Mar y cel - Acte Primer

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Sou al capítol «Acte Primer»
Mar y cel
 Descarrega l'obra
Pòrtic Acte Segon



Acte primer




 Cambra d'un vaixell de corsaris algerins. Lo pal major atravessa la escena. Al fons, á la dreta, la porta de un camarot; al fons, á la esquerra, la escala que conduheix á la cuberta, veyentse després del últim grahó, per entre las cordas, lo cel. A la dreta de la escena una finestra per hont guayta un canó, descubrintse per ella'l mar y'l cel. A la esquerra la llitera de Said. Devant del pal major entre la porta del camarot y la porta de la escala, caixas y sachs; sobre d'ells un gros fanal apagat. Per la escena una taula y tamborets: penjant dels murs armas, cadenas ab grapas, eynas d'abordatje, etc. Es al cayent de la tarde.


ESCENA PRIMERA

SAID dormit en la llitera. HASSEN dret al seu costat, JOANOT assentat, recolzat en la taula, MAHOMET assentat á terra netejant armas que las dona á OSMAN pera que las penji per las parets y del pal major.


Mahomet

   Té, pénjala. Ja está.

(Dona á Osman una arma que acaba de netejar.)
Osman

    Dom. Mes la fulla...

(Tornantla á Mahomet.)
Mahomet

   A veure? Es sanch de l'altra nit.

(Li torna á donar.)
Osman, á Joanot que s'ha sorprès com si'l despertessin.

     Apártat.

Mahomet

   Combats prou ne tindrém que la netejin:
la sanch ab sanch se treu.

Osman, mirant de pas per la finestra.

    Damunt las onas
llisquém com á dofins: la tramontana
bufa de bó; no sents? Si gayre dura
dins d'Alger avans de cuatre días.

Mahomet

   Aixó si ho vol l'arraix. Té, ves.

(Li dona una altra arma.)
Osman

    Encara
no'n te prou ab la presa de Mallorca?
Dom. Galeots com aquell que pochs se'n vénen!

Mahomet

   Que't cansa'l trevallar? Presa doblada
millor sería.

Hassen, qual impaciencia s'haurà marcat.

    Que Said reposa!
Si'l desperteu de cap á mar vos tiro.

Osman, à Mahomet.

   Parla baix.

(Segueixen conversant los dos.)
Hassen

    (Malehits!)

Joanot, ab fonda tristesa.

     (Si la meva ánima
com la seva's tornés!... Ells son ditxosos,
y jo ho fora oblidant. Mes com s'oblida?)

Osman

   Hassen

Hassen

    Qué vols?

Osman

    Encara donchs te febre?

Mahomet

   Y tal si'n deu tenir.

Hassen, sempre reganyós.

      No; ja es passada;
mes li convé'l repós.

Osman

    Y la ferida?

Hassen

   Per sort no va ser res.

Mahomet

    Mes com...

Hassen, satisfet.

     Jo hi era.
Lo meu lloch ja'l sabeu: tot just ressona
dintre la nau'l com del abordatje
poso má á la destral, y apa, á seguirlo,
com mastí vigilant tresca que tresca.
Saltá'l primer á la enemiga fusta,
jo al darrera. Ja hi soch: tot d'una un ferro
l'amenassa traydor, roda pels ayres
ma destral, ferma al puny, xiulant s'acota,
y esberlada pel mitj com una cindria,
caygué una testa desviant una arma.
Veyéu, donchs, la ferida si es lleugera:
al bras y... res: feta d'un mort al caure.

Osman

   Si Ismul no hagués finat! Ell l'entenía
l'art de curar.

Hassen

    Oh, qui com ell!

Mahomet, rihent.

    Que curi
taurons.

Osman

    D'ell una bala'n feu dos trossos.

Mahomet, rihent.

   Mort, qu'era lleig!

Osman

    Jo per Said ho sento.

Hassen

   Si'us plau per forsa'l cura la cristiana.

Mahomet

   Per ser curat d'aqueixas mans tant finas
bon goig lo pendre mal!

Hassen, cremat.

    Ell á las donas
que cassa sobre'l mar en sa galera,

com que son per l'harém, ni se las mira.
Osman

   Diu qu'anava á ser monja.

Mahomet, rihent

    Si, donchs ara...

Osman

   Joanot.

Joanot, sobtat.

    Qué!

Osman

    Acóstat.

Joanot, ab aburriment.

    No: déixam.

Osman

    Quín home!

Mahomet

   Té: un punyal.

(Ab empunyadura de creu. L'entrega á Osman.)
Osman

    Y qu'es bó.

Mahomet

    Dels cristians era.

(Osman lo penja en lloch visible.)

Tingas compte ab la fulla; fins quiet, talla.
Jo só vell; mes d'ensá que duch l'ofici,
com la d'avans d'ahir no he vist cap presa.
De primer la xicota, que no es nostra;
després aqueix vellot, lo pare d'ella
que es rich y's comprará; la carga júntahi

y'l patró y gent de mar...
Osman

    Quants son los presos?

Hassen

   Vint y vuyt pel cap baix.

Mahomet

    Quinze mil doblas
jo'n daría al engrós, sent curt encara.

Osman

   Quinze mil doblas! Ah, si fossen mevas!
Qué quinze... Mil tant sols.

Mahomet

    Sí; may fan nosa.

(Said se desperta y escolta.)
Osman

   Tu; á ta edat! Qué'n farías?

Mahomet

    Jo? tenirlas.

Osman, rihent.

   Pst! Tenirlas.

Hassen

    Donchs tú? Digas.

Oman

    Donarlas.
Si mil doblas tingués y un peú á terra...
qui com jo nat al mon ab més ventura!
Mil doblas! Hi ha una dona que m'estima
allá al Alger; so pobre; es rich son pare...

