Monolechs y quadros/Un sarauista (monòlech)
Al comensar la escena se sent una orquesta. Joanet, acabant de compondres, s'assenta en la cadira del costat de l'arcoba, trau la petaca y caragolant un cigarro, diu:
Ja m'ho semblava que sentía una orquesta; no'n fa poca d'estona! Deu ser en lo primer pis que celebran ab sarau lo Sant de la jove; sinó que, quan me fico al llit, estich tan cansat del treball y la sòn me ve tan sobtada... ventura que Deu enten tot lo que se li vol dir, ò sinó jo quedaría malament, per que no sé lo que m'hi enfarfego; y ab una creu al front, una a la boca y altra al pit, quedo descansat y Ell me'n pren lo bon apreci. De modo que si la dòna me pregunta alguna cosa, fins l'endemà no li puch tornar resposta. (Parantse una estona escoltant.) Té, ara tocan un vals, ¡carat, quin cornetí, còm refila! si dura massa, so capàs de ballarlo ab soleta de mitxa millor que'ls del primer pis. Prou deu ser en Ciervo'l qui toca, qu'en quant se posa lo llautó a la boca y apunta de frente, que qualsevol se pensaría que va a tirar a algú de la camarilla, allavors se desfoga ab un espetech de variacions més intrincades qu'una firma de notari. (Seguint ab lo cap lo compàs de l'orquesta.) ¡Alsa, maco, còm t'hi aficionas! ¡Quín recreyo! vaja, no hi hà rès com la música. Quan s'ajuntan dotz'homes y, posats dalt del tablado cada qual ab un instrument, comensan a mostrar la seva habilitat: lo del violí, per exemple, decantant lo cap y ab lo fregadís del arquet fent exirli unes veus tan llastimoses que pareix que siguin dos que patexin; lo del clarinet, ab aquells ulls tan oberts y esverats, que no sab sonar sense fer ganyotes al públich; lo del cornetí, ab la inflor tan sobtada que li sobrevé a les galtes, que tan aviat lo veyem magre com gras; lo de la flauta, movent sempre'l cap com un argent-viu, obrint y tancant los ulls ab lo mateix desfici que si patís dels nervis; lo del contrabaix, martirisant aquella màquina que ronca més qu'uns golfos rovellats, que ja's veu que fa l'ofici de mala gana y que li dol qu'emplein la seva gravetat en músiques y saraus; y'l de les timbales, sentat davant d'aquell parió que semblan dos mitjos formatges, repicant poch y fòra de temps... jo'm dich: vèt aquí una dotzena d'espanyols ben avinguts —que no s'hi solen veure gayre— y me n'alegro per que tinch lley a la nació y m'agrada sentir música.
Estich per despertar a la dòna;'m sab greu que's perdi aqueix vals.
— Madroneta, noya, ¡apa, que tocan lo nostre! Afànyat, que donarèm quatre vols per la sala. ¿Què mana?... Lo ballarèm tots dos, vès si serèm gayres; y t'haurías de posar aquelles faldilles que quan caminas fan un zim zam que semblan que avisin que ve un bras de mar plè de salero. Vaja, mòute; si no'm vols dar aqueix cumpliment, agàfa un nyinyol del vetllador y llígam les cames, que no les puch fer estar quietes...
¡Que diguin lo que vulguin!... ¿Y quan nos toca mitja nit, tu cusint a la màquina y jo acotat devant del vetllador, què deuen dir allavors? Potser tractan de passarnos un violari per que... se'ns assentin les barres.—
Me sab greu qu'hagi parat la música, per que aquí mateix hagueran vist ballar lo vals sense mourens d'aquesta rejola. (Picant ab lo peu.)
No hi puch ferhi més, en sentint una bona orquesta m'hi dalexo; si la sento anant pel carrer, m'agafan una especie de tremolins a les cames, que valga que jo tinch prudencia y dissimulo y per no comprometrem camino depressa, però'l còs se m'hi trenca y, encara que no vulgui haig de garbejarlo y portar lo compàs, que si no ho ballo a la descarada m'ho arreglo de cert terme que sempre hi dexo escapar alguna volteta fent veure que'm tombo com si'm cridessin ò com qui's gira per mirar qualsevol persona que passa per la vora. Si la Madroneta no tingués mandra, ja'ls hi asseguro que quan nos hagueran vist ballar, tothom haguera dit la matexa: vaja, no tocan a terra, axò va a estil de refilando. ¿Què diuen?... Es que més de quatre cops m'ho he sentit dir a la cara; cuydado, qu'entre balladors sempre hi hà les seves enveges; però, vamos, allò matava. Posats ella y jo en lo vals, ni's veya com giravam, ab aquell ballar tan segur, tan aplomat, que ni'l trepant d'un adoba cossis y gibrells. Hagueran vist les faldilles de
la Madroneta com s'estufavan; los farvalans no estavan may quiets, ab un ventet que movían, lo mateix que muntés de sota terra, y que feya bellugar los llums de les aranyes ab un desfici que no'l podían dissimular.
