Macbeth - Acte Quart

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Acte Tercer Acte Quart
Macbeth
Acte Cinquè





ACTE QUART




ESCENA I


[Una caverna. Al mig una caldera bullint.]


Trons. Entren les Tres Bruixes.


Primera Bruixa. — Tres vegades el gat ha miolat.
Segona Bruixa. — Tres i una l'eriçó ha gemegat.
Tercera Bruixa. — L'harpia crida; ja es hora, ja es hora!
Primera Bruixa. — Fem la ronda a la caldera.
Gitem-hi butza emmetzinada.
Galapat que baix freda pedra
trenta un jorns i tantes nits
has dormit gruant verí,
bull primer en l'olla encantada.
Totes. — Afany i neguit redobla;
cremi l foc, borbolli l'olla.
Segona Bruixa. — Filet d'una serp d'estany
bull i cou en la caldera;
pèl de rat penat, dit de rana,
llengua de ca i ull de salamandra,
dart de cecilia i forca d'escorçó,
peu de lluert i ala de mussol,
pera un encís de malicia capdal
bulli i borbolli com brou infernal.
Totes. — Afany i neguit redobla;
cremi l foc, borbolli l'olla.
Tercera Bruixa. — Escata de drac, dent de llop
momia de bruixa, ventre i pap
de fart tauró del mar salat,
rel de cicuta cavada en la nit,
fetge de jueu emblasfemit,
fel de boc, rama de teix
tallada en eclipsi de lluna,
morros de tartre, nas de turc,
dit d'escanyada criatura
naixent d'una puta en un fos,
feu el brou gras i viscós.
D'un tigre afegim la gran budellada
com ingredient de nostra calderada.
Totes. — Afany i neguit redobla;
cremi l foc, borbolli l'olla.
Segona Bruixa. — Refredem-ho amb sang de simiot
i l'encís serà bo i fort.
Entra Hecate.
Hecate. — Oh, molt bé! Faig honor als vostres treballs, i totes tindreu part en el profit. I ara entorn l'olla canteu, rondant com follets i fades, i encisant tot lo de dins.