Si mil doblas tingués ja fora meva.
Mahomet

   Roba á n'ella; no'n tens...

Osman

    Deixemho corre.

Mahomet, rihent.

   Sols pel gust de robar robas tot día
y escrúpols tens per ella que't fa falta?

(Riuhen Mahomet y Hassen.)
Osman

   Y tú qué'n saps d'aixó? D'altra manera...
A mí m'estima, estima als que la voltan:
y si jo la robés li partiría
lo cor en dos meytats: primer d'un altre.

Said

   Osman.

Osman

    Senyor.

Said, tirantli un anell que s'ha tret.

    Te aquest anell. Mil doblas
á Alger te'n donarán.

Osman lo recull: de cop ho creu; després no y va á tornarlo.

    Y es cert? No!

Said

    Prenlo:
y bona sort.

Osman
    Said!...
Mahomet, murmurant.

    Boig! Tot ho dona.

Hassen, á Mahomet.

   Quan ell ho fá...

Said

    D'altre home la veurías?

Osman

   Avans qu'aixó arribés, per no sentirho
lo clot m'hauría obert al fons de l'aygua.

Said, satisfet.

   Be.

(A Mahomet y Osman y Joanot.)

 Aneu.

(Cridant á Hassen.)

 Hassen!

(Per los altres que encara no son fora.)

 A fora he dit... (La vena
que'm rellisca...)

(A Hassen ab frenesí.)

 No ho veus? Que mal la posas!

Hassen

   Senyor...

(Li arregla mentres se'n van escala amunt los demés.)

Joanot, desde mitja escala.

    (Un altre cop jo la he somniada!...
Ma esposa! Oh, quin passat! Jo me'l vull treure
del cor!)

Said, á Hassen que no li ha arreglat be la vena.

    Mal llamp! No'n saps! Ves: la captiva
que vinga tot seguit. Ismul me falta!


ESCENA II

SAID, HASSEN, després BLANCA y CARLES. Hassen los va
á cercar al camarot y torna avans qu'ells.


Said

   (Vétel aquí felís ab eixas doblas.)

(Impacient.)

(Aquest nus me fa nosa.)

(A Hassen, cridant.)

 Donchs la esclava,
Hassen! No vé eixa esclava?

(Se presentan Blanca y Carles.)

 (La sanch viva
un altre cop brollant.)
 (A Hassen.)
 Tu'n tens la culpa!

Hassen

   Es que. Es...

Said, á Hassen.

    Ab lo fuhet sobre la esquena
que'n foras d'amatent!

(A Blanca.)

 Vina, cristiana.

Hassen
   (Si altre'm digués aixó l'esclafaría.)
Said, á Blanca

   Tal com aquest matí cúram.

(Molt neguitós.)

 S'afluixa
la vena... Com t'aturas?

Blanca

    (Perdonéume,
Jesús si haig de tocar la má d'est home
un altre cop avuy.)

Said, impacient, ab rudesa.

    Llesta, captiva.

Carles

   (Aixó sufrir!)

Said

    Enmanillada encara!
y son pare també! Per Alá!.. Espérat.
Hassen, donchs qué t'he dit?

Hassen

    Senyor, jo anava
pera desfelshi aquest matí; totduna
Malek ha intervingut; diu qu'ell disposa
quan tu't trobas malalt y las manillas
que tragués no ha deixat.

Said

    Malek, oh!

 (A Blanca.)

 Acóstat.

(A Hassen, per Malek.)
Fes que vinga, corrents.
   
(Se'n va Hassen.)

 Lluny eixos ferros!

(Treu los de Blanca.)

(Una dona y un vell ves qué farían!)




ESCENA III

SAID, BLANCA, CARLES


Said, á Carles

   Vina, tú.

Carles

    No: be están.

(Per las manillas.)
Said

    Qué ha dit?

Blanca, ab por de Said

    Jo sola,
jo'ls hi treuré.

Said

    (Qu'estich malalt se creyan!)

Carles, á Blanca mentres li treu los grillons.

   Val més la mort.

Blanca, á Carles.
    Mes per la fé, com martres.
Said, á Blanca.

   Au, vina y enllesteix.

(Allargant lo bras ferit sempre ab molta indiferencia.)

Carles

    (Oh! Y á ma vista!
Com á esta gent no'ls han dragat las onas!)

Blanca, haventli arreglat lo bras.

   Ja está.

Said

    No'n saps tampoch!

 (Per Malek.)

 No ve. Qué espera?

(A Blanca, ab indiferencia.)

Ja deus estar contenta.

Blanca

    No sé...

Said

    Lliure...

Carles, ab despreci

   Lliure dintre la nau!

Said

    (Lo vell m'enfada
y penedit me trobo.) Tu, captiva,
que no parli.

(Impacient.)

 Oh! Malek.

(Ab aburriment.)

 Lo teu nom?

Blanca
    Blanca.
Carles, á Blanca.

   No li respongas.

Said, sempre ab feréstega tristesa.

    Blanca!... Per qué ho deyas?
 (Al pit.)
(M'he sentit aquí un salt! La mare's deya
aquest nom.)
(Va á caure en fonda melancolía quan s'adona de que ve Malek.)





ESCENA IV

Dits, HASSEN, MALEK


Said

    (Ja es aquí!)

Carles, á Blanca.

    Tots son uns monstres.

Said, mirant á Malek.

   (Qu'es vil!)

Malek

    Tu... m'has cridat?

