Nous poemes/El meu poble

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Versió sonora interpretada per Òscar Rocabert (origen: QRuta Arús)


El meu poble

Jo tinc el meu poble com el té tothom.
No cal pas que digui quin és el seu nom;

no cal que les seves virtuts altifiqui
ni les seves gràcies una a una expliqui

—si una muntanyola li fa de capçal
i besa ses plantes un riu immortal—,

perquè arreu hi ha viles i ciutats i pobles
més grans, més formosos, més vells o més nobles,

i també podrien ser cantats com tu
amb versos que fossin com un calc segur.

Quan dic el meu poble ja he dit ta lloança
i perquè t'estimo sense comparança,

que enlloc sentiria ço que sento aquí
on totes les coses em parlen de mi,

on totes les coses em són conegudes
i m'evoquen hores dolçament viscudes,

quan no coneixia més amples confins
que aquestes muntanyes d'alzines i pins.

(Això és el que dóna sentit a eixes coses.)
La vida s'esfulla mateix que les roses

i el temps se n'emporta les fulles —els anys—
com el vent s'emporta les roses dels tanys.

Si jo me n'anava per altres contrades,
lluny d’aquestes velles parets venerades,


perdut el contacte amb el meu passat,
era com un altre de mi separat

i el record amable del temps d'infantesa
venia mig tèrbol i com de sorpresa.

Mes ara m'envolten les coses d'abans;
el record s'aviva d'aquells temps llunyans

i com si debades passessin els dies,
pròdigs d'enyorances i de melangies,

em sento altra volta petit com ahir,
amb tantes de coses que em parlen de mi.

El passat, de sobte, fa una llum més clara
i una gran dolcesa del meu cor s'empara.

Sóc entrat a casa pel mateix portal
que em duu la fragància de la llar pairal

i així que arribava al peu de la porta
talment deia: —Mare!—, com si no fos morta.

I la veig encara, somrienta, com
m'enrotlla en sos braços, i sento mon nom

eixir dels seus llavis com una carícia
que l'ànima emplena de suau letícia.

Després surto a veure l’eixida, que té
el safareig, la parra i aquell magraner

on vint anys enrera, lleuger, m'enfilava
per heure la fruita que el sol esberlava.

A fora, el paisatge és igual que ahir,
igual la muntanya i el poblet veí


i la cinta blanca de la carretera
i els arbres que pugen de la torrentera.

Tot, a dins i a fora, se'm torna igualment
clara recordança d'aquell temps absent

—de tan clara, sembla que torni la vida;
que el present, en comptes de passat, s'oblida—

i sols quan esguardo ja fets homes grans
els que amb mi jugaren quan érem infants

—oh, jocs incansables, omplint de tabola
els carrers i places, en sortir d'escola!—

sento que de sobte la il·lusió se'n va
i em puny la recança del temps que passà.

Aquí, però, resta part de ma existència
i el passat renova la meva presència.

¿Ouè hi fa, si en cap banda l'ànima interpreta,
com aquí, les coses que el sentit penetra,

aquí on cada cosa se'm torna eloqüent
i palpo ma vida dispersa en l’ambient?