Musica i una cançó. [Hecate s retira.]
Segona Bruixa. — Per la picor dels meus pólzers, quelcom de malvat s'acosta. Obriuvos, panys, qualsevol que truqui!
Entra Macbeth.
Macbeth. — Hola, secretes, negres i nocturnes bruixes! Què feu aquí?
Totes. — Una obra sense nom.
Macbeth. — Jo us conjuro per l'art que professeu, com se vulgui que pogueu saber-ho, respongueu-me! Mal que desfermeu els vents i els feu combatre amb les iglesies; mal que les bullentes ones destrocin i engoleixin tota la navigació; mal que ls blats verds s'ageguin i els arbres siguin arrencats de rel; mal que ls castells s'ensorrin sobre ls caps de llurs guardians; mal que palaus i piramides abaixin llurs caps vers llurs fonaments; mal que l tresor dels gèrmens de Natura sen vagi tot en orris, tant que fins la destrucció s'empatxi; respongueu-me a lo que us demano.
Primera Bruixa. — Parla.
Segona Bruixa. — Demana.
Tercera Bruixa. — Respondrem.
Primera Bruixa. — Digues si més t'estimes oir-ho de les nostres boques o dels nostres mestres?
Macbeth. — Crideu-los: feu-mels veure.
Primera Bruixa. — Vessem-hi sang de truja que s'ha cruspit sos nou porcells; — greix resuat de la forca d'un assassí llencem a la flama.
Totes. — Vina gran o petit i destrament
mostra ta persona i capteniment!
Tro. Primera Aparició: una Testa armada.
Macbeth. — Digues-me, tu, poder desconegut...
Primera Bruixa. — Ell sab ton pensament, escolta ses paraules, més no diguis res.
Primera Aparició. — Macbeth! Macbeth! Macbeth! Alerta, amb Macduff: guarda-t del thani de Fife. — Deixeu-me anar. Prou.
Davalla.
Macbeth. — Qualsevol que tu siguis, mercè pel bon avís. Has polsat la corda justa de ma por. Però un mot més...
Primera Bruixa. — No vol ser manat. Aquí n'hi ha un altre de més potent que l primer.
Tro. Segona Aparició: un Infant sanguinós.
Segona Aparició. — Macbeth! Macbeth! Macbeth!
Macbeth. — Amb tres orelles t'escoltaria, si les tingués!
Segona Aparició. — Siguis ardit, resolut, sanguinari; enriu-ten del poder de l'home, car ningú nat de dòna ferà mal a Macbeth.
Davalla.
Macbeth. — Doncs viu, Macduff! Per què t'haig de témer? Més, amb tot, vull fer l'assegurança doblement segura i pendre penyora del destí: tu no viuras; per que jo pugui a la palida por dir que menteix, i dormir mal que troni.
Tro. Tercera Aparició: un Infant coronat amb un arbre a la mà.
  Què es això que s'alça com el fill d'un rei, i du en el tendre front el cercle excels de la sobirania?
Totes. — Escolta, més no li parlis.
Tercera Aparició. — Siguis brau i soberc com un lleó, i no hagis cura qui crida i qui gemega, ni ont hi ha conspiradors. Macbeth jamai serà vençut fins que l gran bosc de Birnam contra ell vingui vers l'alt tossal de Dunsinan.
Davalla.