Said

    Sí: perque sápigas
qu'en tant s'obrin mos ulls, qu'en tant respiri
soch jo, jo, vostre arraix; só aquell que ordena
que visqueu ó moriu: tot com jo vulga.
Ets aquí'l meu segon, y á tu't pertoca

lo primer obehir! Y ay si gosavas!...
Tu, tal com ets, allá ahont jo soch no arribas:
jo, tal com soch, fins d'allá hont ets puch tráuret.

Malek

   Es qu'ells lliures...

Hassen, sabentli greu que repliqui.

    Malek...

Said

    Qué se n'hi endona
d'ells á Said? Que viscan sols y á plassa
demá tingan bon preu. Mes son mas ordes
las que aquí fan de lley.

Malek

    Es que no miras
qu'estás ferit y jo en ton lloch...

Said, saltant de la llitera.

    Ajúdam,
Hassen!

Hassen, admirat.

    Hont vas?

Said, apoyantse en un bras de Hassen.

    A la cuberta.

(No volent apoyarse en Malek.)

 Un altre...
No tu: ja puch.

Hassen

    (En quin estat!)

Said, caminant poch á poch y desapareguent enrahonant.

    Que'm vejan

tots mos valents... y aquest. Per cuatre gotas
de sanch perduda! Potser si que's creyan
que al dofí se'l abat com á la griva.

Malek, per Said.

   (Si un jorn caus en mas urpas!)

(Se'n va.)
Blanca, plorant.

    Pare, pare!

Carles

   Ay filla!




ESCENA V

BLANCA, CARLES


Blanca

    Cal morir.

Carles

    La mort que vinga
de mans d'aquesta gent y será dolsa:
mes ay, ma filla, si la mort nos déssem
ab nostras mans! L'infern...

Blanca

    No seguiu, pare.
Oh, Deu que trista nostra sort! Si un somni
lo que'ns rodeja apar!

Carles
    Gent malehida!
Blanca

   Jo recordo tantsols que s'acostava
aquest vaixell al nostre; groch com cera
us vegí al meu devant; la gent resolta
feu rodolar canons; per tot lluhían
armas y esguarts. Deu meu! y sempre, sempre,
lo vaixell més aprop. Qué vol, pregunto.
Los corsaris! van dirme, los corsaris!
y com morta cayguí. Perque desperto!
Al fons del mar nostre vaixell, captiva
la nostra gent ó morta!

Carles

    Y demá Blanca...
oh! demá, quin horror!

Blanca

    Donchs quin ha d'esser
nostre demá?

Carles

    De las cadenas, filla,
jo'm podré rescatar; diners me sobran,
y un vell qué val? Mes tú, pobre!... en ta cara
hi ha prou bellesa y juventut...

Blanca

    Captiva
jo pare, no viuré. Primer...

Carles

    Oh, calla,
que ofens al cel! Qué vas á dir! Tú ets bona
y Deu per nostre be fará un prodigi.
Perque'ns castigaría? Nostras terras
no hem promés á la Iglesia? Tú tancada
no has viscut sempre en un convent? Ben nena

t'hi vaig portar. Quí sobre l mon més pura?
Pot ser pecat lo durte á Barcelona
á professar en lo convent del Carme
aprop de ma germana la abadessa?
No ha estat ta vocació?

Blanca

    Oh, si!

Carles

    Y que's diga
que per ells hi ha rigor! Y ha nat á Espanya
tota esta gent! Al tráurels de Valencia
fa vint anys espulsats, cóm no'ls hi obrirem
las naus en alta mar! Aquets hi eran,
los deixárem á Alger: té, avuy'ns pagan.

Blanca

   Donchs, acepta es sa mort per nostra gloria?

Carles

   Cada un que mor s'obre l'infern per rébrel,
y s'obre'l cel á qui, morint, lo mata.

Blanca

   No sé, pare, no sé... Potser m'envía
Deu esta prova per major ventura.
Quan era jo petita .. en una celda
me tancáreu de cop, tant, que passava,
sens dármen compte, de jugar ab ninas,
á servir á Jesús. Be prou las llágrimas
m'eixían estant sola; y en lo temple
que sovint me distreya! Fins á voltas
veure'm semblava á mon entorn las ninas
que ab los ulls me cridavan joganeras!...
mes sobte alsava'l front esporuguida
sentint una má ossosa en mas espatllas

y'l barboteig del cor. Be encara hi veya
per los altars quelcom de aquellas ninas
mes llavors... ay, que tristas me miravan!
Los jochs vaig olvidar: ab tot, á voltas
com batre d'alas en mon cor sentía!
Desde l'hort als aucells jo prou que'ls veya
pujar al mur y empendre la volada,
y'm deya tot seguit: qué deu haverhi
mes enllá d'eix vedat que al fugir cantan?
Y al mur hi vaig pujar desde una soca:
quin goig, mon Deu!... al altra part tot eran
carrers y gent; assota meu jugavan
dos nens rossos com l'or; quanta ventura
en son riure y saltar! Mes d'una porta
una dona sortí: fills meus, que arriba
vostre pare,'ls va dir, quan ja'ls alsava
en sos brassos un home... tan feréstech
com aquestos ho son, y jo sentía
sas paraulas y besos amorosos...
y plorava com ell; perque ell plorava!
Tot aixó va passar: cosas de nena!
Ja gran, després, tantsols en la clausura
he desitjat lo goig d'aquí á la terra
Mes jo'm pregunto avuy: qué has fet oh, dona,
per ton Deu y Senyor? Si he consagrada
ma vida á n'ell, de vos es sols la gloria:
vos m'heu fet tal com soch Per aixó'm deya
que be potser que en esta nau me tinga
per probarli mon cor, y, jo us ho juro,

(Ab resolució.)

que per mí'm guanyaré lo serli esposa.

