pátria de la gloria que li cap en tindrer tan cabal idioma, prenentse pera açó aquell treball de que sols póden formar idea bona los que s' han dedicat al estudi de les llengues. Per açó entench jo, qu' es V. M. acreedor á qu' els doctes eternicen y colmen los seus escrits de lloançes. Jo volguera ser ara un home gran pera poderles celebrar com se mereixen; empero ja que no puch ferlos este honor, m' acontentaré en donar á V. M. les gracies, y exhortarlo á que proseguixca en exaltarnos nostra llengua. Reflexione seriamente la gran necesitat que té de polirse y els pochs que s' apliquen á este estudi; y ja que Deu li ha donat esta afició, empléela en profit d' este regne, que tant interés té en retindrer sa propia llengua; puix encara que altre motiu no haguera qu' encontrarse escrit en ella casi tot lo qu' en argius se tróba, seria molt precis conservarla. Lo qual se llograria fácilment, reimprimint algunes obres d' estil térs y pur, que están casi ja oblidades. Indicaré les que jutge ser mes útils en proba de mes bons desijos.
Nostre Fr. Antoni de Canals, deyxeble de Sant Vicent Ferrer, traduhí del llatí en valenciá los nou llibres de «Valerio Máxim» De dictio, factisiquæ memorabilibus; y Lluis de Fenollet (de qui parla llargament Viciana) verti á la mateixa llengua la Historia de Aleixandre, composta per Quint Curcio Rufo, publicant los dos llibres que mancaben ab alló que d' este rey nos referix Plutarch, cosa que no té la traducció castellana que feu Pere Cándido, en l' any 1430. Estos llibres son molt dignes de tornarse á publicar, puix sent bones traduccions, podriem ab elles entendres gran part del bon us de la llengua, consultant lo llati en los pasajes y modos de parlar mes especials, que no sabem ara. Per açó jutge jo, que pera lo fi qu' es presten res hiá que com les vercions servixca; y així també volguera qu' es donara á llum la traducció de Joan Roiz de COrella, de qu' he fet menció, y la qu' imprimí en Valencia, en 1491, Miquel Perez, caballer de molta erudicció, ab aquest titol: Explanació de Latí en Valenciana Lengua del Libre de Mestre Joan Geroni, Conceller de Paris, de la imitació de Jesu-Crist, é del menyspréu de aquets mon miserable. Este mateix autor traduhí en valencià la Vida de Santa Catalina de Sena, qu' escrigué en la seua Crónica San Antonino de Florencia, la qual se publicá en Valencia ab altra inédita de San Onofre, escrita en llemosí, l' any 1498. Estime en molt un eixemplar que tinch (obsequi del senyor Marqués del Colomer, que me 'l doná) per rara qu' ès est obra, puix ni En Nicolau Antoni, ni ninguna de les Biblioteques del regne han fet menció d' ella. La imprimí també en Valencia, l' any 1511, nostre Fr. Tomás de Vesách (qu' es traducció de la de Fr. Reymont de Cápua) ya s' encontra ab més facilitat per que lo canonje Teodor Tomás la torná a reimprimir, l' any 1735. A estes traduccions se podrá afegir la Vida de Cristo, qu' escrigué Sor Isabel de Villena, en la qual tindrien que dependrer, los homes de juhi, elegancia y propietat en lo llenguaje, qu' es fácil y sencillo, y molt en que posar sa devoció, per ser est' obra á modo de les de la Venerable Agreda. Tots aquestos llibres qu' he insinuat están en prosa; empero com hiá molts á qui els agraden els versos, també seria convenient qu' en esta col-lecció entraren los poetes valencians mes famosos, pera que així fora perfecta, y tinguerem modelos que imitar en uns y en altres.
Y aixi en primer lloch se deuen donar á llum les Trobes de Mosen Jaume Febrer, per estar plenes de pur llamosí y de erudicció. Ja sé qu' es molt dificultós conseguir un eixemplar bó y sancer, mes fentse diligencies, y valentse del qu' En Joseph Vicent Ortí y Mayor recopilá, tal vegada s' en contrarien totes. Ningú, á mon entendrer, pogué fer este servici al mon lliterari com Esquerdo; empero este en lloch de publicarles il-lustrades, les viciá y tirá á pedre en lo compendi que feu d' elles.
Seguix lo famós Ausias March, que convindria reimprimir ab alguna traducció, la qual si fora la que feu lo Dr. N' Arcís Arano, seria la millor, y se faria un gran benefici, per ser de tots los poemes, y no haberse imprés encara. La Cudolada ó Llibre de Consells de Jaume Roig, també es bon obra, y així se deu fer un altra impresió, perque encara que s' encontra ja mes fácilment que les altres, per haberla dat á llum V. M. l' any 1735, ab tot y açó deu férseli lloch; més soch de pareixer que aquesta edició se fera seguint los eixemplars antichs y no ometent cosa del autor, á qui s' habien d' afegir les notes de Mosen Vicent Pons, que vaig vore en la Biblioteca de mon verdader amich En Gregori Mayans y Ciscar, les quals, encara que breus, manifesten que lo cors d' est obra té un ánima més il-lustre de lo que comunament se pensa.