Macbeth. — Això mai no serà. Qui pot fer lleva en la forest, i manar l'arbre que desferri sa rel clavada en terra? Dolços pronostics! Bé! cap de revolta, no t'alcis mai fins que l bosc de Birnam s'alci, i el nostre enlairat Macbeth viurà l terme de natura, pagant son halè al temps i la mortal costum. Amb tot, mon cor glateix per saber una cosa. Digueu-me, si l vostre art tant pot dir: la niçaga de Banquo regnarà mai en eix reialme?
Totes. — No vulguis saber més.
Macbeth. —Jo vull ser satisfet. Si això m negueu, que una eternal maledicció sobre vosaltres caigui! Feu-m'ho saber. Per què s'enfonza la caldera? i quin sò es aquest?
Musica d'oboes.
Primera Bruixa. — Sorgiu!
Segona Bruixa. — Sorgiu!
Tercera Bruixa. — Sorgiu!
Totes. — Sorgiu a sos ulls i son cor afligiu;
veniu mateix que ombres i fugiu!
Un seguici de vuit Reis, el darrer amb un espill a la mà. L'espectre de Banquo ls segueix.
Macbeth. — Tu t sembles massa a l'esperit de Banquo; fòra! La teva corona m'abrusa ls ulls. I el teu cabell, tu, l'altre front cerclat d'or, es com el primer. Un tercer es com el segon. -Porques bandarres! Per què m mostreu això? -Un quart! Salteu, ulls! Què, s'extendrà la renglera fins el crac del juhí final? Un altre encara! Un setè! No n vull veure més. I tant mateix vet-aquí l vuitè, el qual du un espill que men mostra molts més; i alguns ne veig que porten doble esfera i triple ceptre. Vista horrible! Ara veig que es veritat; car el sagnós Banquo m somriu i mels signa com seus.
Les aparicions s'esvaeixen.
  (A les Bruixes.) Com, es, doncs, així?
Primera Bruixa. — Sí, senyor, tal com heu vist. Més, per què està Macbeth tant esglaiat? Veniu, germanes, alegrem son esperit i mostrem-li nostres mellors platgeris. Jo encisaré l'aire per que ns dongui un to, mentres vos executeu l'antiga ronda; per manera que aquest gran rei pugui dir graciosament que l nostre bon servei ha pagat sa benvinguda.
Musica. Les Bruixes dancen i s'esvaeixen.
Macbeth. — Aon són? fòra? Que aquesta hora funesta sigui per sempre maleïda en el calendari! — Entreu, els de fòra!
Entra Lennox.
Lennox. — Què vol vostra mercè?
Macbeth. — Heu vistes les bruixes?
Lennox. — No, missenyor.
Macbeth. — No han passat per vora vostre?
Lennox. — No, en veritat, missenyor.
Macbeth. — Infestat sigui l'aire on cavalquen, i damnats tots aquells qui en elles fien! He sentit galop de cavall: qui ha vingut per aquí?
Lennox. — Són dos o tres, missenyor, que us porten missatge que Macduff es fugit a Inglaterra.
Macbeth. — Fugit a Inglaterra?
Lennox. — Sí, mon bon senyor.
Macbeth.(Apart.) Oh, temps, tu t'anticipes als meus explots terribles! El volander proposit mai s'ateny si l fet no l'acompanya. Des d'eix moment la vera primicia del meu cor serà la primicia de la meva mà. I ara mateix, pera coronar amb actes els meus pensaments, sigui pensat i fet: vull sorpendre l castell de Macduff, amparar-me de Fife, passar a fil d'espasa sa muller, els seus nins i tots els malhaurats del seu llinatge. Prou vantar-se com un foll; aquest acte faré ans l'intent no s refredi. Però no més visions! — (A Lennox.) Aon són aquests senyors? Veniu, meneu-me aon siguin.
Surten.