Carles

   Oh, que orgullós estich, ma dolsa Blanca,
d'haverte tret del mon! Tú vares náixer

pera servir á Deu. Mes m'horroritza
la nostra sort en est instant: lo cálzer
apartéulo, Senyor!

Blanca, ab entussiasme.

    No de ma boca:
jo vull tota sa fel, tota apurarla.

Carles

   Mes no't comprench...

Blanca

    Si jo no'm sé compendre:
qu'heu de compéndrem vos! Mes sé que'm mira
Jesús de dalt del cel y estich joyosa
d'arrostrar lo perill.

Carles

    Filla,'ls corsaris.

(Se'n van al camarot.)





ESCENA VI

HASSEN y OSMAN. Hassen baixa'l primer. Du una teya ab la que encén lo fanal. Osman baixa després devant de Ferrán y se'n torna. S'ha anat fent de nit.


Hassen

   No convé mitja llum: que las mentidas
las llegeixi Said damunt son rostre.
Veurém aqueix patró si es curt de llengua.)

(Bufa la teya y després la tira al mar.)

(Té, s'ha apagat: un xich de fum y á l'aygua.

Si res vol dir, pitjor per ell: que jugui
ab l'arraix.) Ep, Osman, donchs que no portan
al patró?

Osman, desde mitja escala.

    Ja es aquí.

(Baixa Ferrán. Quedan dos piratas armats passejant-se per la cuberta.)




ESCENA VII

FERRÁN, HASSEN


Hassen

    Be está; deixéulo,
y vigilen dos homes de la escala.

Ferrán, molt seré

   Gran camarot! Es de Said?

Hassen

    Del noble,
del gran Said.

Ferrán

    No't pensis; ja m'agrada
la gent com ell. Es un valent: puch dirho.

Hassen

   L'estimas donchs?

Ferrán

    Tant com aixó... Ves, pósat

tú en lo meu cas, y digas.
Hassen, cremat y rápit.

    Es que, entenho;
Said fa lo que deu; es que vosaltres
sou pitjors qu'ell, sou molt pitjors. Veuríam
tú en lo seu lloch com foras.

Ferrán

    Pero, home
quí t'empeny? Desseguida posas vela...

Hassen

   Veyám, donchs: si fos teva aquesta fusta
y tots tos presoners, qu'es que farías?

Ferrán

   Jo? res: ó casi res.

Hassen

    Cóm?

Ferrán

    Us penjava
per gallarets á tots de las antenas,
y al teu noble Said per sobre'ls altres.

Hassen, amenassantlo.

   Fill del Messías!

Ferrán

    Donchs per qué ho preguntas!
Y escolta: qué haig de fer en esta cambra?

Hassen

   Ja Said t'ho dirá. No li respongas
la veritat de tot, y allá en las vergas,
en lo lloch hont l'arraix tú hi posarías

ell á tu't penjará.
Ferrán, irónich.

    No: que en la plassa
puch valer molts cianí: soch jove, ab forsas
per batre, si calgués, á tu... y als altres.
A Said no!

Hassen, anántsen.

    Li pegaría.



ESCENA VIII


FERRÁN

 Atúrat!
Quin geni! Y se'n ha anat! Com una aroma
li escáu lo nom: gos de Said li diuhen
y ho es en bona fé. Y ara que anava
á que novas me des de la cosina
y del oncle, ha fugit! Y bé, seyemhi.
Mes Said qué voldrá? Ba: que pregunti:
Jo diré, ó no diré. Ja es aquí.



ESCENA IX


BLANCA, FERRÁN

Ferrán
    Blanca!
Blanca

   Ta veu m'ha atret: no m'he enganyat.

Ferrán

    Y l'oncle?

Blanca

   Lo cridaré.

Ferrán

    No, espera. Cóm pot ésser
que aquí lliures esteu, y á mí y als nostres
á munts, plens de grillons, sens llum, nos tingan?

Blanca

    Es que Ferrán... m'obligan á que curi
lo bras de son patró. Veurás...

(Fa un moviment com per cridar á son pare)

 Lo pare...

Ferrán, contenintla.

   No, cosina: un moment. Per Deu escóltam
potsé'ns trobém per última vegada.
Serém venuts.

Blanca

    (Jo no ho seré.)

Ferrán

    Y, cosina,
ay de llavors!

Blanca, senyalant lo cel.

    Ell es per tot, y'ns vetlla.

Ferrán

   Sí, Blanca, sí, es ben cert. Mes jo vull dirte
un secret de altre temps, que may, t'ho juro.

d'aqui haguera sortit.
 (Del cor.)
 No te'n recordas
de quan éram dos nens? Ni de ta mare?

Blanca

   Que Deu la tinga al cel: quatre anys tenía...

Ferrán, somrihent.

   Donchs ella't destinava per ma esposa.

Blanca, sorpresa.

   Oh!

Ferrán

    Sí, Blanca

Blanca, agraviada.

    Ferrán!

Ferrán

    Y t'estimava,
si tu vols... com un nen. Fins á ma boca
may haurían pujat estas paraulas;
mes puig que tot se romp, fins ta clausura,
jo he volgut que ho sabesses, ans que vingan
per sempre á separarnos eixos homes.
Ah! tu't creyas, potser, perque'm trobavas
festiu y avolotat quan per las reixas
d'aquell trist parlador te deya cosas,
qu'era buyt lo meu cor, com lo tenían
buyt... pera'l mon las donas que't voltavan?...

Blanca, ofesa y avergonyida.

   Prou, Ferrán, prou has dit; tristos ressonan
eixos mots de pecat dintre de l'ánima.
Qué has vist en mí del mon que m'agravías

retrayentme un amor... sols fill del diable?
Ferrán

   Oh, no: cosina, no: de amor li deya
á ta mare'l teu pare, en aquells días...
de goig...