Jo feya'l ball d'any per la Mare de Deu del Carme, ja's sabía.
— Biel, te'n fas dotze duros... ò vint,—me deya'l cap de colla.
— Tíra al dret,—li deya jo; y al acte, sens respirar, crinch, crinch, crinch, parava la mà y li omplía de pessetes. Arribava la festa; aquell día la pentinadora anava a casa la Madroneta y li posava un cap ab unes trenes, uns caragolets y uns crespats—tot del seu cabell veritable —que ni una palma d'anar a benehir. A les tres en punt ja tenía la carretel-la al peu de l'escaleta. ¡Xist!... no's pensin que fos un birlotxo de plassa de color de pega dolsa, ab aquells animals que sempre dormen esperant la tongada dels toros, y que tenen por de córrer per que s'entrebancan ells matexos com si tinguessin les potes desparionades. Era'l millor faeton de ca'l Fadrí; ab un xarol, que fins la claror s'hi enlluernava; ab un cotxero, que no's movía per rès de dalt del pescante; un baylet a la trasera vestit de lacayo ab una catracòlica fins a terra, que quan baxava per obrir la portella semblava que caminés agenollat. ¡Tant se val que no ho diga si'n sortían de miradors per les finestres quan ella pujava al cotxe! Y criatures per allí al voltant ¡si n'hi havía! no n'arreplega tantes lo nunci. Lo faeton nos portava al hort d'en Murlà, allí'l vell Caba hi feya un envelat que no hi havía més que mirar y quedarse ab un encarcarament de boca qu'un no sabía després com clòurela. A terra, catifa de panyo vert; pel sostre, tota una astronomía nomía d'aranyes de cristall; als costats, uns miralls qu'encara que s'hi haguessin posat axís (de puntetes y alsant los brassos) s'hi hagueran vist tota la
persona.
Entravam al emvelat: ella portava mantellina blanca, gipó de satí y unes faldilles de tornassol que, bo y caminant, li cruxían com si sentissin la sequedat. Jo, ab lo puro a la boca, vestit de negre, ab barret y botines de xarol; l'armilla, de color de canari, ab un aucell d'Amèrica brodat a cada banda, que la cua comensava aquí y ja no's sabía ahont anava a parar; era un tou de brodat que'ls argensos de seda hi entravan a picotins. Ab l'advertencia: que tot era guanyat ab lo tall de la falsilla, la punta de l'alena y alguna ensopegada de martell que tot badant s'hi arreplega. Nos presentavam a l'entrada del saló; (la que m'havía de ser sogra venía un poch enderrera ab lo farsell dels mocadors), ¿y'n volen desseguida, encara no'ns veyan, de xiu xius, de rum rum y d'acostarse les dònes lo cap unes ab altres, dientse coses a cau d'orella?... Per axò, tenían motiu, per que feyam molta planta: eram una pareja que de riu a riu ben segur que no se'n trobava d'altra que'ns passés la mà per la cara. Petita y morena, la Madroneta, ab uns ulls... (Parantse de sobte escoltant ab lo cap inclinat vers a l'arcoba.) — ¡Càlla, dòna, què sabs tu!... (Al públich.) ¡Vègin si n'eran de brillants los seus ulls! Una boca, (ab ènfassis) que un trist pensament no se li pot posar, per que no se li veurían los llavis; y un caminar menut, seguidet, tot posturero y escayent, que jo li deya: (Tirantse enrera com si la vegés passar, y fentli un gesto a lo curro.)—ja a saber, quan s'es promès se gastan unes parauletes afavoridores per encisarles;—que jo li deya: «Pàssa, bufona, més que bufona, que deus tenir amagat un garbell de sal y'n vull arreplegar quatre polsets de la que fas anar endoyna.» Y pel resum que n'he donat, vàgin, vàgin pensant si'n faría de patxoca! Jo, —no es per ferne fantasía,— però hi feya'l meu paper. Ab aquella serietat, ab les meves patilles—una per banda—que semblavan dos desitjos de pernil sencer, idèntiques, bessones, igualades a tall de navaja, que l'una no veya l'altra, negres com... vaja, que ni un felpa de barret;... semblava un pendonista. Donavam lo vol per cercar
assiento; sense mirar a ningú, sèrio, mastegant lo puro... Los fadrins se apartavan per fernos lloch; alguns me deyan: «¡Alsa, Menut, qu'anem tibats!» l'altre s'acostava y baxet me deya mirant a la Madroneta: «Socio, no't conexía'l compromís; però ja't dich qu'es de patent.» Jo, sense girarme, li feya l'ullet volent dir: «Conforme, y... á la órden.» Vamos, que mentres nos passejavam, no més faltava que'ns toquessin la marxa reyal, per que allò era un seguit de fer exclamacions y de dirnos alabanses. Per axò també, alguna de aquelles que may ningú les treu a ballar, sentía que deyan: «deuen ser tenyides aquexes faldilles.» Però ab la mala mirada que jo dexava caure al rengle, 's feya un xiton que ningú gosava respirar.