ESCENA II


[Fife. El castell de Macduff.]


Entren Lady Macduff, el seu fill i Ross.


Lady Macduff. — Què haurà fet, que l'obligui a fugir?
Ross. — Heu de tenir paciencia, senyora.
Lady Macduff. — Ell no n'ha tingut gens. Sa fuita ha estat follia. Quan no les nostres accions, les nostres temences ens fan traidors.
Ross. — Vós no sabeu si ha estat en ell saviesa o temença.
Lady Macduff. — Saviesa! Deixar sa muller, sos infants, sa mansió i sos béns en un lloc d'ont ell mateix ne fuig? Ell no ns estima; no té l toc de natura. Car el pobre reietó, el més menut dels ocells, lluitarà, quan té ls petits al niu, contra l'òliva. Tot això es por i gens no es amor; tant poc hi ha de saviesa on la fugida corre així contra tota raó.
Ross. — Carissima cosina, us ho prego, domineu-vos. Quant al vostre marit, ell es noble, prudent, judiciós, i coneix prou bé ls cambis de temps. No goso parlar més; però cruels són els temps, quan som traidors sense saber-ho; quan oim rumors del que temem, més no sabem lo que temem, ans fluctuem d'ací d'allí en una mar selvatge i violenta. Jo prenc comiat de vós; no trigaré pas gaire n tornar a esser aquí. Les coses, en sent a lo pitjor, han de cessar, o pugen altre cop al punt ont eren. (Al nin.) Gentil cosí, que Déu t'ampari.
Lady Macduff. — Pare té, i tant mateix es orfe.
Ross. — Soc tant foll que si restés més temps, això fóra ma vergonya i vostre desconhort. Prenc comiat d'una vegada.
Surt.
Lady Macduff. — Bailet, ton pare es mort. I què feras ara? Com viuras?
Fill. — Com els ocells, mare.
Lady Macduff. — Com, amb cucs i mosques?
Fill. — Amb lo que trobi, vull dir; i així ho fan ells.
Lady Macduff. — Pobre moixó! I no tindries por de la xarxa ni del besc, de la trampa ni del parany?
Fill. — I per què, mare? Als pobres ocells no ls cacen. El pare no es mort, més que digueu.
Lady Macduff. — Sí que es mort. Com t'ho feras pera haure un pare?
Fill. — Bé, i com ho fareu pera haure un marit?
Lady Macduff. — Això rai, jo men puc comprar vint a la primera fira.
Fill. — Llavors els comprarieu per revendre-ls.
Lady Macduff. — Parles amb tot el teu seny; més, en bona fe, amb prou de seny per tu.
Fill. — Mon pare era un traidor, mare?
Lady Macduff. — Sí, que ho era.
Fill. — Que es un traidor?
Lady Macduff. — Doncs, un que jura i diu mentida.
Fill. — I tots els qui fan això són traidors?
Lady Macduff. — Tot-hom qui fa això es un traidor, i deu ser penjat.
Fill. — I han de ser penjats tots els qui juren i diuen mentida?
Lady Macduff. — Tots.
Fill. — I qui ls ha de penjar?
Lady Macduff. — Doncs, els homes honrats.
Fill. — Llavors els mentiders i juradors són uns orats, car hi ha prou mentiders i juradors per batre ls homes honrats i penjar-los.
Lady Macduff. — Bé, Déu t'ajud, pobre miquet! Més, com t'ho feras pera haure un pare?
Fill. — Si ell fos mort, el plorarieu; i, si no ho fessiu, fóra bon senyal de que aviat tindria un nou pare.
Lady Macduff. — Pobre xerraire, com t'expliques!
Entra un Missatger.
Missatger. — Déu vos guard, bella dama! Jo no us soc pas conegut, per més que prou jo sapiga l'honor del vostre estat. Dubto que algun perill no se us acosti. Si voleu pendre consell d'un home humil, que no us trobin aquí; fugiu amb els vostres petits. De tal sort espantar-vos, penso que es massa rudesa; fer-vos pitjor fóra fellona crueltat, que tant prop es de vostra persona. Que Déu vos salvi! Més temps romandre no goso.
Surt.
Lady Macduff. — Per què hauré de fugir? Jo no he fet cap mal. Més ara recordo que soc en aquest món terrenal, on fer mal es sovint lloable, i fer bé tingut devegades per perillosa follia. ¿Per què, doncs, trista de mi, retrec aquesta femenina excusa de dir que no he fet cap mal?
Entren uns Assassins.
  Que són aquestes cares?
Primer Assassí. — Aont es vostre marit?
Lady Macduff. — Espero que en cap lloc tant maleit que gent de ta trepa puguin trobar-l'hi.
Primer Assassí. — Es un traidor.
Fill. — Menteixes, vil cap-d'estopa!
Primer Assassí. — Com, tu, ou! [Apunyalant-lo.] Fresa de traidoria!
Fill. — M'ha mort, mare; fugiu, vos prego!
[Mor.]
[Surt Lady Macduff cridant «Assassins!», i aquests darrera seu perseguint-la.]



ESCENA III


[Inglaterra. Davant el palau reial.]


Entren Malcolm i Macduff.