Blanca, interrompentlo y dant un pas cap al camarot.

    Ni't vull sentir.

Ferrán

    Aquí las ánimas
han vingut pera amar.

Blanca

    A Deu.

Ferrán, aturantla.

    Sí, escolta:
á Deu, mes en sas obras.

Blanca

    No segueixis.

Ferrán

   Qué fora'l mon sinó? Qué nostra vida?
Quin be li fem á Deu tancats y en l'ombra!
No es son temple per tot? Oh, ma cosina,
lo qu'eras y ets avuy! Com t'han cambiada!

Blanca

   Es que Ferrán, al mon jo l'aborreixo
y's peca sois mirante.

Ferrán

    Per Deu, Blanca!

Blanca, no sabent qué dir.

   Es que vosaltres... es que...

Ferrán
    Parla, digas.
Blanca

   Sou Satanás.

Ferrán

    Jo!

Blanca

    Y qui us escolta's dempna.

Ferrán, los dos molt precipitadament.

   D'hont ho has tret?

Blanca

    Es veritat.

Ferrán

    Respónme.

Blanca

   Jesús nos ho va dir.

Ferran

    Ahont?

Blanca

    Als llibres.

Ferrán

   Qué!

Blanca, sense saber qué dir.

    Es que allí... es que ell...


ESCENA X

BLANCA, FERRÁN, CARLES

Carles

    Nebot!

Blanca

    Veniu: vos, pare,
diguéuli tot; vos li sabreu respondre.

Ferrán, abrassantlo.

   Oncle!

Carles

    Ferrán, ja'ns veus.

Blanca, á Ferrán afectada encara per la conversa.

    Dígali, dígali.

Ferrán

   Mes que aquest lloch, mon oncle, dina noya
m'estranya'l que he sentit! Aquesta es Blanca?
Un temps, jo ho sé be prou, festiva, ardenta,
entussiasta per tot; y avuy gelada,
lo cor sense glatir! Rostre de nena;
de vella'l cor!

Blanca

    No es cert.

Ferrán

    Perque li deya

que jo amor li tenía!
Carles

    La estimavas?
Primer se li obri'l mar que ser l'esposa
d'un altre qu'ell.

(Mirant al cel.)
Ferrán

    Virém timó: y deixemho.
Jo sé be prou perque era que la duya
en mon vaixell de Palma á Barcelona.
Si tots d'aquesta gent no fóssem presa,
ja estaría en lo claustre, y de mos llabis
ni un mot haguera eixit, que si estrany era
l'amor, lliures tots dos, avuy, pregunto,

(Rihent.)

quin nom tindrá cautius d'eixos corsaris.

Carles

   Mes, Ferrán, digas: quin camí, quin medi
podém trobar? Fugir...

Ferrán

    Mes cóm?

Carles

    Per Blanca!

(Blanca ha anat á mirar per la finestra.)
Ferrán

   Si ab ma sanch!...

Blanca

    (Deu, anyoro ta hermosura!)

Ferrán
   Teniu: ja son aquí.
Carles

    Pel cel, que ignorin
mon cárrech militar.


ESCENA XI

BLANCA, FERRAN, CARLES, JOANOT. Blanca á la finestra. Carles y Ferrán en altre costt parlant baix. Joanot devalla lentament; s'atura á mitja escala y parla desde ella creyent estar sol.

Joanot

    (Ja van al aygua,
y de cara al orient. Jo no puch véureuho.
Sembla que'ls morts del fons del mar me cridan,
y si goso á mirar sento en ma espatlla
una má que m'empeny... y després moltas!
Tinch fret... y por!)

Blanca, aterrada per lo que ha vist á mar.

    Deu meu!

Carles, anant á la finestra.

    Qué hi há?

Joanot, espantat.
   
(Qui crida!

Qui?

Ferrán, també acudint á la finestra.

   Blanca?...

Carles
    Qu'es?
Blanca

    Un home al mar... y un altre!...

Ferran

   Ferits seus que s'han mort y al mar los llensan.

Joanot, sempre desde la escala.

   (Si jo finás, mon cos en aquest' hora
com á un fill de Mahoma'l tirarían
també en eix mar; y fora la meva ánima
al infern, entre'ls judas que renegan
de son mestre y son Deu! Jo soch un monstre.
Jo de mí'm tinch horror! Y ay, que ma vida
te d'acabar entre esta gent! Si á Espanya
tornés... lo Sant Ofici... Oh! no!)

(Queda ab la cara entre'ls brassos, apoyat en la barana de la escala.)

Ferran, apartantse ab Carles de la finestra.

    No'm creya
que tants n'haguessem mort. Donchs, oncle, miro
que'ns defensárem be.

Blanca, ab los ulls fixos al mar.

    (Tot fos: no'n queda
ni'l rastre sols; ni un petit glop d'escuma.)

(Queda com en éxtasis.)
Carles

   Cada gota del mar de foch se'ls torni!

Ferran

   Que Deu'ls hagi perdonat.

Joanot, sorprés baixant al mitj de la escena.

    Qui parla

de Deu y de perdó?
Ferran

    'L nostrámo. Vina.

Carles, á Ferrán.

   No li enrahonis.

Joanot, ab terror.

    (Los cristians!)

Ferran

    Be, oncle,
que hi perdém!

Joanot, duptant si s'acostará als cristians.

    Oh, no, no! Si'm coneguéssen!
Mes fa tants anys!...

Ferran, tocantlo per la espatlla.

    Bon home!

Joanot, sorprés girant lo rostre.

    Qué!

Ferran

    T'amagas?

Joanot, rihent per dissimular.

   Jo? Per vosaltres? Qué voléu?

Carles, ab despreci.

    Res.

Ferran

    Oncle...

