Manifest comunista/Capítol III

LITERATURA SOCIALISTA I COMUNISTA

1. EL SOCIALISME REACCIONARI

a) El socialisme feudal

Per la seva posició històrica, l'aristocràcia francesa i anglesa era cridada a escriure pamflets contra la societat burgesa moderna. En la revolució francesa del juliol de 1830, en el moviment anglès per la reforma electoral, fou derrotada una altra vegada, encara, per l'odiat sobrevingut. Era totalment impossible, ja, de parlar d'una lluita política seriosa.

Només li restava la lluita literària, doncs. Però en el camp de la literatura també havien esdevingut impossibles fins i tot les antigues fraseologies del temps de la Restauració.^[1] Per tal de guanyar-se les simpaties calia que l'aristocràcia renunciés, aparentment, als seus interessos i que formules una acta d'acusació contra la burgesia solament en interès de l'explotada classe treballadora. Així es donava la satisfacció de poder entonar cançons insultants contra el seus nous amos i xiuxiuejar-li a cau d'orella profecies més o menys sinistres.

D'aquesta manera sorgí el socialisme feudal, meitat plany interminable, meitat pasquí, meitat eco del passat, meitat amenaça del futur, per tal de poder colpir la burgesia al bell mig del cor amb judicis amargs, humorísticament sarcàstics, però sempre mostrant-se ridículs per la total incapacitat de comprendre el curs de la història moderna.

Feien voleiar com a bandera pròpia en les seves mans el sarró de captaire dels proletaris per a atreure al seu costat tot el poble. Però si algun cop aquest els seguia, veia al seu darrera els vells blasons feudals i escampava la boira amb rialles grasses i irreverents.

Una part dels legitimistes francesos i de la Jove Anglaterra representaren òptimament aquesta comèdia.

Quan els feudals demostren que la seva manera d'explotació era una forma diferent de l'explotació burgesa, obliden només que ells explotaven sota unes circumstàncies i condicions completament diferents, i avui antiquades. Quan demostren que sota el seu domini no existia el proletariat modern, obliden només que la moderna burgesia ha estat precisament un plançó necessari de la seva organització social.

A més, amaguen tan poc el caràcter reaccionari de la seva crítica, que la principal acusació que fan contra la burgesia consisteix en el fet que, sota el seu règim, es desenvolupa una classe que farà saltar en l'aire tota la vella organització social.

Blasmen molt més la burgesia perquè crea un proletariat revolucionari que no pas perquè crea un mer i simple proletariat.

Per això a la praxi política participen en totes les mesures de violència contra la classe obrera, i en la vida de cada dia s'acontenten, malgrat tota la seva fraseologia inflada, a collir les pomes d'or, ^[2] i a baratar fidelitat, amor i honor en el comerç a la menuda amb la llana d'ovella, les remolatxes i l'aiguardent. ^[3]

Així com els capellans anaren sempre de bracet amb els senyors feudals, de la mateixa manera el socialisme clerical hi va amb el socialisme feudal.

Res no és més fàcil que donar una pinzellada socialista a l'ascetisme cristià. ¿No ha envestit, el cristianisme també, la propietat privada, el matrimoni, l'estat? ¿Que potser no ha predicat, al seu lloc, la beneficència i la mendicitat, el celibat i la mortificació de la carn, la vida de claustre i l'església? El socialisme cristià ^[4] és només l'aigua beneita amb què el capellà beneeix el despit de l'aristòcrata.

b) Socialisme petit-burgès

L'aristocràcia feudal no és l'única classe que hagi estat enderrocada, i les condicions de vida de la qual s'hagin atrofiat í mort en la societat burgesa moderna. La burgesia de les ciutats medievals i la petita pagesia foren els predecessors de la burgesia moderna. En els països menys desenvolupats industrialment i comercialment, aquesta classe continua vegetant encara al costat de la burgesia naixent.

En els països on s'ha desenvolupat la civilització moderna, s'ha format una nova petita-burgesia que oscil·la entre el proletariat i la burgesia i que es forma sempre de cap i de nou com a part complementària de la societat burgesa, i els membres de la qual, tanmateix, són llançats contínuament dins el proletariat per efecte de la competència, i, amb el creixement de la gran indústria, fins i tot veuen acostar-se el moment en què desapareixeran completament com a part independent de la societat moderna i seran substituïts en el comerç, en la manufactura i en l'agricultura per inspectors laborals i altres agents assalariats fidels.

