Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Ja hi som
Ja hi ha ametllers florits! Es bona aquesta terra nostra, i es bona sobre tot pel cel que té al damunt! Mirèu que pels Reis florir els ametllers! Es ben be riure's de l'hivern tot just començat.
—L'hivern comença? nosaltres que florím! Hi ha una mena d'insolencia en això que semblen dir els ametllers; una mena d'anarquia pera irritar a la natura... si no fos aquesta anarquia també natura, i més fondament natura que no pas les lleis esquifides que nosaltres li atribuim. Perque si'ls ametllers poguessin parlar, ens demostrarien que han tingut tota la rahó pera florir tant aviat; que la bondat del cel i de la terra els hi han donat tots els motius pera florir, que si alguna culpa hi ha en això no la tenen pas ells, i que ells, els anarquistes, son els veritables obedients a les lleis naturals, i que lo que cal, es no confondre la natura amb el calendari.
Tota cosa verament gran sembla una protesta contra la llei que la regeix, però no es tal protesta sinó contra la mesquina definició d'aquesta llei, i, en el fons, una potenta afirmació d'ella que ve a destruir l'engany de la seva definició.
L'instint del poble ho endevina prou això, i aixís vesteix de rebel-lió les coses més santes, aquelles que en son esperit tenen una realitat superior. Si'l Fill de Deu naix una nit de Desembre, el poble dirà que: El mes de Maig ha florit—sens esser encare, i que: Al punt de la mitja nit—un sol resplendent ha eixit, i que: La neu que pel camí hi ha—la calor ja la fondrà: sembla que vinga a trastocar totes les lleis, però lo que fa es restablir les veritables, trastocades per aquells que han pretengut definir-les pera barrar el pas a les més fortes realitats.
Perque'l Maig que brolla amb la naixensa del Fill de Deu, al mitj del Desembre, i'l sol que surt a mitjanit, són d'una realitat més forta que'l Desembre i la nit, i la seva llei es més profonda i veritable que la del calendari. Perquè res hi ha més fortament natural que 'ls miracles, ni més fondament legal que la anarquia dels ametllers.
Ells han tingut rahó de florir, però també pot molt ben esser que la natura tinga rahó pera glaçàls-hi les flors qualsevol dia perque... es això... l'hivern tot just comença, i un dia's recordarà de que eshivern, i llavors, ai!... Se coneix que l'ametller es d'una naturalesa fina, impresionable, refiada. Aquesta bonança dels primers dies d'hivern l'ha sentida desseguida, se l'ha presa de debò, i ja n'ha tingut prou pera florir.
Els altres arbres saben resistir l'afalac o'l senten menys, i essent tardans van més a la segura. Però's veu que'ls ametllers son com aquells homes enamorats que amb una mirada'n tenen prou, i que d'una paraula, dita si molt convé per cortesia, ja se'n fan un castell d'amor; i quant la dòna, amb un girar d'ulls ja 'ls té oblidats, ells resten llargament embriagats d' aquell recort i en deliri d'esperança; i quan més segurs estàn del compliment, la dòna aimada passa distreta, i sa indiferència'ls glaça totes les flors... perque no sabia que'ls hagués fet florir: passa tant ignoscenta del be com del mal que ha causat. Aixís la natura i ses lleis. Pobres ametllers, pobres anarquistes, pobres enamoradissos!
Pobres?... rics! Per que hi ha un tresor més gran que la natura, i es l'esperit de la natura; i més que les lleis, i es l'atzar diví, origen de tota llei; i més que la dòna aimada, i es l'amor: i la florida dels ametllers es la epifania de l'esperit, de l'atzar i de l'amor. I aquest any ho han fet be que han florit pels Reis, aqui a Catalunya.
Catalunya n'es molt terra d'aquestes coses arriscades que tot sovint surten malament. Aixís jo declararia l'ametller arbre de la llibertat nostra; i la seva flor, flor nacional. Ja sé que un altre dia'n vaig proposar un altra: la ginesta. Però qué hi fa? ne tindríem dues: i de flors mai n'hi ha prou en l'esperit d'un poble.