Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La parella eterna
| ← La lliçó dels ametllers | La parella eterna Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I |
Fermentum → |
«La vida es el mal: per què haver sortit de l'eternal repòs del No-Esser a la lluita de la existencia? lluita dolorosa! lluita vana! Roden inacabablement els gèrmens de la vida generant, a la llum crudel del dia, dolors i fatics que sols en la mort s'apaibaguen; i la mort burleta torna'ls gèrmens a la vida pera complaure's altra volta i altra en els dolors perpetuament renovats dels sers perpetuament consumint-se en una ànsia vana, fins a tornar a la pau de la mort, però havent deixat llevor de vida dolorosa, per obra d'aquest còmplice de la mort que's diu: amor. Oh! malehit amor, pare de la existencia dolorosa, esperit del mal que perpetua la vida inutilment, sarcàsticament, per complaure's en el dolor de la lluita vana! Dolor es la gota d'aigua que puja i baixa dels núvols amb afany inextingible. Dolor es la flor que lluita per rompre la verda capsa, que tremola de fret al sortir-ne, que sofreix la batalla dels vents, que es cremada pel sol, i que mor, oh, escarni! deixant llevor de noves flors que patiràn lo meteix que ella, i tan vanament, i tan toçudament perpetuadores del dolor. Dolor es l'insecte i l'aucell i les besties de la terra, amb dolor nascudes, vivint sols a la mercè de lluita dolorosa amb tots els elements de la vida i entre sí meteixes, i morint també sens altra joia que aquella amb que hauràn perpetuat els seus dolors meteixos! I aixís la vida ha arribat a produhir el suprèm sarcasme: l'home. El suprèm sarcasme, perque haventlo sotmès a les meteixes lleis del dolor i de la mort per obra dels meteixos enganys del plaer i de l'amor, li ha donat el coneixement d'aquests enganys, el coneixement de la vanitat de la vida, el coneixement de la pau eterna del No-Esser. I això es el suprèm sarcasme, el tràgic destí de l'home: que debatent-se seguidament contra'l dolor i sabent còm lliurar-se'n, repugna el deslliurament; que coneixent el fastigós solatje del plaer, el beu assedegat fins a les escorrialles; que veient en l'amor el mal disfreçat esquer del dolor perpètuu, se l'empassa àvidament; i que sabent que, al menys per ell, individualment, la mort es la deslliuradora del mal de la vida, la retornadora a la pau del No-Esser, aborreix la mort i aima aquell mal. Mes, la plenitut del temps es arribada. Si una rahó d'esser ha tingut la vida, ha sigut l'arribar a la conciencia de la seva vanitat, a la conciencia del sarcasme del mal que la generà, i aquesta conciencia es l'home. I l'obra suprema de l'home ha d'esser convertir aquesta conciencia en acció, vencent la inclinació a la vida, en que un mal esperit per burla va crear-lo, i encaminant-se de dret a la pau originaria, al No-Esser. Oh! vosaltres els que encare viviu: si volèu esser dignament homes, renuncièu a la vida! No us dic que us la arrebassèu de cop amb violencia, perque, miserables! bé veig permaneixer encare en vosaltres la gran feblesa per la malura que us generà; i també perque vull que poguèu contemplar, com únic ver i suprèm goig de la existencia, el decaure d'ella en l'anorreament. Per això us dic: renuncièu triomfants a tots els enganys de la vida! malehiu els plaers mentiders que us la fan amable! malehiu l'amor rihent-vos de son esquer, barrera de la pau del No-Esser! malehiu la fè del sentir que us enlluherna amb miratges d'un cel més enllà de la vida! Per què hi hauria un més enllà? per què un cel, per què un tedi etern sens saber què més demanar al esser? per què l'esser?... El No-Esser es la pau, es l'oblit, es el repòs etern del tot en el no res. Doncs, mentres viviu, aimèu tot lo que us inclina a la pau del No-Esser. Aimèu el dolor que us la fa desitjar. Aimèu el no-amor que l'assegura per sempre més; aimèu la mort que n'es la sublim portalada. L'únic ver i suprèm goig de la vida sia en vosaltres el renunciament a la vida.»