Malcolm. — Cerquem qualque ombra desolada i buidem-hi la tristor de nostres pits.
Macduff. — Més aviat empunyem el mortal glavi i defensem com braus homs la nostra patria caiguda. Cada nou matí noves viudes gemeguen, nous orfens ploren i noves angoixes frapen el cel en el rostre, tant que ressona com si simpatisés amb Escocia i exhalés semblants crits de dolor.
Malcolm. — Lo que crec jo ploraré i creuré lo que conec; i redreçaré l que pugui, com hagi l temps per amic. Lo que haveu dit per ventura pot ser cert. Aquest tirà, qual sol nom encén les nostres llengues, fou un jorn cregut honest. Vós l'heu ben estimat, i ell no us ha tocat encara. Jo soc jove, més per mi quelcom d'ell podeu merèixer, amb saviesa oferint un pobre, innocent i feble anyell pera aplacar un deu irat.
Macduff. — Jo no soc pas traidor.
Malcolm. — Però ho es Macbeth. Un natural bo i virtuós pot cedir davant una ordre imperial. Més jo us haig d'implorar perdó: lo que vós sou, mos pensaments no poden pas mudar-ho. Els angels són brillants encara, mal que caigués el més brillant de tots. Ancque tot lo lleig prengués caient de gracia, sempre la gracia semblaria aital.
Macduff. — He perdut mes esperances!
Malcolm. — Tal volta allí mateix on jo he trobat mos dubtes. ¿Per què tant bruscament deixàreu muller i fill, aquests preuats motius, aquests forts nusos d'amor, sense pendre comiat? Us ho prego, no prengueu ma gelosia per vostre deshonor, ans per ma assegurança. Vós podeu ser verament honrat, qualsevol cosa jo pensi.
Macduff. — Sagna, sagna, pobre patria! Gran tirania planta ja amb seguretat tos fonaments, car la bonesa no gosa contrastar-te! Multiplica ls teus torts; ton dret es confirmat. Que ho passis bé, senyor; no voldria pas ser el bretol que tu penses per tot l'espai que té l tirà sota sa grapa, el ric Orient afegint-hi.
Malcolm. — No us ofengueu; jo no parlo en absoluta malfiança de vós. Penso que l nostre país se postra sota l jou; plora i sagna, i cada jorn una nova nafra s'ajunta a ses ferides. Penso també que força mans s'alçarien per mon dret; i aquí de la graciosa lnglaterra tinc ofrena de bons mils d'homes. Més, amb tot, quan trepitgés el cap del tirà o el dugués a la punta de ma espasa, mon pobre país sofriria més mals que abans, més patiria i amb més diverses vies que mai, sota l seu successor.
Macduff. — Qui fóra aquest?
Malcolm. — Es jo mateix que vull dir, en qui sé tant empeltada tota llei de vici, que, quan trobi eixida, el negre Macbeth semblarà pur com la neu, i la pobra patria l tindrà per un anyell, en comparant-lo amb els meus mals sens fi.
Macduff. — Ni de les horribles legions infernals pot sortir un diable en crims més condemnat que aquest Macbeth.
Malcolm. — Jo l poso sanguinari, luxuriós, coquí, fals, perfidiós, violent, maliciós, fetint de tot pecat que tingui nom. Més no hi ha pas fons, cap, en ma voluptat: les vostres mullers, les vostres filles, les vostres matrones i les vostres donzelles no podrien pas omplir la cisterna del meu apetit, i el meu desig derrocaria tota resclosa que s'oposés al meu voler. Mellor Macbeth que no un tal pera regnar.
Macduff. — L'intemperança ilimitada es per natura una tirania; ella ha causat la prematura vaga del feliç trono i ha estat la caiguda de molts reis. Més no temau perxò de pendre lo que es vostre. En llarga plenitut podeu als plaers donar-vos, i amb tot semblar fred, en tal faisó enganyant el món. Prou dames tenim ben avinentes; no pot haver-hi en vós un tal voltor que en devori tantes com voldran dedicar-se a la grandesa, en veient-la així inclinada.
Malcolm. — Amb això, creix en mon cor desballestat una tant insaciable avaricia que, si fos rei, escapçaria ls nobles per mor de llurs terres, voldria ls joiells d'aquest i la casa d'aquell, i tant com més tindria res fóra que una salsa pera afamar-me més; talment forjaria injustes querelles contra ls bons i lleals, destruint-los per mor de la riquesa.