Carles
   Si es un vil condempnat.
Joanot, ab terror.

    Oh, no! Cumpleixo
mes sense ofendre may. Jo tinch lo cárrech
de nostrámo.

Ferran, mirantlo ab fixesa.

    Y tu't dius?...

Joanot

    Joanot.

Carles

    Cóm.

Ferran

    S'usa
posar nom de cristians entre vosaltres?

Joanot

   Ah, no!

Ferran

    Te dius Joanot?

Carles

    Oh!

Joanot, desconcertat.

    No es cert.

Ferran

    Digam;
foras tu... renegat?

Joanot

    Jo!

Ferran

    'N tens lo rostre.

(Joanot riu estúpidament.)
Blanca

   Pare, amaguéume, pare, no'l vull veure.

Carles, duyentla fins al camarot.

   Ves, filia, ves.

Ferran

    Aixó sí que m'indigna.


ESCENA XII

CARLES, FERRÁN, JOANOT

Joanot, rihent.

   Si jo res us he dit. La bella cosah!...
m'han pres per qui no soch.

(Fent l'agraviat.)

 Ja prou y massa:
no he estat cristiá.

Carles

    Donchs, júraho.

Joanot

    Jo us ho juro.

Ferran

   Per ta mare, Joanot.

Joanot, volent riure y ab por.
    Si no tinch mare.
Ferran

   Per ella que allá't sent.

(Al cel.)
Joanot, sanglotant.

    No!

Carles,

    Vil, per últim.

Ferran, mirantlo ab tristesa.

   Desgraciat! Oh!

ESCENA XIII

SAID, JOANOT, FERRAN, CARLES, HASSEN, MALEK, MAHOMET, OSMAN y altres corsaris, que quedan en segon terme.

Joanot, al veure que baixan los corsaris.

    Calleu, jo us ho demano.

Carles

   No'm toquis, renegat.

Ferran, ab compassió.

    Ves.

Joanot, retirantse á un costat.

    Mon front crema!

Said, tot baixant.
   Oh, l'ayre del mar!... Ell es ma vida!
Joanot, anántsen escala amunt.

   (M'han conegut; y ahont podré amagarme!)

Mahoment, per Joanot.

   Ahont va l'aucell de nit? Joanot!

Osman

    Ca!... Déixal:
ni'ns ha vist.

Ferran, á Carles que fa un moviment de despreci als corsaris.

    Calma, oncle...

Carles

    Y cóm tenirla!




ESCENA XIV

Los mateixos menos JOANOT

Said

   Que vinga aqueix patró.

Malek

    Míral.

Malek

    Acóstat.
Ets patró del vaixell que l'altre día

cassárem combatent?
Ferran, sempre ab molta tranquilitat.

    Ben cert que l'era.

Said

   Y't dius?

Ferran

    Ferrán Marquet.

Said

    Novas de Palma
hem sabut per tas lletras.

Ferran

    Cóm! Llegidas
mas lletras han sigut?

Said, tranquilament.

    Se tracta en una
de certa nau que ha de deixar las illas
ab un tribut pel rey. Donchs se't demana
lo port d'hont ha d'eixir.
(Ferrán fa que no ab lo cap. Said segueix parlant ab mes energía.)
 Y'l día. Y l'hora!

Malek, á Said, S'acosta á Ferrán.

   Si vols...

Said, á Malek.

    Apártat.

Ferran

    Si't responch, observa
que no es de por á aquest.

(Per Malek.)

 Jo be podría
dirte que no sé res; pero no'm cuadra

mentir, ni ab tú: ho sé tot; pero ma llengua
ni un mot pronunciará dels meus en contra.

Malek

   Tú parlarás.

Mahomet

    Castígal, donchs.

Said

    Deixéulo.

(Mirántsel fixament.)

(Donchs me plau aquest home ab sa arrogancia.)
Saps aquí mon poder: t'hi va la vida.
(Si ab los seus es traidor, dalt d'una entena
lo faig penjar per vil.).

Malek, á Ferrán.

    Digas.

(Los corsaris murmuran.)
Hassen

    Sí, digas.

Ferran, á Said.

   Tú parlarías si en mon lloch t'estavas?

Said

   Me preguntas y ets tú qui deus respondre.

Ferran

   May lo que vols saber.

Said

    Y si ab mon ferro
te clavava pel cos d'aqueixas fustas?

Ferran

   Moriré sens respóndret. A quí estranya morir per gent com tú? Mon oncle's creyan
que fora jo traidor.

Carles

    Cóm en sas ánimas
compendre la virtut fins l'heroisme!

Said

   Y á tú quí't fá parlar rata de fossa?
Ep, la cristiana... Aqueixa dona... Blanca!




ESCENA XV

Los anteriors. BLANCA, que ve del camarot.

Said, á Blanca.

   Quan te cridi no triguis. Ves; endútel
á aqueix vell, que sinó!...

(Reprimintse.)
Ferran, á Carles que va á contestar.

    Deixeu.

Blanca, idem.

    Oh, pare!

Carles

   No, filla, no: qué val la nostra vida
Si indigna veure aquesta gent odiosa!

Ferran
   Oncle!...
Hassen

    Per qui ho has dit?

Said

    Hassen, apártat.

(Despreciatiu de cop, després ab exaltació creixent.)