En països com França, on la pagesia constitueix molt més de la meitat de la població era natural que els escriptors que es presentaven a la lliça a favor del proletariat contra la burgesia apliquessin a la seva crítica del règim burgès els mòduls de la petita burgesia i la petita pagesia, i prenguessin la causa dels treballadors des del punt de vista de la petita burgesia. D'aquesta manera es formà el socialisme petit-burgès. Sismondi és el cap d'aquesta literatura no solament de Franca, sinó també d'Anglaterra.

Aquest socialisme va analitzar minuciosament i amb molta agudesa les contradiccions de les relacions modernes de la producció. Va posar al descobert els eufemismes hipòcrites dels economistes. Va demostrar de manera incontestable els efectes destructors de la maquinaria i de la divisió del treball, la concentració de capitals i de la propietat territorial, la superproducció, les crisis, la ruïna necessària dels petit-burgesos i petits pagesos la misèria del proletariat, l'anarquia en la producció, les desproporcions estridents en la distribució de la riquesa, la guerra industrial a ultrança de les nacions entro elles, la dissolució dels vells costums, de les velles relacions familiars, de les velles nacionalitats.

Tanmateix, segons el seu contingut positiu, aquest socialisme vol, o bé restablir els antics mitjans de producció i de tràfic i amb ells les antigues relacions de propietat i l'antiga societat, o bé vol empresonar altre cop i amb violència els moderns mitjans de producció i de, tràfic en el marc de les antigues relacions de propietat que aquells han fet esclatar a miques, que calia que fessin esclatar a miques. En ambdós casos, és reaccionari i utòpic al mateix temps.

Sistema gremial en la manufactura i economia patriarcal al camp, aquestes són les seves darreres paraules.

En la seva ulterior evolució, aquesta línia ideològica ha caigut en un covard sac de planys i gemecs. ^[5]

c) El socialisme alemany o socialisme "veritable"

La literatura socialista i comunista de França, que ha nascut sota la pressió d'una burgesia dominant i és l'expressió literària de la lluita contra aquesta dominació, fou introduïda a Alemanya en una època en què la burgesia tot just havia començat la lluita contra l'absolutisme feudal.

Els filòsofs, semifilòsofs i amants de les belles - lletres alemanys s'empararen àvidament d'aquesta literatura, però oblidaren, només, que en emigrar aquells escrits de França no havien emigrat al mateix temps les condicions de vida franceses cap a Alemanya.

Davant la situació alemanya, la literatura francesa va perdre tot el seu significat pràctic immediat i va prendre un aire purament literari.

Havia de presentar-se com a vana especulació ^[6] sobre la realització de l'ésser humà. Així, per als filòsofs alemanys del segle XVIII les reivindicacions de la primera Revolució francesa només tenien el sentit de ser reivindicacions de la "raó pràctica" en general, i les afirmacions de la voluntat de la burgesia revolucionària francesa prenien als seus ulls el valor de lleis del valer pur, del voler com cal que sigui, del voler veritablement humà.

La feina dels literats alemanys va consistir exclusivament a posar d'acord les noves idees franceses amb la seva vella consciència filosòfica o, més aviat, a apropiar-se les idees franceses des del seu punt de vista filosòfic.

Aquesta apropiació es portà a terme de la mateixa manera que ens apropiem en general d'una llengua estrangera, és a dir, per mitjà de la traducció.

És sabut com els monjos transcrivien insulses històries catòliques de sants damunt els manuscrits de les obres clàssiques dels antics temps pagans. Els escriptors alemanys procediren a l'inrevés amb la literatura profana francesa. Van escriure les seves poca-soltades - filosòfiques al costat de l'original francès. Per exemple, al costat de la critica francesa de les relacions monetàries van escriure "Alienació de l'essència humana"; al costat de la crítica francesa de l'estat burgès van escriure "Superació del domini de l'universal abstracta", etcètera.

La ^[7] interpolació d'aquestes ^[8] fraseologies filosòfiques entre les evolucions del pensament francès va ser batejada per ells "filosofia de l'acció", "socialisme veritable", "ciència alemanya del socialisme", "fonamentació filosòfica del socialisme", etc.

Així, la literatura socialista-comunista francesa va ser literalment castrada. I com que a les mans dels alemanys deixava de ser l'expressió de la lluita d'una classe contra una altra, aquests alemanys foren conscients, així, d'haver superat la "unilateralitat francesa", d'haver defensat la necessitat de la veritat en comptes de les necessitats veritables, i, en comptes dels interessos del proletari, els interessos de l'ésser humà, de l'home en general, de l'home que no pertany a cap classe, de l'home que no pertany en absolut a la realitat i sí només, al cel boirós de la fantasia filosòfica.