Rompía l'orquesta, que qualsevol haguera dit que no més nos esperava a nosaltres per comensar. «¡Que sonin! —deya jo a la Madroneta;— 'l primer ball se desprecía.» Però, tocavan lo vals de socios: puro a terra desseguida , y dret com un hatxero al costat de la balladora, ab lo bras axís y mirant a l'altra banda. Ella s'alsava componentse les faldilles, y'ns posavam a la fila. Los violins, ab unes veuetes primes, comensavan a gemegar; crexían poch a poch y s'hi barrejavan ab molt ordre'ls clarinets, los fagots, les flautes y'l cornetí; les solfes se feyan més espesses (ab l'afany que giravan fulls!) y'l contrabaix, les timbales y la trompa hi entravan de frente, ab un estrèpit y un doll d'armoníes qu'arrancavan de la combinació, que ni l'oido les podía engolir, ni cabían aquí, (signant lo cap) ni cabían al envelat, y s'esbargían pel carrer de Sant Pau, que jo crech que anavan a perdres a la font d'en Tillo. Després, l'orquesta tornava a mimvar; suau, melosa... no més se sentían los violins, ab un cant finet com un brí de seda, que parexía que filessin música pels àngels y tinguessin por de trencarla ab lo tremolor y la suavitat que dexavan lliscar los arquets;... de sobte, 's paran, nosaltres també, 'ls ulls sempre fixos a la orquesta; 'l mestre feya quatre signos ab l'arquet, com si'ns tirés la benedicció , y que'ls del tablado se'ls entenen lo mateix que fossin masons; acto contínuo les flautes s'ho emprenían pel seu compte embestint ab un seguit de refilets qu'allò semblava una pajarera de canaris y rossinyols contrapuntats. Amigo, allí era la nostra: dos ditets, no més, per agafar lo còs de la balladora; un de l'altra mà, qu'ella hi posava la seva que s'hi tenía com un pardal; y, tots alhora, comensavam a giravoltar, que tan aviat veyam l'orquesta allí com a l'altra banda. Los peus semblava que dibuxessin sobre la catifa'ls primors que'ns dictavan los músichs; les faldilles volejavan
estufantse; y'ls colors se barrejavan, y aquell círcol gran format per altres circulets y aquella confusió de matisats bellugadissos, ò semblava un
axàm de papallones, ò un vol d'aucells balladors, ò jo no tinch solta y no sé fer comparacions.
Cada vegada que penso ab aquell temps, m'entristexo... no ho puch remediar; me sembla que m'han robat una riquesa que may més la podré conseguir. Y son los anys que passan y fan posar reflexió. Si'l perruquer vingués a rissarme, ja podría ficar los ferros a la galleda per que's refredessin, qu'abans de posarshi ja estaria llest. Mírinme'l cap: (descobrintse) deu semblar una marenga ò mitja bola de sabó; ¡si l'haguessin vist quan ell m'acabava de pentinar! cada cabell era una anelleta; n'hi havía tantes y tan caragolades, que, fòra'l color, parexía una escaroleta de cabell d'àngel. ¿Y'l barret? (Trayent un barret.) No'n fassin cas de l'alsaria; allavors era moda. ¡Oh, ja es pessa! d'aquí dalt estant s'hi pot veure tot Barcelona. (Passanthi la cama per sobre.) Té, axís no crexerà més. Me va costar 12 pessetes a la Plassa Nova; ara n'exirían dos. No me'l poso may, no hi estich fet; tot me ressona, 'm sembla que dugui un torna-veu a dalt del cap. Si me'l vegessin pel carrer, estich segur que l'enviavan de reserva a Montjuich per quan s'espatllés la torre que senyala'ls barcos. L'últim cop que me'l vaig posar, va ser pel bateig d'en Maura... vaja... del seu fill; tothom me mirava; 'm debían pendre per estranger; però vaig dir: may més; un moble axís per durlo's necessita capsana; ¡no carrega poch de cap! ara'm donaría migranya. No me'l puch mirar... En aquell temps, los sombrerers debían treballar ab bastida com los mestres de cases. Un saludo d'aqueix barret, ja se'n podía dir una barretada: s'havía de quedar be a la forsa. ¡Com han cambiat les coses y'ls estils!... y'ls modos de pensar. (Se torna a sentir l'orquesta.) ¡Ara hi tornan! Batua'l món!... un'altre vals, y aquella encara dorm! y aquí a ma vista, 'l barret, lo gech y l'armilla d'aquell temps! ¡Madroneta, apa, sómhi! ¿No? no vols ballarlo? Corrientes.
(Se posa'l sombrero ab resolució, y agafa una cadira ab ademan d'anar a ballar.)