Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I/Pròleg al llibre «Hores lluminoses» d'en Morera i Galicia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
← Presentació Pròleg al llibre «Hores lluminoses» d'en Morera i Galicia
Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa I
Índex →





PRÒLEG



Al llibre «Hores lluminoses» d'en Morera y Galicia

«La pena es que he passat tres quarts de vida
delirós de la mel del bell parlar;
i tenint-la tan dolça dins de casa,
no l' he sabut fins casi vell xuclar.»




 Amb tan bella expressió d'una recança tan profonda, clou el poeta'l present llibre; mes quan el lector arriba an aquell punt, està tant delitat per la esquisida sabor d'aquesta mel tardana, que, ben lluny de doldre's amb el poeta, li diria:—D'aquesta pena vostra procedeix gran part de la nostra delicia; perque de la freqüentació poètica amb la noble llengua castellana, que us era connatural, heu dut a la nostra un element que calia a sa renaixença literaria, una elegancia que heu sabut assimilar-li tant més profondament quant amb més amor de neòfit l'heu tractada per la vostra tardança. Aixís, doncs, no us en dolguèu, poeta, que prou riquesa heu dut a casa per que la mare Catalunya no solament us absolgui de vostra ausencia, sinó que festegi'l vostre retorn amb l'esplèndit convit amb que se sol celebrar la tornada dels fills pròdics.—
 Aixís me sembla a mí que dirà tot aimant de la nostra poesia que llegeixi les planes d'aquest llibre, al trobar que en elles sona la nostra llengua amb un dring que abans no tenia; i no certament perque la formació literaria de tots nosaltres no procedeixi també més o menys de la literatura castellana, ni perque alguns no hagin enriquit i fins adulterat la nostra amb accents d'aquella i de altres llengües extrangeres, sinó perque ningú que jo sàpiga entre nosaltres, havent conviscut tan íntimament com en Morera dues llengües germanes, s'ha donat en definitiu amb tanta efusió a la que li era més propia, ni l'ha tractada amb tant amor i al meteix temps amb tant respecte.
 Això es lo admirable d'aquest fill pròdig: que venint tant de nou a casa seva s'hi trobi desseguida més propi que molts que mai se'n mogueren; que sens deixar a la porta ni una malla de la seva riquesa exòtica, l'hagi sabuda incorporar i confondre tan resoltament al haver pairal: que'l poeta 'ns hagi pervingut tan ric i tan castiç. Cal esser un poeta verament pera lograr semblant meravella: cal un sentit del verb que l'esperit de Poesia sols otorga als seus escullits.


 Are, determinada ja aquesta modalitat més exterior de la personalitat d'en Morera en la nostra literatura, veiàm la naturalesa essencial de la seva poesia. A mi'm sembla que es de serenor. La serenor es essencial de tota poesia com de tota obra d'art, perque aquestes són sempre un transport de la expressió humana a la regió del ritme pur; però an aquesta serenor s'hi arriba de moltes maneres i per això la seva calitat es molt distinta. En la d'algunes obres s'hi coneix encare lo que l'artista ha patit pel camí, i es una serenor ardenta; en altres s'hi coneix lo que l'artista no ha patit—podríem dir,—ja sia perque la seva emoció de la vida restés superficial, i per lo tant indolorosa, ja perque sia tan propens al ritme, que fins la emoció més forta i més profonda trobi desseguida en ell expressió ritmada: llavores l'artista, el poeta, fos quin fos el dol de la seva arrencada, no pateix pel cami de la expressió rítmica, i això's coneix en la mena de serenitat d'aquesta, que no es ardencia i enlluhernament com aquell'altra primera, ni tampoc fredor i feblesa de llum com la segona, sinó netedat i temperança, a la que convé'l concepte més usual de la serenitat. Aquesta es la que jo trobo en la obra d'en Morera.
 Perque ell no es pas un home fret. Jo'l conèc: es un home nerviós, vibrant, fàcilment excitat. Però sia la seva excitació quina sia, la seva expressió es nèta, segura, fàcil; i gairebé diria que quant més vibrant i excitat se'l troba, tant més fàcil, mès justa, més nèta, es la seva expressió: sembla que's complagui en triomfar de la seva agitació interior per la precisió de les paraules amb que la expressa, i que no se'lpuga trobar imprecís sinó quant està tranquil i desapassionat. Això, en el tracte viu, que es com jo li he experimentat, sembla i es realment una calitat més aviat oratòria que poètica, perque es d'actuació immediata, candent, diguèm-ho així: i en Morera es, en efecte, un orador, i jo no sé còm no ha sigut posat per tal en el lloc que mellor convindria a la gloria d'ell i al be de la patria; però deixèm ho estar are això i reconeguèm còm aquella calitat de la seva expressió viva i prompta, se transforma, amb la lenta i misteriosa incubació poètica, en aquests versos pulcres de dicció i brillants de sentit que amb tant bona inspiració ell meteix ha titulat: Hores lluminoses.