Macduff. — Aquesta avaricia pica més fons, creix amb rel més perniciosa que la vernal lascivia, i ella ha sigut l'espasa que ha assassinat els nostres reis. Amb tot, no temau: l'Escocia té abundors pera omplir vostre apetit, amb lo que es simplement vostre. Tot això es soportable, amb altres virtuts compensat.
Malcolm. — Més jo no n tinc cap. De les virtuts que a un rei s'avenen, com justicia, veritat, temperança, fermesa, lliberalitat, perseverança, pietat, humilitat, devoció, paciencia, coratge, fortalesa, no n tinc la més petita flaire; però abundo en les varietats de cada casta de crim, que practico de totes maneres. Es més: si jo hagués poder vessaria en l'infern la dolça llet de la concordia, metria en renou la pau universal, i destruiria tota unió en la terra.
Macduff. — Oh, Escocia, Escocia!
Malcolm. — Si un tal home es fet per governar, parleu: jo soc tal com he dit.
Macduff. — Fet per governar? Ni tant sols pera viure! -Oh nació miserable! Sota un tirà illegitim amb ceptre sagnós, ¿quan reveuras els teus jorns de salut, puix que l més ver rebrot del teu trono per son propri interdicte està maleit, i blasfema de sa raça? -Ton reial pare era un santissim rei; la reina que t va dur al món, més sovint agenollada que dreta, morí cada jorn que visqué. Adéu sies! Aquests mateixos mals que tu t'imputes m'han exilat d'Escocia. Oh, cor meu, ta esperança es morta!
Malcolm. — Macduff, aquesta noble passió, filla de l'integritat, ha rentat de mon ànima ls negres escrupols i reconciliat els meus pensaments amb la bona veritat i honor teves. El diabolic Macbeth, per moltes d'aquestes arts, ha cercat atirar-me en son poder, i la mesurada prudencia m retrau d'una massa credula precipitació. Més que l Déu del cel sigui testimoni entre tu i jo, car ara mateix me poso en el teu govern i m desdic de mes propries calumnies. Aquí jo abjuro les tares i vicis de que jo m colpia, i els declaro extranys a ma natura. Jo soc encar desconegut de dòna, mai m'he perjurat, escassament he cobejat lo que era meu, jamai he trencat ma paraula, jo no trairia l diable al seu company, i no menys que la vida la veritat me plau. Mon primer fals parlar fou aquest de mi mateix. Lo que soc jo verament es teu i de mon pobre país per disposar-ne. Cap allí, en veritat, abans de ta vinguda, el vell Siward, amb dèu mil homes d'armes, tot a punt estava de marxar. Ara irem plegats; i que la nostra ventura iguali a la justicia de la nostra causa! Per què esteu callat?
Macduff. — Tant faustes i adverses noves, d'un cop es dur de conciliar.
Entra un Doctor.
Malcolm. — Bé, espereu un moment. (Al Doctor.) Que surt el rei, si us plau?
Doctor. — Sí, senyor; hi ha un tropell de miserables que esperen la seva cura; llur malaltia rendeix el gran assaig de l'art; però al seu toc, tal es santetat que a sa mà l cel ha donada, tot d'una sanen.
Malcolm. — Mercès, doctor.
Surt el Doctor.
Macduff. — Quina malaltia vol dir?
Malcolm. — Ne diuen el mal del rei; una obra ben miraculosa d'aquest gran princep, que sovint li he vista fer desde ma estada a Inglaterra. Com solicita l cel, ell prou ho sab, més gents amb plagues extranyes, tots inflats i ulcerats, que es llastima de veure, el pur desesper de la medicina, ell els cura penjant-los una medalla d'or al coll, posada amb santes pregaries. I diu que a sa reial descendencia tramet aquesta cura beneita. Amb tal extranya virtut, té també un celestial do de profecia, i moltes benediccions pengen del seu trono, que l proclamen ple de gracia.
Entra Ross.
Macduff. — Mireu, qui ve.
Malcolm. — Un meu paisà, però no l conec.
Macduff. — Mon cosí gentilissim, sigueu benvingut.
Malcolm. — Ara l conec. Bon Déu, lleva prest la gran dissort que ns fa extrangers!
Ross. — Amén, senyor!