Aixís parlà a les gents aquell home. Què dic aixís? Això vingué a dir: mes còm ho digué, quín màgic encís posà l'esperit de Tenebres en ses paraules, sols podrien dir-ho els quins les sentiren i s'embriagaren d'elles. Era una societat pervertida i lassa. Mes la veu del fosc apòstol fou com un ressort nou: aquell món tingué un ideal; i la potencia destructora d'ell començà a obrar desseguida, violenta. Primer s'amparà dels esperits més alts que's tornaren deixebles eloqüents; els sabis i'ls artistes vestiren les llurs concepcions, les obres llurs, d'una penetrant sinceritat, d'una sinistra bellesa. I l'ideal tornà moda. En les altes societats, en els palaus i salons, els joves cavallers, vestits de negre, i les dames vaporoses parlaven de l'amor amb rialla subtil i verinosa i s'assafaven galantment al menysprèu del sexe.
I la moda tornà costum. En tota la esfera social directora's veien les mullers deixar als marits, els fills fugir dels pares pera sustreure's a la tradició familiar, els malalts riure's, moribonds, dels metges, cadascú menyspreuant son quefer, cercant la meditació del no-esser, en extranys narcòtics, i'l dolor en refinats torments o privacions. I la taca negra corria gents avall, fins que tocà als pobres...
I la costum tornà fanatisme. Aleshores fou quelcom de terrible. El pobre, que prou dolors tenia, prou miseria, prou privacions, prou odis, s'enamorà de lo que li era més nou: la mort; i alli ho abocà tot. Matava rihent, com aquell qui caça; destruhia cantant; s'apoderà de les receptes més aciensades de fer mal, i les aplicà amb fervor. Els altres, amb tot, rihent se defensaven, i com que'ls pobres se apilen sempre en grans masses, els altres, odi per odi, se complavien en grans carnatges...
I la humanitat, aixís castigada per la superbia dels sabis, la mancança d'amor dels rics, i l'odi dels pobres i les represalies de l'odi, s'anà aclarint, aclarint...
Aucells i flors, mentres tant, la terra, l'aigua, l'aire i llurs ignoscents habitants, seguien cegament la roda de la vida malehida pels homes; i, menys atormentada per ells, la obra natural tornava més ufanosa, el món més bell, al esmortuhit esguard dels pocs humans que hi restaven.
Aquests vivien en una mena de comunitat, homes amb homes i dones amb dones, allotjats en les runes que restaven aquí i allà de lo que foren grans palaus, temples o fàbriques, delitant-se en la contemplació de la fi, cada jorn més propera, de tota existencia humana: de la fi de la conciencia del món. Ne sentien la quieta bellesa amb el profond enterniment dels adeus definitius que comunicaven al culte del No-Esser una delicia subtil i forta: i aixís anaven morint, amb una certa recansa de no poder-la fruir cadascú un dia més encare.
I vingué un dia en que, pujant per contraria vessant d'una gran montanya, havent restat sols cadascú de la seva comunitat, s'encontraren en el cim i cara a cara, l'últim home i la última dòna del món. Abdós eren joves; abdós duien a dins la última i més refinada essencia de la fè en el No-Esser, i l'últim i més adolorit sentiment de la bellesa del món que anaven a deixar sola. En ells, el renunciament reflexiu a tot sentir havia tornat sentiment, i la negació de tota fè havia tornat fè.
I heusaquí que l'últim home i la última dòna's trobaren essent dos creients sentimentals, com degueren esser-ho'ls dos primers pares de la humanitat. I al trobar-se davant per davant en mitj de la naturalesa ignoscent, tornada tota ufana en sa llibertat, aquell home i aquella dòna, que n'eren la última conciencia, en sentiren la suprema bellesa; i la llur fè en el No-Esser en fou violentament exaltada. I com que tota fè exaltada es activa, aquell home i aquella dòna s'abrahonaren d'esma... i altre cop de les tenebres ne sortí la llum, recomençant la vida humana.