Aquest socialisme alemany que va prendre tan seriosament i solemnement els seus exercicis escolars maldestres i els va anunciar xarlatanescament als quatre vents al so de trompetes, va anar perdent a poc a poc la seva innocència pedantesca.

La lluita de, la burgesia alemanya, o més ben dit, de la burgesia prussiana contra els feudals i la monarquia absoluta, en un mot, el moviment liberal esdevingué més seriós.

Al socialisme "veritable" se li presenta, així, l'ocasió desitjada de contrapesar les reivindicacions socialistes al moviment polític, de llançar amb violència els anatemes tradicionals contra el liberalisme, contra l'estat representatiu, contra la competència burgesa, la llibertat de premsa burgesa, el dret burgès, la llibertat i la igualtat burgeses i de sermonejar a les masses populars que en aquest moviment burgès no hi tenien res a guanyar i sí tot a perdre. El socialisme alemany va oblidar molt oportunament que la crítica francesa, de la qual no era més que un eco sense suc ni bruc, pressuposava ^[9] la moderna societat burgesa amb les corresponents condicions materials de vida i la constitució política adequada, autèntiques premisses que a Alemanya encara s'havien de conquerir.

Va servir als governs absoluts alemanys i als seus ròssecs de capellans, mestres d'escola, barons del terròs i buròcrates, d'espantaocells oportú contra la burgesia que es dreçava amenaçadorament.

Va constituir el complement melós dels amargs cops de tralla i d'escopeta amb què els mateixos governs treballaven les revoltes obreres alemanyes.

Si d'aquesta manera el socialisme "veritable" va ser una arma a les mans dels governs contra la burgesia alemanya, per altra banda també va representar immediatament un interès reaccionari, l'interès dels filisteus petit-burgesos alemanys. A Alemanya, la petita burgesia, conservada des del segle XVI i que de llavors ençà sorgeix sempre de cap i de nou en formes diferents, constitueix la base social autèntica de l'estat de coses actual.

El seu manteniment és el manteniment de l'estat de coses alemany actual.

Aquesta petita burgesia tem que el domini industrial i polític de la burgesia no li porti una destrucció segura, per un costat com a conseqüència de la concentració del capital, i per un altre costat amb el naixement d'un proletariat revolucionari. Li va semblar que el socialisme "veritable" matava dos pardals d'un sol tret. I s'estengué com una epidèmia.

El mantell, teixit de teranyina especulativa, recamat amb flors retòriques del més bell enginy, amarat de rosada sentimental d'un amor inflat, mantell exuberant en els plecs del qual els socialistes alemanys amagaven un parell de "veritats eternes" corsecades, només féu multiplicar la venda de les seves mercaderies davant aquest públic.

Pel seu costat el socialisme alemany reconcilia cada vegada més la seva missió de ser el representant ampul·lós d'aquesta petita burgesia filistea.

I va proclamar la nació alemanya la nació normal, i el petit-burgès filisteu alemany l'home normal. Atorgà a cada infàmia d'aquest un sentit amagat, elevat, socialista, per tal de fer-li significar tot el contrari del que era. Conseqüent fins a la fi, es va presentar al camp de batalla directament contra la tendència "brutalment destructiva" del comunisme, i va proclamar la seva superioritat imparcial per damunt de totes les lluites de classes. Amb molt poques excepcions, tots els escrits pretesament socialistes i comunistes que circulen per Alemanya pertanyen a l'espècie d'aquesta literatura embrutida i enervant.^[10]

2. EL SOCIALISME CONSERVADOR I BURGÈS

Una part de la burgesia desitja posar remei als mals socials per tal d'assegurarse l'existència de la societat burgesa. Hi pertanyen: economistes, filantrops, humanitaristes, milloradors de la situació de les classes treballadores, organitzadors de la beneficència, membres de les societats protectores d'animals, fundadors de societats de temperància, tota una gamma bigarrada de reformadors d'estar per casa. Aquest socialisme burgès fins i tot ha estat elaborat en sistemes complets.

Com a exemple citem la Filosofia de la misèria de Proudhon.

Els burgesos socialistes volen les condicions de vida de la societat moderna sense les lluites i els perills que se'n deriven necessàriament. Volen la societat existent amb la supressió dels elements que la revolucionen i la dissolen. Volen la burgesia sense el proletariat. La burgesia, és clar, s'imagina el món en què domina com el millor dels móns.

D'aquesta imatge consoladora el socialisme burgès elabora un sistema parcial o complet.

Però quan demana al proletariat de realitzar els seus sistemes i ^[11] entrar en la nova Jerusalem, en el fons només li exigeix que romangui quiet en la societat actual i que, a més, es tregui del cap la imatge odiosa que se'n fa.

