Noces reyals

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

 NOCES REYALS
 ———————

L'han casada poncelleta
la pubilla d'Aragó;
el marit que li donaren
de vint anys li es passadó'.
Just dexava d'ésser nina,
y'n té encara la faysó,
y aquelles galtes gemades,
y aquells ulls, tot serenó',
y aquells pits, capolls de rosa
ara a punt d'esclatà'en flo'.
 
Ses dames ja la'n despullen
del brial y del gipó
y de la cambra de noces
van exint sens fer remó'.
Quan s'allunya la primera,
cau la reyna en greu tristó';
quan es fòra la segona,
se li muda la coló',
quan la tercera es exida,
Petronella trenca'l plo'.

El passat, que comidava,
se li feya anyoradó':
— Adéu camps de Ribagorça,

ciutats d'Osca y de Montçó!
Adéu riberes del Cinca,
que may més no us veuré, nó!
Sols el recort, de vosaltres
podrà serme seguidó',
y'l de la dolça mareta,
qu'es ab Deu Nostre Senyó'.

D'anyorament del meu pare,
el rey Ramir d'Aragó
si acorada no me'n sento,
que'l bon Jesús m'ho perdó:
tenía la cara fréstega
y un mirar que feya po',
y fugía de la mare
com si fos la temptació,
tot estrenyentse'l silici
y resant la contrició.—

Sols de ferne esment, la reyna
se'n entrava en gran tremó'...
Per allunyar la pahura
s'es posada en oració:
— Madona Santa María,
Mare de Crist Redemptó';
gloriós Apòstol Sant Jaume,
de bons cavallers Patró:
donàume'l vostre adjutori
y la vostra protecció.

A vosaltres m'encomano—
mesquineta que jo só—
que la meva mare es morta
y'l meu pare en religió,
y sóch la esposa d'un príncep
sense sebre què es l'amó',
car sols l'he vist una volta

y m'ha pres de torbació
y d'una gran reverencia,
el meu marit y senyo'.—

Un ensurt l'ha cor-lligada
quan ha dita l'oració,
que al devora un bleix sentía
y d'un trepig la remó'...
El comte de Barcelona,
y, d'ara, rey d'Aragó,
front a front de la regina
roman en contemplació,
el somriure a flor de llavi,
sobrexintli la dolçó'.
 
Apar que volti sa testa
un nimbe de resplandó',
y té lluminós el rostre
y l'esguart llambregadó'.
Quan Petronella'l repara,
el creu una aparició,
y a sos peus se llançaría,
no li fos deturadó'
el sentir que li parlava
d'un tò dolç y prenedó':

—Sóu ben nina, Petronella,
per tan madur com sóch jo;
sóu ben gentil, muller mia,
per lo ferreny que jo só.
El meu braç, fet a la escona,
no us serà amanyagadó';
els crits de guerra, en mos llavis
hi han dexat no més que aspro',
y són llechs en galaníes
y en mots tendres d'aymadó'.—
Petronella se l'escolta,

en les galtes la rojó';
son esguart, clavat en terra,
de guaytarl no es gosadó';
y va fruhint l'harmonía
d'aquell parlà'encisadó',
que desment alló que conta
sols ab ferse sentidó',
y fa plorà'y fa somriure,
y es rosada y es xardó'.

En braços l'ha presa'l comte,
besantla acaronadó',
en sos genolls asseguda,
lo mateix que un infantó...
Mel dels llavis de la mare
li dexa'l primer petó;
el segon bes que rebía,
a n'el cor li era entradó';
el tercer—damunt la boca—
ja le'n feya tornado'.

Oh benhaurada parella!
N'es la troba en ta llaó',
car fores plena de gracia
y d'alta benedicció.
Quatre centuries de gloria
en tu hagueren la llevó',
quan dos pobles se fonien
al escalf d'aquell petó
y més la ratlla del Ebre
no'ls hi feya la partió.