Macduff. — Es l'Escocia ont era?
Ross. — Ai laç, pobre país! Quasi té por de coneixe-s! No n podem pas dir la nostra mare, ans bé la nostra tomba, d'allí on res, llevat qui no sab res, s'es vist mai que somrigui; on sospirs i gemecs i crits que esqueixen l'aire s fan i no s remarquen; ont el dolor punyent apar comuna angoixa; quan toquen a morts amb prou feines pregunten per qui, i els homes bons expiren abans les flors de llurs capells, morint primer que emmalaltint.
Macduff. — Oh relat tant acurat i, amb tot, tant veritable!
Malcolm. — Quin es el dol més novell?
Ross. — El que es vell d'una hora fa xiular a qui n parla; cada minut ne cria un de nou.
Macduff. — Què fa la meva esposa?
Ross. — Està bé.
Macduff. — I tots els meus fills?
Ross. — També.
Macduff. — No ha atentat el tirà contra llur pau?
Ross. — No: estaven ben en pau, quan els deixí.
Macduff. — No sigueu aixut de mots. Com es això?
Ross. — Quan aquí venia trametre les noves que greument he dut, el bruit corria que molts dignes companys s'eren alçats; ço que fou confirmat a ma creença tant com vegí les forces del tirà en peu de guerra. Ara es l'hora del socors; vostres ulls en Escocia crearien soldats i farien lluitar les nostres dònes, pera gitar enfòra llur terrible engunia.
Malcolm. — Sigui llur aconhort que nosaltres hi fem via. La graciosa Inglaterra ns ha prestat el bon Siward i dèu mil homes; de més vell i més bon soldat cap la cristianitat ne mostra.
Ross. — Tant-de-bo pogués jo an aquest conhort respondre amb un de semblant! Més jo duc mots que en el desert voldrien ser udolats, on cap orella no pogués copsar-los.
Macduff. — A qui atanyen? a la cosa pública? o es un greu singular propri d'un sol pit?
Ross. — No hi ha ànima honrada que no hi tingui part de dol; valdament la principal a vós sol toqui.
Macduff. — Si l dol es meu, no mel guardeu; que prest el tingui.
Ross. — Que les vostres orelles no avorreixin sempre més ma llengua, que l sò més greu els va trametre que mai hagin sentit.
Macduff. — Hum! Ja ho endevino!
Ross. — Vostre castell ha estat sorprès; vostra muller i nins barbarament assassinats: recontar com, fóra an aquest munt de cadavres afegir la vostra mort.
Malcolm. — Misericordia de Déu! — (A Macduff.) Que, home! no us caleu així l barret damunt les celles! Dongueu mots al dolor! El greu que no parla rondina al cor sobreixit i el fa esclatar.
Macduff. — Els meus fills també?
Ross. — Dòna, nins, sirvents, tot lo que van trobar.
Macduff. — I haver jo d'esser fóra! — Ma esposa també morta?
Ross. — Ja us ho he dit.
Malcolm. — Aconhorteu-vos. Fem medicina de nostra gran revenja, pera curar aquest mortal agravi.
Macduff. — Ell no té fills. — Tots els meus bufons? Tots, heu dit? — Oh esparver infernal! — Tots? Com, tots els bufons pollets i la llur lloca d'una fellona urpada?
Malcolm. — Gireu-vos-hi com un home.
Macduff. — Això faré; més cal també que ho senti com un home. Jo no puc sinó membrar que tals coses foren que eren pera mi un tresor. — I el cel ho veia i no ls volgué amparar? Pecador Macduff, per mor de tu foren batuts! Mesquí de mi, no per llurs culpes, ans per les meves, caigué l punyal sobre llurs ànimes! Al cel siguin ara!
Malcolm. — Sigui això l'esmolall de vostra espasa. Que l dol se torni rabia; no esmussi pas el cor, més bé l'arbori.
Macduff. — Oh! Prou podria fer la dòna amb els meus ulls i el baladrer amb la llengua! Més, cel clement, talla a ran tota demora; posa-m cara a cara amb aquest diable d'Escocia; met-lo a la llargada de ma espasa; i si ell escapa, que Déu també l perdoni.
Malcolm. — Aquest to sona mascle. Veniu, anem cap el rei; la nostra armada es presta; ja res ens manca, sinó l comiat. Macbeth es fruit madur a punt d'abatre, i els poders de dalt ja branden llurs instruments. Animeu-vos com pogueu: llarga es la nit que mai retroba l dia.
Surten.