Una segona forma, menys sistemàtica, però ^[12] més pràctica, d'aquest socialisme, ha buscat de treure les ganes de qualsevol moviment revolucionari a la classe obrera, demostrant-li que amb que li pot ésser útil no és pas aquest o aquell canvi polític, sinó solament un canvi de les condicions immaterials de vida, de les relacions econòmiques. Però amb una transformació de les condicions materials de vida, aquest socialisme no comprèn pas una abolició de les relacions burgeses de producció, que només és possible per camins revolucionaris, sinó millores administratives, dutes a terme dins el marc mateix d'aquestes relacions de producció, és a dir, que no canvien res en la relació entre capital i treball assalariat, sinó que en el millor dels casos, disminueixen a la burgesia les despeses de la seva dominació i li simplifiquen les dinances publiques.

El socialisme burgès només aconsegueix la seva adequada expressió en el moment en què esdevé una simple figura retòrica. Comerç lliure!, en interès de la classe obrera; protecció duanera!, en interès de la classe obrera; presons cel·lulars!, en interès de la classe obrera: heus aquí la darrera paraula, l'única paraula pensada i dita seriosament pel socialisme burgès.

El socialisme de la burgesia ^[13] consisteix precisament en l'afirmació que els burgesos són burgesos... en interès de la classe obrera.

3. EL SOCIALISME I EL COMUNISME CRÍTICO-UTÒPICS

Aquí no parlem de la literatura que en totes les grans revolucions modernes ha expressat les reivindicacions del proletariat (escrits de Babeuf, etcètera).

Les primeres temptatives del proletariat, en un temps d'agitació general, en el període de l'enderrocament de la societat feudal, per a imposar directament els seus propis interessos de classe, van fracassar necessàriament tant per la manca de desenvolupament del proletariat mateix com per la manca de les condicions materials del seu alliberament, que són precisament el fruit de època burgesa. La literatura revolucionària que va acompanyar aquests primers moviments del proletariat és, pel seu contingut, necessàriament reaccionària.

Ensenya un ascetisme universal i unes ganes molt primitives d'igualar-ho tot.

Els sistemes socialistes i comunistes pròpiament dits, els sistemes de St. Simon, Fourier, Owen, etc., apareixen en el primer període, encara no desenvolupat, de la lluita entre el proletariat i la burgesia que hem descrit més amunt (vegeu capítol I: Burgesos i proletaris).

Els inventors d'aquests sistemes prou que veuen l'oposició de les classes així com l'efectivitat dels elements dissolvents a l'interior de la mateixa societat dominant. Però no descobreixen de la part del proletariat cap activitat històrica autònoma, cap moviment polític que, li sigui propi.

Com que l'evolució de l'oposició de classes avança al mateix pas que l'evolució de la indústria, aquests autors no saben trobar les condicions materials per a l'alliberament del proletariat i cerquen una ciència social i unes lleis socials a fi de crear aquestes condicions.

Al lloc de l'activitat social cal posar-hi la seva activitat inventiva personal; al lloc de les condicions històriques d'alliberament, unes condicions fantàstiques; al lloc de l'organització progressiva i gradual del proletariat com a classe, una organització de la societat muntada en el seu propi magí. La història universal del futur es resol, per a ells, en la propaganda i en la realització pràctica dels seus projectes socials.

Prou són conscients de representar en els seus plans, principalment, els interessos de la classe obrera, com a la classe que sofreix més de totes, Però per a ells el proletariat només existeix sota aquest punt de vista de la classe que sofreix més de totes.

La forma no desenvolupada de la lluita de classes, així com les seves pròpies condicions de vida, fan que es creguin ésser molt per damunt d'aquell antagonisme de classe.

Volen minorar les condicions de vida de tots els membres de la societat, fins dels més ben situats. Per això apel·len contínuament a tota la societat sense distincions, i a la classe dominant amb preferència. Només cal comprendre el seu sistema perquè se l'hagi d'acceptar com al millor pla possible de la millor societat possible.

Per això rebutgen tota acció política, especialment tota acció revolucionaria, volen aconseguir els objectius finals per vies pacífiques, i assagen amb experiments petits, i naturalment fallits, d'obrir camí al nou evangeli social amb la força de l'exemple.

La ^[14] descripció fantàstica de la societat futura sorgeix en ^[15] un moment en què el proletariat està encara molt poc desenvolupat, i per això considera la seva pròpia situació d'una manera encara fantàstica, en el seu primer impuls, ple de pressentiments, cap a una transformació general de la societat.