Poguera encara citar altres autors qu' han escrit bé lo llemosi, mes no es lo meu intent parlar de tots. Lo qui no puch ometre es En Bernat Fenollar, qu' ademés de les moltes obres que compongué en vers y prosa, treballá un Tratado de las palabras que se deben eliminar de la Lengua Valenciana, por ser agenas del Idioma. Esta obreta seria la més ùtil que desijarse poguera en este asunte, empero fins ara no tenim d' ella altra noticia qu' aquella que nos dona Jaume Gaçull en la seua titolada: La Brama dels Llauradors del Orta de Valencia; y aixi lo qui la traguera de l' oblit, acreedor seria á quansevól honra.
Ab una col-lecció qu' es fera d' estes obres, remediat quedaria en molt lo defecte de la llengua valenciana, perqu' en ella dependriem tota la puretat y elegancia que conté este idioma.
Mes em dirá V. M. ¿qui ha de ser l' osat que s' atrevixca á costejar la reimpresió de tants llibres, no habent de servir sinó a aquets regne? Jo ja sé qu' este proyecte no pot eixecutarlo un home que tinga poques rendes, perqu' es negoci de gastar diners a manta. A qui li tocaba fer açó era a eixa noble y lleal Ciutat, que tant se precia de mostrarse apasionada per les lletres, sent cért que tot habia de cedir en utilitat y honor d' ella y son regne. Si bè soch de sentir, que quansevól qu' imprimira esta gran obra, res habia de pedre, perque tots los que foren de bon gust en aquest regne, y en Mallorca y Catalunya se quedarien molts eixemplars, per ser la llengua de tots estos regnes una mateixe en la substancia, y encara casi en lo mòdo, si parlém de feja més antiga. Més com no hiá varó de estos desijos, ni qui fasa present á eixos senyors la gran necesitat que hiá de conservar l' idioma propi d' este regne; prenga V. M. á son cárrech (ja qu' es pera desempenyarlo) l' exhortar y donar eixemple á tots los ddemes que vullguen imitarlo, pera fer en ella alló que puguen. Animés V. M. y cobre forçes, que algú no ha de mancarli que 'l seguixca. De mi puch asegurarli, que si fora tan versat, tan instruit en esta llengua, com soch apasionat, ningun mig ni treball ometria, que juçgara ser del cas pera lo fi de que se tracta.
Y pera que V. M. veja que parle ingenuament, li tramet dues cartes llemosines, qu' es lo que puch donarli per ara, les quals, per haber en elles cópia de vocables valencians, jutge que tal vegada podrán servir al Diccionari que V. M. está treballant ara. Puix encara que dech supondre que tindra V. M. noticia de ells, podria succehir qu' algú no l' haguera oit; y açó bastaria pera que jo tinguera per acertat lo meu pensament, sent cért que ab ma sola veu que li afegira, llograria mon intent, y faria un bon servici, per ser cosa convenient que ixca lo Diccionari ben cumplit y acabat. Y cas que pera açó no servixquen, servirán pera saber les cerimonies que observaren los antichs valencians en les rinyes, y la manera que tingueren d' eixir á un desafiu; puix no contenen altra cosa en sí que ú qu' en hagué entre Pere Maça y En Joan Vilaragut. La primera es d' este caballero, y diu així:
«Don Pero Maça: créch que vos hajáts per nottori, com no solament entre els gentils homens hon ja causa alguna, més encara entre molts altres, per sola voluntat é dellit se son fetes requesta de batalla. E com per vostre treball sia desijos que aquell de vos, ó de mí, al qual la fortuna será favorable, puxa haber manera de gloriarse en lo dany é deshonor de altre. Per tal jo Joan de Vilaragút á tota ma requesta, requir de combatre á tota ultrança á vos dit En Pero Maça, mon cors contral vostre sens nenguna altra companya, segons gentils homens per semblats requestes han acostumat á combatre.»—Dónali de terme pera respondre tres dies, y que done la carta al molt noble Galvan de Villena, y quatre mesos de temps pera cercar Jutge, y sino en trobaba, en prenia éll altres quatre, y sino quedaba la requesta en lo mateix punt.—Dat etc. partida por A. B. C. Juan Vilaragút.
La segona carta es la resposta á esta, qu' es d' En Pedro Maça, y diu així:
«Mosen Joan de Vilaragút. Jo Pero Maça he rebut una vostra letra per Catalunya lo Heraut, partida etc. que diu Don Pero Maça crech que vos hajats per nottori etc. A la qual vos responch: Que en nom de aquell qui es vencedor de les batalles, é de nostra Donna é del benaventurat Sent Jordi accepte la vostra requesta, é deuis que la dita batalla