Vull veure al vanitós com s'estorrufa...
Un gall sense esperons y sense cresta!
Sempre parlant d'honor, y serapre als llabis
posantse un Deu que á cada instant trepitjan.
Miserable, felló!... Mos fills, veyéulo:
es de la táyfa d'aquells vils que un día,
hipócritas parlant d'amor als homes,
nos xucláren la sanch; ni en los estables
nos deixaren un lloch vora las bestias;
y aborrits com masells, y á la ventura
nos llensáren pel mon, sens cor, negantnos
fins per morir en pau un clot de terra.
Y pel cap de son Deu, qu'era ben nostre
lo mon que'ns han robat! Mes qué podíam
esperar d'una gent que té, miréusho:

(Despenjant lo punyal ab empunyadura de creu y llensantlo á terra.)

l'odi unit al perdó; l'anyell al tigre:
lo punyal y la creu tot d'una pessa.

(Despres d'una pausa, senyalant á Carles.)

Y ara escolteu, companys, per sa vergonya.
Mon pare era moresch, amor sentía
á una nova cristiana, y s'uní ab ella
fingint sa conversió: dels dos vaig náixer.
Apar un Jesuset, la mare'm deya.
Sembla una hurí d'hermós, feya mon pare
Y ab sos petons creixía, en tant confosos
versícols del Coran y de la Biblia

despertant y dormint borbotojava.
Ma casa era un jardí d'aprop Valencia:
flors al entorn; per tot; fins dintre l'ánima
de mos pares amants, quanta ventura!
Ella veya á Jesús, ell al Profeta;
y tan felissos eran, que semblava
com si haguessen fet pau en l'altra vida,
per tant amor atrets, Crist y Mahoma.
Mes la pau era sols dintre ma casa!
Lo recort aquí'l tínch! Mon pare un vespre
á la mare abrassá, y alsant ab ira
un'eyna del trevall, eixí al defora.
Al ferse jorn, trucaren: ay! poruga
la mare obrí. Qui hi há? Crits se sentían
per tot: un cos á nostres peus llensáren,
y s'ohí: Dona, es ton marit, entérral!
Passáren jorns y jorns: un d'ells totduna
la mare'm despertá: Fill meu, ja es l'hora!
Y, arruixantme ab sos plors, me prengué als brassos.
Sols sé que'm vaig dormir, sis anys tenía.
Jemechs me despertaren; tot lo poble
vegí al entorn á dins d'una galera,
y cendrosa la terra s'allunyava!
La mare'm cubrí'ls ulls: quan altra volta
jo'ls obrí ja era nit; lo mar dormía,
la fator de la sanch, ay, me tapava
y de tants presoners ni un sol ne veya!
Y la mare'm va dir: Los que matáren
á ton pare, traidors, fill de ma vida,
també á mí'm matarán; de la moresca
rassa que'ls ha enriquit, ni rastre'n volen.
Sents los taurons com saltan y cabussan,
farts, botaruts, jugant ab los cadávres?
Si't salvessis mon fill, oh, vénjans! vénjans!
Mes, ah! De cop nos revoltá la xusma

de mariners cristiáns; un crit la mare
llensá de mort: volgué fugir; los mónstres
pels cabells l'atraparen. La sanch seva
(Blanca sense donarsen compte s'enterneix y acaba per plorar.)
aquí'm saltá.

(A son rostre.)

 Caygué, y ay! de sos brassos
m'arrancavan! Mes ella m'estrenyía
morint y tot, aquesta má; sas unglas
m'entravan á la carn: Fill, vénjans! vénjans!
Y'ls mónstres l'aixecaren, y á las onas
la llensaren rihent, y com surava,
vénjans! cridant, d'un cop de rem li obriren
lo cap pel mitj y s'enfonsá entre escuma!

(Molt despreciatiu.)

Y aquí'ls teniu, que'ls fem horror! Las hienas,
los lladres y assessins be ho som nosaltres!
Ells... coloms sense fel, ánimas puras,
cors de nin, tot amor, sants de retaules!

Blanca, sanglotant.

   Pare! ah! pare!

Carles

    Qué, filla!

Blanca

    Deu meu!

Carles, ab indignació.

    Ploras!

Said, ab marcada sorpresa.

   Quí plora! (Cóm! aquesta dona!)

Ferran, ab dolsura.
    Blanca!
Carles

   Tú! Pel que ha dit! Per esta gent!

Ferran, á Carles.

    Deixéula.

Carles, horroritzat.

   Oh!

Said, capficat.

    (Plora… y es cristiana?)

Malek

    Said, mira
que'l patró no ha dit res…

Said

    Que se m'endona.
Prou per avuy: ja es nit. Apa, emportéusel.
Demá será altre día.

Hassen, á Malek.

    Qué murmuras?
Que us en aneu ha dit.

Malek

    (Ja parlaría
si á mí'm deixés… Mes ell no'n sap.)
 (A Ferrán.)
 Au, puja.

Ferran

   Calma, oncle. Blanca. Hassen, adeu.

(Desde mitja escala á Hassen ab ironía.)

 Que visca
lo gran Said.

Hassen

    (Oh! Quína rabia!)

ESCENA XVI

SAID, BLANCA, CARLES, HASSEN

Carles, molt sever fot anantsen ab Blanca cap al camarot.

    Filla!
Pel que ha dit tu plorar? Per eixas feras!

Blanca

   Oh! pare, si: no'm retraguéu-las llágrimas!
Tot ha passat. Teniu.

(Aixugantse'ls ulls y encara revelántseli'l plor.)
Said

    Hassen, que soni
lo corn: ja es hora del repós.

Hassen

    Hi pujo




ESCENA XVII

BLANCA, CARLES, SAID

Said, sol en un costat.
   (Qu'estranyas son las donas! Y plorava!)
Carles, retxassantla agraviat quan aquesta li va á parlar.

   Apártat.

Blanca

    Pare, no'm llenséu!

Carles

    Ma filla!
Tú ets ma filla?

Blanca, á Carles.

