Monolechs y quadros/Tornant del Cementiri
Lo tramvía que baxava del Poble Nou s'aturà devant del vestíbul del Cementiri; una senyora que l'esperava al peu de la rexa immediata a la carretera, hi pujà, y derrera seu lo mosso va tancar l'única porta que quedava franca en lo fúnebre clos.
Per lo que restava de día y fins lo endemà, cap més cadavre podrían entrarhi; sens donarmen compte, vaig experimentar un moviment de satisfacció; me semblà, al veure tancar aquella rexa, que la Mort també reposava de nit, y aquesta idea tranquilisadora'm dexava respirar ab desembràs y'm preparava pera altres més alegres, lo que no'm sol succehir cap vegada de les moltes que passo per devant del Cementiri.
A tot axò, no'ls parlo de la senyora qu'entrà al tramvía, y a fè que s'ho mereix per la seva elegancia y per la seva bellesa, encara qu'aquesta no més se li veya filtrada a través d'un vel atapahit que no la dexava passar
tota ni molt seguida.
Axís qu'estigué acomodada al seu assiento y aplacada discretament la campana que feya'l vestit, per hont se veyan uns peus menuts primorosament calsats, s'alsà'l punt que li cobría'l rostre y succehí lo mateix que si un núvol negrós s'hagués apartat pera dexar veure'l sol.
Quan se té audacia pera comparar una hermosura ab la realesa del sol, lo qui tan amunt se les empren pera cercar similituts ò ha de probar
molt be la que hi haja entre bellesa y bellesa, ò té de callar refiantse del lector per que's cuydi de fer lo coteig. A aquest extrem m'amparo, tant per abreviar descripcions, com per dexar ocupació al lector, que prou vagatiu estarà si no'n té d'altra que la de llegir aquest article.
No per rossa ni per blanca m'ha acudit posar tan alta la perfecció de la seva hermosura; ni per apassionament jovenívol tampoch; ans be, la contemplava ab la frescor del que se encanta per pur goig artístich, sense altres malicies ni trascendencies novelesques. Convé dexarho establert axís, no sía que'l meu crèdit sofrís desdenys ò mancament en lo concepte que m'he guanyat.
Parlaré no més que dels seus ulls, en los que hi vaig trobar mèrit pera fer l'anterior comparansa; negres, de vivesa d'argent viu, axís que us dirigían la mirada parexía sentirse escalfor en les galtes y una turbació en la vista, qu'era prudent baxarla desseguit per que les ninetes no podían aguantar tanta activitat de resplandors. Unes celles també negres ab perfil nèt y segur, feyan un arch pera major adorno d'aquells ulls preciosos. Los demés dibuxos del seu rostre—que dibuxos eran la boca y la línea graciosa del seu nas—eran també altres armoníes de la seva bellesa.
Tinch d'advertir, per que no ho havía dit encara, qu'aquesta senyora estava sentada prop meu, y al devant nostre, un jove que tot seguit vaig compendre qu'havía quedat algo més qu'admirat de la bellesa de la desconeguda. Com en lo tramvía, generalment, no més se conversa ab los coneguts, lo qui no n'hi troba se entreté mirant als altres passatgers ò distrayentse per fòra, del modo que millor li apar.
Ja desde qu'arribà la dama, observant, observant, aquell jove'm va fer admetlla. Se la mirava sovint ab calmosa insistencia y ab certa tristesa, potser. Ella movía'ls ulls fixantlos per tot ab indiferencia, y quan tombava'l cap en direcció al jove descansava ràpidament y com al acàs la mirada en ell. Jo, entre mi, deya: aquestes son les bones; les demés son floreos; aquexes valen, son verdaderes paràboles que totes se dirigexen al mateix indret.
Ell, ab lo colze apoyat en la persiana del cotxe, li tenía la vista fixa, però sense impertinencia ni descaro conquistador; sostenint los enlluernaments de claror endolada que de tant en tant li enviavan aquells ulls temptadors, sense mostrarse ufà per son discretíssim mirar, qu'en lo meu concepte era massa recelós per no ser més que de curiositat.
Aquest jòch va durar tot lo tragecte; al Plà de Palacio baxà la senyora, baxà'l jove, y baxaren los demés passatgers, y jo quedant curiós de sapiguer si allí s'acabava l'aventura. La senyora travessà la plassa; lo jove, sens perdre'l camí, 's tombava a guaytarla, fins qu'ella pujà al cotxe de circumvalació, y desd'allí quedarem tots tres separats, cadascú seguint per diferenta vía.
Tot axò ja ho haguera pogut contar l'any passat, per que fa pròximament un any que va succehir, y me ho he callat per que fins aquí hi manca l'última entrega, en lo concepte que l'historia no més ne tinga dues.
Passava jo un vespre pel carrer de Ronda; los fanals son tan curts de tret, que no més allargan fosca; al peu d'un balconet, d'aquexos baxos del Ensanxe, hi havía un galan, lo cap alsat, sospesa la conversa y mirantse a una dama amagada entre les persianes mitx closes. La vaig conèxer desseguida, ab la veu... dels ulls: era ella, la desconeguda del tramvía.
En quant al jove, me'l vaig mirar de cua d'ull, y era l'altre, 'l pacient, lo de les mirades calmoses, lo discret, lo qui no seguía a les conquistes, lo qui les feya a l'alta escola, sens vanitat ni impaciencies; era lo hèroe.
«Ja pots anar sol!» vaig pensar jo, y casi be'm venían desitxos de posarme sota'l balcó pera dirli a la dama que no havía succehit rès que jo no m'ho hagués pensat abans.
Y, ¡còm venen les coses! entre'ls tres acabem de portarho a terme; jo en l'últim, com figura que's pert al lluny: torno a Barcelona y vinch de ser testimoni d'una boda... Son ells, tots dos, los que s'han casat, ¡Grans estrofes! ¡Ja no hi tornarà més ella al Cementiri a pregar pel marit difunt! Tampoch se posarà trist ell anant en lo tramvía. Sí: l'un té felicitat per estar alegre tota la vida, y l'altra queda oblidada de tota estimació anterior, per que li manca cor—ella ho diu—per adorar al segon y únich duenyo; axís sía.