Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/A la «Sagrada Familia»

De Viquitexts
Sou a «A la «Sagrada Familia»»
Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I




A LA «SAGRADA FAMILIA»



 Allà a la Sagrada Familia, hi passen coses admirables. Al redós d'aquelles pedres ja miraculoses, s'hi congria un món nou: el món de la pau.
 No sé què ho fa que aixís que s'entra en el clòs, que encare no es clòs i es més que clòs, del temple, que encare no es temple i es tant gran, us entra una forta humilitat, i pau i alegria amb ella. Hi trobèu uns vellets que prenen el sol i unes criatures que juguen entre mitj dels carreus que han d'esser alçats a bastir aquella meravella, mentres pels aires sona invisible'l treball del martell i la escarpa, humil també, sense rabia ni febre, casi piadós, entre'ls cants dels aucells que nien a dalt de les agulles. I'l sol toca per tot: i'l cel blau es el fons del brodat dels finestrals del llens de paret que s'alça bellament inacabat, i es la volta grandiosa... Allò es una catedral oberta que sembla que vulga abraçar tota la ciutat; i'ls qui s'acosten als braços oberts dels murs, ja senten el calor de la abraçada.
 Sembla que aquells murs, en contes de cloure's, s'hagin d'anar extenent, extenent, com un obrir de braços interminable, a llevant, a ponent, a la ciutat, als pobles, al mar, ales montanyes, amb un anhel d'amor sens fi. I que, a mesura que s'obrin, tot lo que abarquin, s'ha d'anar tornant amorós i bò com aquells vellets, que are s'hi arredossen ja, prenent el sol, i les criatures que hi juguen, i'ls treballadors que fan sonar el martell i la escarpa dolçament, allà dalt, entre vols d'aucells.
 Per què no hi anèu allí, vosaltres... tothom? Anèu-hi, anèu-hi sovint. Hi trobarèu un home barba-rós que us parlarà coses meravelloses: no de coses noves, sinó de la meravella que no sabieu de les coses sabudes. Perque res de nou hi ha sota el sol, però tot es sempre nou si be's mira: tot es inagotable als ulls contempladors i humils. I aquell home ha contemplat molt amb humilitat, i la seva paraula té la fragància del esser de les coses.
 Ell treballa allí amb els seus deixebles (i qui sab si l'ultim manobre que fa'l morter es el primer dels seus deixebles), i'l seu treball es aquell gran mur que s'alça lentament al sol, transparentant el ceu blau pel brodat de les finestres i animant-se amb visions que semblen anar-se desemboirant del macís del mur, prenent figures de plantes i de flors i de fruites i de besties, figures humanes que's desvetllen del sòn espès de la pedra i avencen les faccions, contretes ja per l'esforç de la paraula que volen dir.
 I aquest mur, alçant-se i extenent-se lentament en el espai com uns grans braços que s'obrissin interminablement en els segles, es l'obra d'aquells homes que treballen allí humilment, el mestre com'l'ultim manobre. I'l mur potser no es més que'l símbol de la obia llur, la obra de l'amor que ve, que ve del fons dels somnis dels esprits: que s'acosta, que s'acosta amb els braços oberts i la boca anhelanta: que sembla que ja sia aquí i mai hi es prou...
 En el fons dels ulls blaus del mestre de cases barbarós, jo hi he vist fulgurar resplandors del gran incendi, i la seva paraula humil ja'n duia més d'una ardenta alenada; i en els fronts pensatius dels seus deixebles silenciosos, s'hi reflecta com una gran llum llunyana; i'l geste pacific de l'ultim manobre, designa que ell més que tots se sent germà amb el mestre; i en els vells que prenen el sol entre'ls carreus, i en les criatures que hi juguen refiades, i en els homes de bona voluntat que entre ells passen meditatius, i en l'esguard encantat enlaire de la gent que esdevé a passar per aquells volts, jo hi sento, hi sento, que quelcom de gran s'està fent en la ciutat nostra, que la gent de la ciutat no s'ho pensa...
 Anèu-hi, anèu-hi tots a cercar-ne'l presentiment. Però, no; si no us sentiu plens de puresa, no bi anèu, que no'l trobarieu. Si heu d'anar-hi amb esprit de vana curiositat, amb esprit de moda, amb esprit de diletantisme, no hi anèu, jo vus ho prego, que no n'haurieu cap be i podrieu fer-li un gran mal. Hi vagi sols aquell que, en el fons de l'ànima, se senti germà de l'últim manobre i disposat pera ajudar lo a remenar el morter...

15 – i – 1905.

___________