Aquests escrits socialistes i comunistes, però, consten també d'elements crítics.

Ataquen totes les bases de la societat existent. Han fornit, així, un material altament valuós per a la il·lustració dels obrers. Les seves tesis positives sobre la societat futura, com per exemple l'abolició de l'oposició entre ^[16] la ciutat i el camp, l'abolició de la família, del guany privat, del treball assalariat l'anunci de l'harmonia social, la transformació de l'estat en una simple administració de la producció, totes aquestes tesis expressen només la desaparició de l'antagonisme de classes, que tot just en aquell moment comença a desenvolupar-se i que ells només coneixen en la seva primera indeterminació amorfa. Per això aquestes tesis encara tenen un signifiques merament utòpic.

La importància del socialisme i el comunisme crítico-utòpics està en relació inversa amb l'evolució històrica. A mesura que la lluita de classes es desenvolupa i pren forma, perd tot valor pràctic i tota justificació teòrica aquell desig fantàstic d'elevar-se per damunt d'ella, aquell esperit de combatre-la. Per això, be que els autors d'aquest sistema fossin revolucionaris en molts aspectes, els deixebles van formant sectes reaccionàries i es mantenen ferms en les velles opinions dels mestres enfront de l'evolució històrica ulterior del proletariat. I per això cerquen, consegüentment, d'esmussar altra vegada la lluita de classes i de conciliar els antagonismes. Encara somien la realització experimental de les seves utopies socials, la creació de falansteris únics, la fundació dels "Home-colonies" (colònies a la metròpoli), la institució d'una petita Icària^[17] - edició en dotzau de la nova Jerusalem-, i per a la construcció de tots aquests projectes visionaris els cal apel·lar a la filantropia dels cors i de les bosses dels burgesos. A poc a poc cauen dins la categoria dels socialistes reaccionaris o conservadors descrits més amunt, i només se'n diferencien per una pedanteria més sistemàtica, per una fe supersticiosa i fanàtica en els efectes miraculosos de la seva ciència social.

Per això planten cara aferrissadament a tots els moviments polítics dels obrers, que, segons ells, només poden provenir d'una cega incredulitat en el nou evangeli.

Els owenistes a Anglaterra, els fourieristes a França reaccionen contra els cartistes allí, aquí contra els reformistes.

Notes

1. No es refereix a l'època de la Restauració anglesa (1660-1689), sinó a la de la Restauració francesa (1814-1830). (Nota d'Engels a l'edició anglesa del 1888.)
2. (1888) hi afegeix: que han caigut de l'arbre de la indústria.
3. Fa referència especialment a Alemanya, on la noblesa camperola i els "Junker" grans terratinents) fan explotar per compte propi i a través d'administradors una gran part de les seves propietats, i són al mateix temps grans productors de remolatxa sucrera i d'aiguardent de patata. L'aristocràcia anglesa, més rica encara, no ha arribat a un nivell tan baix, però també sap com es pot equilibrar una disminució de la renda amb la concessió del seu nom als fundadors - més o menys dubtosos- de societats anònimes. (Nota d'Engels a l'edició anglesa del 1888.)
4. (1848) sagrat.
5. (1888) aquest paràgraf diu: Finalment, quan les dures realitats - històriques havien espantat l'entusiasme de les falses il·lusions, aquesta forma de socialisme degenerà en un miserable sac de Planys i gemecs.
6. (1848) hi afegeix: sobre l'autèntica societat.
7. (1848) Aquesta.
8. (1848) de les seves.
9. (1848) pressuposa.
10. La tempesta revolucionària del 1848 ha escombrat tota aquesta escola sòrdida i ha tret als seus representants les ganes de continuar fent socialisme. Principal representant i tipus clàssic d'aquesta tendència és el Sr. Karl Grün. (Nota d'Engels a l'edició alemanya del 1890.)
11. (1848, 1872, 1883) per tal d'.
12. (1848, 1872, 1883) i.
13. (1848) El seu socialisme.
14. (1848) Aquesta.
15. (1848, 1888) correspon a.
16. (1848) de.
17. Falansteri era el nom de les colònies socialistes que projectà Charles Fourier; Cabet anomenà "Icària" la seva utopia i més tard la seva colònia comunista d'Amèrica. (Nota d'Engels a l'edició anglesa del 1888.) Home-colonies (colònies a la metròpoli) anomenà Owen les seves societats comunistes models. Falansteri era el nom dels palaus socials projectats per Fourier. Icària es deia la utòpica terra fantàstica, l'organització comunista de la qual va descriure Cabet. (Nota d'Engels a l'edició alemanya del 1890.)