 Pot dir-se que la que va en cap d'elles les comprèn totes i justifica llur titol general, i les sintetisa amb excel-lencia; i que totes després deriven d'ella; i com que ademés no es el meu fet,—ni dèu esser-ho de cap pròleg de poesia,—l'anàlisi de cada inspiració i de cada forma, perque això repugna el fer-ho i perjudica el llegir-ho; i com que, per altra part, tampoc me sé estar de dir la gran impressió que'm feu aquest Rellotje de sol, que al girar full trobarèu desseguida, deixèu-me detenir un moment no mès al davant d'ell, i ponderar-lo, que serà com donar-vos una flaira anticipada de tot el llibre.
 N'es tan feliç la inspiració, tan bell l'assumpte, que haig de confessar que al dir-me'n l'autor no més el titol, me va fer enveja. Fou un moment: que desseguida entenguí que a cada hu li es donat lo que li cal, i lo que millor pot fer, i ningú més com ell en aquella hora. Doncs aquest Rellotje de sol,—ja ho veurèu,— es el símbol de la Poesia. Podria dur per lema aquelles paraules que ja de l'antigor foren posades com adorno i sentit de germans seus: Horas non numero nisi serenas, no conto sinó les hores serenes; i'l poeta ha vist això meteix en el seu Rellotje de Sol... que es la Poesia. Sí: el poeta no més canta quan la llum de la inspiració l'il-lumina, com el rellotje quant el sol el toca; quan no


«... tens la noble excelsitut serena
de l'ànima escullida,
d'esquisitat frisosa,
que viu a quatre vents la vida plena
reclosa en son sagrat, i desdenyosa
de l'hora esmortubida,
de l'hora que no canta lluminosa
amb la llengua de foc que encèn la vida.»


Però quan el sol hi toca, llavores el rellotje s'anima i triomfa, llavores parla, llavores


«  .   .   .   .   .   . ton ferro canta
la paraula de llum, la gran, la santa,
la paraula feconda del poeta.»

 Heusaqui tot en Morera, la seva expressió serena i fàcil, la seva eloqüència castellana feta castiçament catalana, i ademés—ja ho heu vist, ja ho veurèu encare en el decurs del llibre,—no es sols la facundia i elegancia de la frase lo que'ns ha dut de la literatura castellana, sinó també quelcom ben característic d'aquell esperit, de la poesia de Castella, de la clàssica, el conceptisme, la irresistible propensió a la alegoria , el trobar en tota cosa plàstica un sentit anímic, humà, l'humanisar tota forma que se li posa al davant.
 Aquest es el tò general de la poesia d'en Morera; això no vol dir que no hi trobèu excepcions,—perque quí tancaria l'estre d'un poeta, que ho sia de debò, dintre cap fòrmula, per encertada que fos?—i de aquestes excepcions, no'm sé estar de citar-ne una bellíssima: aquell sonet de Les birbadores, d'una perfecció clàssica, d'un regust grec-francès, magnífica pessa de poesia moderna, amb aquell final que faria honor a un sonet de Heredia:

«Com si amb llum de capvespre cisellades
sobre marbre boirós, les birbadores
fossin el fris d'algun palau de fades.»

 I encare hauria de dir d'aquella Mariola, fresca, popular, encarnació de la horta lleidatana; d'aquella Mariola que

«cantant amb les birbadores
feia sempre'l punt més alt,
llensant-lo com un galet
d'aigüa clara feta cant.»

I aixís us haurè parlat de les tres primeres pesses d'aquest llibre, tres exemplars insuperats de les diferentes calitats de la riquesa del poeta que teniu en les mans, tol esperant que ell vos prenga en les seves.
 I no vull fèr-os-ho esperar més. Però tampoc puc deixar d'anomenar al menys, en reconeixement del singular encís que'm donaren, els Dos sonets bessons, i aquell discretissim idil-li de les Figurines, que per mí es de lo més feliç de dicció que puga haver-hi en la nostra literatura, i de lo més fortament personal d'en Morera, del nostre Poeta lleidatà; que aixís coronaria jo el seu nom.

___________