Missatge

Missatge
—————
1585
Portador d'un plec de lletres
pel Pare Abat de Poblet,
surt de Lleyda a corre-cuyta,
missatger del Senyor Rey.
Son cavall, de tant que corre,
dexa enrera al vent mateix;
qui'l vol seguí'ab la mirada,
en un dir Jesús, no'l veu.
Passen hores y més hores
y de via ¡se 'han fet!...
al lluny mentres fosquejava,
unes ombres van crexent.
Quan més lo cavall corria,
van alçantse més y més
ab corones dentellades
sobre l'horitzó negrenc .
Lo missatger va acostantshi;
més properes ja les veu:
són les marletades torres
del monestir de Poblet.
Lo corcer de sobte's para;
tot es fosch com un avench
quan del monestí'a la porta
frisós truca'l missatger.
No sentint remor ni fressa,
crida fort y truca més;
rès li val brandar la espasa
que pel pom fa de martell.

Mira entorn y enlayre mira;
tot es negre terra y cel:
sols alguns estels aguayten
eutre'ls rengles de marlets.
Per darrera de la porta
s'ou, al fi, remor que creix...
dringuen claus... ressonen passos...
s'acosta'l monjo porter:
— ¿Quí truca?— crida ab veu alta,
sense fer girà'l pestell.
—Obriu prompte, dèuvos pressa;
missatge porro del Rey.
— ¿Còm heu dit?...— lo monjo esclama
dubtant y ab calmosa veu.
— ¡En nom del Rey! — respon l'altre
xampurrant estrany renech.
Altre cop la veu del monjo:
— ¡Jesús, María y Joseph!
— Vinch en nom del Rey d'Espanya;
¡obriu, donchs, en nom del Rey!
—Al Pare Abat vaig a dirho;
ja torno prompte, esperèus.—
Bella estona n'es passada
quan torna'l monjo porter,
treu barrots, obre la porta,
y'ls ulls obre més y més.
Entra'l missatger al pati
d'un sol bot de son corcer;
foll de rabia descavalca
y segueix al totxo llech.
A la llum d'una llanterna
van tots dos sens dirse rès,
com llurs ombres, que'ls segueixen

bellugant per les parets.
Espayós palau hont pugen,
del Pare Abat es l'alberch:
en sa celda ja'ls hi espera
l'Abat Francesch d'Oliver.
Missatger qu'entra a la celda
te'l mirar bastant soberch,
saludant de mala gana
y axecant bon xich la veu;
—Pare Abat, massa tardava
en obrí'l monjo portor:
«qui s'espera's desespera»
y qui ve cansat molt més.
—Si haguessiu vingut de dia
ab més pressa huría obert:
trucar de nit ò a deshora
no es propi de cavallers.
—Per l'encàrrach que dech fervos
qualsevol hora serveix;
des de Lleyda'l Rey m'envía;
prepareu hostatje al Rey.—
Y agafant lo plech de lletres
que li entrega'l missatger,
l'Abat diu ab tota calma,
ben fixats los ulls en ell:
—No costa gaire'l conéxer
que aquí vós sou foraster.
— Fésseu lo favor de dirme,
Pare Abat, ¿per què ho dieu?
—Be ho diu prou vostra altivesa
y us traheix estrany accent;
per anomenar vostre amo
no us pertoca alçar la veu.

—Es qu'en nom del Rey us parlo.
—Que molts anys lo guardi'l cel;
demanèu ab més respecte
si'n capteu pel vostre Rey. —
Y l'Abat, mig contenintse,
desclou lo plech, lo llegeix,
y'l tira damunt la taula
encarantse al missatger:
— Cumpliré lo que se'm mana;
y a vostre amo li dirèu
que'ls bons fills d'aquesta terra,
d'amo ò rey no'n sabem res.—

Axí que al Rey trametía
tal resposta'l missatger,
esclamà'l seriós monarca:
—L'Abat responía be.
Del Comte de Barcelona
haguesseu parlat no més,
y altra fora la resposta
que l'Abat hauría fet.
He jurat lleys catalanes
y es cert, per mon jurament,
que'ls fidels vassalls del Comte
no saben què es tenir rey.—