Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/La parroquia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA PARROQUIA



 Els instituts humans son allò que'ls fan esser els homes que'ls componen. I encare que sembli que aixó ni cal dir-ho, lo cert es que cal dir-ho tot sovint perque es molt generalment oblidat.
 En general se judica d'aquestes coses per la idea que un s'ha fet del seu nom dintre del prejudici o de la passió de cadascú; i quasi mai atenent a la seva realitat actual.
 Aixís la parroquia es, per molts, una cosa purament eclesiàstica a la que s'ha d'acudir pels sagraments i per alguns tràmits de la vida social; i passat d'això, res, cosa de capellans i de beates.
 Tot el sentit, tota la fortalesa, tota la eficacia de la institució parroquial ha sigut oblidada per culpa d'uns... i d'altres. I ho ha sigut perque vivim molt distrets de la vida espiritual i, per lo tant, de la seva gran trascendencia a la vida pràctica. De la vida espiritual ne cumplim maquinalment—els que ho compleixen—els ritus exteriors més indispensables pera tranquilisar, pera adormir—mellor dit,—la espurna de conciencia que encare ens resta; o be senzillament per no esser mal vistos. I en aquest cas es clar que la parroquia ens sembla una especie d'oficina de l'altre mon, tot lo més, i fins tan sols una oficina més de aquest.
 Mentres que si la nostra vida espiritual fos lo que hauria d'esser, es dir, la impulsora de tota la nostra activitat mundana, llavores ens adonariem del profón significat, de la gran eficacia i trascendencia d'aquest medi espiritual-social que se'n diu parroquia.
 Llavores veuriem còm ella es l'organisme elemental de la germanor cristiana, pel qual aquesta pot realisar d'una manera més viva i directa que per cap altra tots el seus fins socials, ademés dels de perfecció individual que, ben mirat, són d'aquells inseparables.
 La virtut que abraça a uns i altres, la virtut fonamental cristiana — es més, fonamental humana — la caritat, ahont pot donar la llum i el calor com en la parroquia ben organisada? Perque si be es veritat que tots els homes són germans i que la caritat la devèm a tots, fins als que tenim més lluny, i que a las diferents extensions d'ella hi ha institucions adequades, quina caritat hi ha més viva que aquella que fem a la porta de casa, o intervenint amb amor en la del vehí, o portant la nostra diligencia un xic més enllà i acudint a les necessitats d'aquells que formen amb nosaltres com una extensió de la familia, que cada dia ens saluden al peu de la seva porta, que'ls seus infants juguen amb els nostres, que'l seu treball entra en la nostra casa, que celebrèm en comunitat les meteixes festes, i corrèm els meteixos perills, i'ns trobèm reunits a cada punt per afectes i per interessos que són de tots plegats?
 I aquesta comunitat tan viva del vehinat, tan palpable, tan sensible, que'ns entra pels ulls i per les orelles, la boda o el bateig que veièm desfilar i preguntem:—De quina casa es?—les campanes que sentim tocar a morts i dièm:—Per qui deuen tocar?— la malaltia que castiga al barri, els nens que han quedat sense mare, la casa nova que veièm anar-se alçant cada dia, la familia que ha vingut a menos i la que ha vingut a més: totes aquestes coses quín centre comú tenen espiritual i temporal al meteix temps, fort, eficaç, capaç d'aplegar i resumir totes les bones obres i d'exténdre-les més enllà d'ahont arribaria la sola diligencia personal de cada hú, i de fer participants de la seva edificació i de la seva virtut a tota la gran familia de vehins, que sien tots per un i un per tots... quín organisme, quín institut, quín meravellós instrument hi ha per tot això, si no la parroquia?
 Ja ho veièu, doncs, si la parroquia es una trista oficina de l'altre mon; ja ho veièu, are, si es cosa purament de capellans i de beates.
 No; quan ens adonèm de que al costat del temple s'hi ha posat una assistencia de metges i medicines per la salut dels pobres, hem de pensar que allò es cosa nostra; quan sabèm que a la casa parroquial se donen uns bitllets per anar a cercar pa, carn, llet, lo més elemental pera que ningú en el vehinat se puga morir de fam, hem de pensar que allò es cosa nostra; quan se'ns anuncia la instauració d'una escola pels xics i grans que la necessiten com el pa de l'ànima, hem de pensar que allò es cosa nostra; quan sabèm que'ls infants que van pels carrers abandonats, per força, dels seus pares, que han d'anar a treballar per guanyar-los la vida, demà seràn hostatjats, alimentats, instruits, en un Casal que per ells expressament s'instalarà, hem de pensar també que allò es cosa nostra: que en totes aquestes coses hi tenim el nostre dret i el nostre dever, el nostre sacrifici i la nostra gloria.
 I certament molta més gloria que sacrifici. Perque, què compòn aquella moneda que donèm cada mes per la beneficencia parroquial, gaire be sense adonàr-nos- en; quina privació ni perdua ens representa, comparat amb la gran obra de be a que contribuhim i que, per aquella petita moneda, tenim un cert dret, en aquest món i en l'altre, a considerar com obra nostra? Per aquesta acció parroquial comuna, el pobre's fa germà del ric, perque a proporció cadascú fa igual, ja que fa tot lo que pot; i lo que es més: el ric se fa germà del pobre: lo que davant del regne de Deu es dignitat molt més envejable.
 Totes aquestes coses que he dit, are com are estàn en creixenta vivor en la parròquia nostra: i a la última, que aviat veurèu, la més hermosa: el «Casal d'infants», que ha d'esser la alegria més pura de tota la parroquia, qui serà que no vulga participar-hi? Tant meteix fora ben trist... per ell.
 Mes no en aquesta obra solament, no en una sola ocasió, sino en tot l'any, es menester que sapiguèm viure en la vida parroquial: que en això està tot; i el qui an això—que es el tot!—sàpiga donar-se, no caldrà pas ja anar-li demanant per cada cosa. Oh! quina gloria si poguessim començar en la nostra la parroquia exemplar, i l'exemple fos seguit! Transformariem la ciutat... què! el mon! Perquè aquestes coses tant senzilles son tant oblidades!
 Per això convé que'ns en recordèm al anar a començar l'any, que es quan se fan mellor els propòsits per tot ell. I aixís ho he posat en aquest llibret com en un llibre de memories per tots nosaltres.

1908.

___________