    Pietat! Ja ho sé: ma culpa
es gran per esta falta: de vergonya
y d'espant fins tremolo. Jo enternida
per ells! Ha estat un somni! Pare, os juro
que devant mon Jesús tanta feblesa
rentaré aquesta nit. Horroritzada
fins me sento de mí!

Carles

    Filla!...

Blanca

    Com salta
mon cor!

Carles, entrant al camarot

    (Mes qué vol dir?)

Blanca, seguintlo

    (Estich resolta!)


ESCENA XVIII

SAID, després HASSEN. Se sent lo toch de botzina y aquest
soroll fa sortir del ensopiment á Said.


Said

   (Ba, ba: deixémho estar. Qui sab hont era!...
Donchs m'ha sorprés, perque ella no fingia.

(Reclinantse en la llitera.)

D'aixó n'estich ben cert. May á una dona
havía vist plorar com ella: d'altres
se planyían de por, cap com aquesta.

(Per lo que pensa.)

Ah! lluny aixó... qu'es tart. Dormím.)

(Contrariat.)

 Qui baixa?

Hassen

   Soch jo. Ja tením son?

Said, molt sech.

    Sí, déixam: vésten.

Hassen

   Be, ja me'n vaig. Y la ferida?

Said, volent acabar.

    'S cura.

Hassen
   (Trist sempre:'m fa una pena!)
Said

    (Y es cristiana!...
y monja ó qué sé jo... Be y qué?)

(Rihentse de sa propia preocupació.)
Hassen, desde la finestra.

    No corre
ni un alé d'ayre.

Said

    Encara ets aquí! Vésten!

Hassen

   Sí: totseguit. La llum...

(Gira'l fanal de manera que quedi á las foscas la escena en la part hont hi ha la llitera.)

Said

    (Sols ell m'estima.)

Hassen

   Donchs has fet enternir á aquella dona.

Said, rihent fingit.

   Jo? ba! Qui sab de qué plorava. Ploran
per res.

(Perqué son rostre no'l descubreixi corra las cortinas de la llitera.)

Hassen

    Y quinas llágrimas!

Said, rápidament.

    L'has vista?

Hassen
   Y tal: mes aquell plor era una farsa.
Said

   Ah, no, n'estich ben cert: jo t'ho asseguro,
plorava y de debó.

Hassen, riu burlántsen.

    Sí, sí: ja!

Said, trayent lo cos per entre las duas cortinas y senyalantli la escala.

    Au, vésten!
Quan jo ho dich, es que ho sé.

(Al veure que vol insistir.)

 Te rompo l'ánima!

Hassen

   Ja me'n vaig!

(Tornan á tancarse las duas cortinas. Hassen va pujant la escala poch á poch.)

 (Ay, quin geni! Es insufrible.
Tot lo seu mal humor jo soch qui'l pago.
Mes, ah si no fos jo! Que poch t'ho pensas!
Jo á tots los calmo quan de tú murmuran.

(S'ajeu sobre del últim grahó.)

Me diuhen lo seu gos: y ho só ab molta honra,
qu'ell val mes que tothom.

(Mitj adormit.)

 Aquí es ma plassa:
lo gos vora son amo.)

(Queda adormit.)



ESCENA XIX

BLANCA, SAID. Blanca molt conmoguda apareix á la porta del camarot y tent mollas pausas, al avansar en lo monolech, va avansant per la escena.

Blanca

    (Ah, m'ofego!
Al cor!... Quins cops aquí! Escoltém: no. Ayre!
He afrontat á mon Deu! Jo, jo enternida
per un fill de Mahoma!... Y es mon pare
qui m'ho ha retret! Oh! rentaré la culpa!
Cad'un que mor s'obre l'infern per rébre!
y s'obre'l cel á qui morint lo mata!
Y'l pare'm creu dormida... y... estich folla!
Senyor, Deu meu, jo't veig desde la altura
benehint á ta esclava. Com tremolo!
Serenemnos... Oh!'l sentó! Qui diría
que respiri esta fera com mon pare!

(Rápidament.)

Mes deu morir. Aquí'l punyal.

(Agafant uns dels punyals penjats del mur.)

 Lo monstre
m'ha fet plorar! Perdó, Deu meu. De'n térra
no puch moure ni un pas! Un altre... un altre.
Veyentme aprop del cel, jo á Alger venuda!
Ah! no: coratje!... Com Judith, com ella!
Pare, adeu. Vá: mor!)

(S'ha de veure á Blanca aixecar lo punyal, desapareixent aquest son bras per entre las cortinas.)
Said, despertantse y lluytant ab ella.

    Qué!

Blanca

    Ah!

Said, sense conéixerla.

    Miserable!
traidor! Mes quí ets?

Blanca

    Deu meu!

Said, coneixentla per la veu.

    Oh! la captiva!
Ella altre cop! Quí es esta dona estranya!

(Se la endú d'una revolada á la banda oposada de la escena que está iluminada per lo fanal.)

Blanca

   Ah!

Said

    Donchs tant m'aborreixes, tant m'odías
que vols ma sanch? Respón: per qué tremolas?
Ah, pobra! Com t'enganyas! Qué somniares
que es donchs ma vida? Desditxada! Péndrem
has cregut ab l'alé, l'amor, la gloria...
quan aquí no hi ha res; quan so un sepulcre
que sura sobre'l mar, dut per las onas!

(Ab agrahiment.)

Me creus irat, potser? Ab tú, que humida
tens encara la galta!... Aixeca'l ferro:

(Carinyós.)

no tremolis! Vá donchs! Aquí.

(Obrintse'l vestit del pit.)

 Aquí dintre

tinch aixó que's diu cor! Fereix, te: clával
com una escorpra en terra!

Blanca, se desmaya: Said la sosté.

    Ah!

Said

    Pobre dona!











TELÓ RÁPIT