Monolechs y quadros/Pura
Lo sol, que no havía estat peresós
com ella,'s filtrava a través dels llistons de les persianes, y avansant poch a poquet com si temés moure remor ab sa tènue petjada, dibuxà
sa claror sobre'l llit, marcanthi una
escala de llum y ombres tenebroses.
Pura sentí en lo front un bes suavíssim, y despertantse,'s tapà la cara
avergonyida; les cortines del seu llit
caygueren, y'l sol, guaytant per entremitx de les malles del brodat, li
enviava més besos, qu'al rèbrels
ella sobre'l rostre y'ls seus cabells, se
convertían en una blonda de flors
sense matisos y d'aucells de contorn
negre ab plomall daurat.
Al aparèxer després, apartant los
plechs del blanquíssim punt que velava'l llit, sos ulls se fixaren en una
roba de capritxosa etxura, de colors vius, de gasses llistades y satins
de serrells d'or, especie de disfressa
oriental desordenadament escampada per sobre'ls mobles; y cercà per
entre aquella confusió de sedes y
joyes, un ramet de flors abandonat
sobre d'uns guants que parexían volguerlo oprimir encara ab sos dits
flonjos; lo contemplà llarga estona,
lo dexà distreta, y agenollantse en
un genuflectori's persignà, alsant la
vista per saludar a la Verge que's
destacava de la paret sobre una mènsula-tarja d'èbano ab fondo envellutat.
Les hores del ball havían fugit,
però'l seu recort la distreya no dexantla resar; per primera vegada en
sa vida, s'alsà del reclinatori sense haver tingut ab la Verge — després
del reso — aquelles plahentes converses sense paraules, de mirades
dolsíssimes y migrat somrís, en les
que li confiava sos petits pesars, ses
alegríes, — que muntavan més que
aquests, — parlantli del amor dels
pares, duentli les quexes dels germanets, y envejosa encara ab la felicitat que la rodejava, cada día feya prometre a la Mare de Deu, — a
cambi de més oracions,—aument de
ditxa, y's despedía d'ella enviantli
ab sos dits rosats munts de besos,
alegra y satisfeta d'haverla obtinguda al mateix punt que l'havía demanada.
També per primera vegada sentí
remordiments y no s'atrevía a mirar
l'imatge. ¡Haverse olvidat dels seus
pares, y no haver dit rès dels pobres, ni haverse recordat dels seus germans, y pensar, en cambi,—entre
tots los que l'havían distingida ab sa
cortesanía ab graciosos obsequis, y
d'entre tots los que li havían ofert
lo bras per llensarse al ball, — recordarse d'un, d'un sol, del qui li havía donat aquell ram que's marcía desfullantse per moments, d'aquell jove que no gosava miraria, y quan
va gosar, li feu cloure la vista ab lo
brill de sos ulls negríssims!
Després havía ballat ab altres joves atents, aduladors, que li digueren falagueríes, — les matexes que havía sentit dirigir a les altres senyoretes, — mentres aquell, apartat
en un àngul del saló, veya passar
indiferent a les més hermoses sense
inclinàlshi una mirada ni moure sa
atenció, atent sempre a ella, a ella
sola, y perseguintla en los revols del
vals y en ses acompassades ondulacions.
En sos oidos joguinejava la melodía d'aquell vals com llunyà ressò d'una música anteriorment coneguda, recordansa indefinida que se li
dibuxava al pensament ab notes de
contorns vagorosos, no logrant modular l'entonació que fugía cada vegada que creya haverla sotmesa a la memoria. De prompte, un esclat de
alegría brillà en sos ulls, obrí'l piano, sos dits relliscaren poruchs sobre'l teclat frasejant un recort, y recorrentlos després ab ferma seguretat, ab dolsesa ò ab energía arrebatada, brotaren com un seguit de
ondes armòniques que s'apressavan
tumultuoses cantant los melancòlichs y brillants compassos del Beau Danube bleu.
Y mentres seguía ab lo cap lo ritme de la música y abandonava son
còs fingint moviments del vals, sos
ulls se fixaren en los de la Verge.
Callà'l piano;'ls ecos s'esbargiren, y
ab piadosa mirada la contemplà,
preguntantli: «¿Es pecat que les noyes vagin al ball?...»
No's sab què li respongué l'imatge; mes, Pura's quedà pensativa, lluytant tot lo día per apartar un recort
que l'importunava donantli visions
y mormolant una música afalagadora que may havía ressonat tan bella y agradosa en sos oidos.
Al bullici que la ciutat presentava
el día anterior, havía succehit la calma y'l reculliment. Pura vegé passar
una professó, ab cants funeraris y aterradors emblemes; uns homes
vestits ab negra vesta, coberta la fas
y llensant per entre dos òvols mesquins lo brill de sa mirada, rígits, ab
pas solemne y moviments enterchs,
arrastravan cadenes, ab un ciri a la
mà, ò ab cranis coronats ò ab mortals despulles.
Després vegé avansar clavat en alta creu al Redemptor; ses mans sanguinoses s'acostaren als ferros del balcó. Pura s'agenollà, sos llavis
pronunciaren el Mea culpa, sos ulls
se cobriren de llàgrimes, y no pogué
mormolar cap oració.
La nit fou agitada;'s recullí, volguent oblidar aquell galan, y'l tornà a veure en somnis acompanyat d'un d'aquells homes negres sense cara y
ab ulls no més, qu'ab sos dits ossosos sense calor ni tacte li anava resseguint la buydor dels seus ulls, los pòmuls, la barba angulosa, lo nas
mutilat, y ella's veya morta y's conexía y no podía plorar per que dintre dels ulls no hi tenía llàgrimes.
Aquell home apartà la mà seca y
sense tacte qu'havía profanat les
despulles de son rostre, y recobrà
los suaus contorns que li donavan
bellesa; y entremitx de sa pell blanca y unida, ab finor de cera, blanca y transparent com les fulles de camelia, sentí la rojor de la vida recórrerla y animarla.
Pura pensà ab aquell jove; sovint,
molt sovint tornava a demanar al
piano que li parlés aquell cant de
anyoransa. Y gosava mirar a la Verge després d'haverlo sentit. Diu
també que la Verge li contestà quan
tornà a preguntar si era pecat que
les noyes anessin al ball, dientli:
«Préga, filla, no hi tornis al ball, que
fora massa'l teu sofrir si arribessis a
trobarhi un altre jove d'ulls negres y
tinguessis d'oblidar los cants del
Beau Danube bleu.»