Notes escrites a Londres

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Notes escrites a Londres

de
Simone Weil

(Traduït per Jobuma)



---pàgs 305 a 327---



Sant Tomàs d’Aquino, comentaris a l’’’Ètica’’ d’Aristòtil, VIII, 7, citat per Maritain:

 “L’amistat... no pot pas existir entre éssers massa distants els uns dels altres. L’amistat suposa que els éssers s’hagin acostat els uns als altres i hagin arribat a la igualtat entre ells. Pertany a l’amistat de fer servir de manera igual la igualtat que ja hi ha entre els homes. I és a la justícia que pertany de portar a la igualtat els qui són desiguals: quan aquesta igualtat és atesa, l’obra de la justícia s’ha acomplert. I, així, la igualtat és al terme de la justícia i al principi i a l’origen de l’amistat.”

 És absolutament el contrari del cristianisme. ¿Com pot ser que aquesta gent es creguin cristians? Podríem demanar-los si la justícia dugué l’home i Déu a igualtat abans no hi hagués unió d’amor, i si el samarità no tingué un moviment d’amistat per l’home caigut en mans dels lladres.

 Aristòtil és l’arbre dolent que només porta fruits podrits. ¿Com pot ser que no ho vegem?

 Els pitagòrics deien “L’amistat es una igualtat feta d’harmonia” i “hi ha harmonia entre les coses que no són semblants, ni de la mateixa naturalesa, ni del mateix rang...” L’amistat és la igualtat que resulta de la mediació.

 “L’amor... fa les igualtats, no les cerca pas” (Rotrou).

 Si Maritain, sant Tomàs i Aristòtil tenien raó, ¿com el Crist hauria pogut dir mai amics als seus deixebles?

 “Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill únic.”

 Tot el cristianisme és absolutament contrari a aquest pensament.



---pàgs 328 a 329---



 Zodíac:

 Capricorn, com de l'abundància. Plenitud de Déu. Aquari, creació en la seva puresa. Peixos, encarnació. Àries, passió. Taure, la mateixa cosa.

 Bessons, ¿divisió?

 Cranc, desmesura, revolta de la creació, mal.

 Lleó, força bruta. Verge, justícia. (Això és cert, Astrea, Dice). Balança, força bruta sotmesa a la justícia. Escorpió, amor adreçat a Déu. Sagitari, claror divina. Capricorn, plenitud de Déu. I altra vegada...

 Caldria saber com és el Nadal a Egipte. I quina era l'estació de la crescuda del Nil.

 Tot això és clar, tret de la relació entre el marrà i el toro.

 Bessons, divisió de Déu. ¿Trinitat? El Diable apareix al mateix temps (vegeu el començament del Gènesi i l'Apocalipsi), d'on el Cranc tot seguit després. Molt sovint la Trinitat apareix com una dualitat, l'Esperit essent-hi sobreentès (Apocalipsi, Glòria).

 En tot cas, veig dues successions prou clares, de Capricorn a Àries, del Cranc a la Balança.

 Plenitud de Déu, Creació, Encarnació, Passió.

 Mal (desmesura de la criatura), força bruta; Justícia, equilibri.

 Escorpió, la criatura que va a abrusar-se en Déu.

 Sagitari (amor arquer), Déu que travessa amb una fletxa el cor de la seva criatura.

 Després, plenitud de Déu.

 Bessons —¿seria el pecat, que ha tallat en dos la criatura humana? (mite d'Aristòfanes al Banquet).

 La història ha de començar a Taure. Sacrifici de Déu. Pecat i caiguda de la criatura. Mal. Força bruta. Justícia. Equilibri. Marxa de la criatura per a anar-se a abrusar en Déu. Déu ferint d'amor la seva criatura per una fletxa al cor. Plenitud de Déu. Creació (¿nova?). Encarnació. Sacrifici de Déu. I torna a començar. El sacrifici de Déu és el començament i el final de la història.


Abril ---- Creu de Crist (en l'Eternitat)
Maig ----- Pecat
Juny ----- Mal
Juliol --- Força bruta
Agost ---- Justícia
Setembre - Equilibri
Octubre -- Aspiració a Déu
Novembre - Ferida d'amor enviada per Déu
Desembre - Plenitud de Déu
Gener ---- Nova creació
Febrer --- Aparició de Crist en l'ànima del sant
Març ----- Nova crucifixió de Crist en la persona del sant


 En tot cas, el Zodíac era certament l'expressió simbòlica d'una litúrgia de les estacions, o fins i tot de diverses litúrgies alhora (responent a diversos graus d'iniciació).

 Era relatiu a les estacions i no tenia cap relació amb les constel.lacions.



---pàgs 330 a 337---