Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Discurs presidencial (1905)
Vosaltres heu vingut aquí a sentir les poesies que nosaltres hem jutjat mereixedores de premi; i aixís com els autors de tots els treballs que han acudit an aquest concurs els han sotmès an el nostre judici pera la obtenció dels premis assenyalats i han esperat amb un natural dalè la nostra sentencia, aixís meteix nosaltres esperèm are amb una certa inquietut sentir l'efecte que en vosaltres causaràn les poesies que us han d'ésser llegides, per si aquest efecte correspondrà o nó al que'ns feren al llegir-les i que'ns determinà a premiar-les.
I es ben justa aquesta inquietut nostra. Si tots els treballs de que hem jutjat haguessen d'ésser jutjats per vosaltres en les meteixes condicions en que nosaltres els perceberem—com ho seràn molts d'ells en el llibre que se'n faci—no hauriem pas un gran perquè d'inquietut: la certesa de que'l dictamen era lleial-ment ajustat al nostre entendre, fóra prou pera deixar al menys tranquila la nostra conciencia. Però es que en quant a les poesies que are sentirèu llegides, les condicions són molt diferentes, i la arrencada del vostre sentiment i la del nostre envers elles es ben distinta.
Imaginèu primer el nostre cas, i jo'm posaré en el vostre desseguida.
Imaginèu a cada hu dels que som part d'aquest jurat, tancat tot sol en la cambra propia silenciosa, fret el cor, quiet l'esperit, tenint davant el feix anònim de totes aquestes obres; i obrir-ne'ls fulls i començar a ressegul-ls amb la mirada; i entrar pels ulls les lletres escrites i convertir-se dins del pensament en paraules sonores i plenes de sentit; però sonores—còm ho diré?—d'una sonoritat purament esperitual, i'l llur sentit ideal no pertorbat per la música exterior de quan son parlades.
Es un altra música aquella: una música d'idees, silenciosa i molt intensa al-hora, lenta, suau, repetida tant com se vol, i aixís molt més penetranta. Amb ella anaren passant per nosaltres totes les obres que haviem de jutjar i entre elles, al atzar, aquestes que més bellament nos cantaren per dintre silencioses en la nostra soletat: aquestes que are vosaltres sentirèu ben d'altra manera.
Sou vinguts aquí en un vent de festa: totes les vostres potencies estàn obertes als sorolls del carrer i a les músiques, i a bellugueig i oriflames solejantes; i vestits de festa us heu aplegat aquí tant nombrosos, i'l lloc meteix i la mutua presencia col-lectiva us fan d'això un espectacle; no hi pot haver, no ha de haver-hi reculliment en vosaltres. No música interior, ni silenciosa armonia de figurades idees, ni llur lenta insistencia insinuant-se es lo que vostre sentit are demana, sinó una arrogant declamació poètica fortament sonora, brillant i fugitiva que us fereixi a bells cops dolços i ràpits, que us arrebassi de dins de vosaltres meteixos i se us emporti d'una revolada a una esfera atuidora i enlluernanta.
I voleu que'ls poetes en persona us arrenquin del pit involuntaria la aclamació atronadora, i embriagar-vos aixís de cants tots plegats en una sola i gran embriaguesa que corri per les vostres venes com un llamp, encomanànt-vos-la els uns als altres i esclatant en un sol crit de joia redemptora. Això es lo que volèu i això ha d'ésser certament una festa pera tot un poble: i aquesta es are la vostre poesia i no cap altra.
Per això jo trobo que a una festa com aquesta, pera ésser complerta, li cal una armonia de sentiment com aquella que podèm imaginar dels antics Jocs Florals; que vinguessim aquí jutjes i poble i'ls poetes i llurs dames amb un meteix esperit d'ignoscencia, adalerats de la poesia encare ignota que hauria de florir davant de tots per primera vegada, i amb el cor batent del qui acut a una lluita sense saber-ne'ls campions ni les forces que han de mesurar-s'hi, i amb la incertitut del triomf i de sos premis d'amor i gloria. Llavores els poetes van dient sos versos amb el bell deliri de fer-los entrar en el cor de tot un poble reunit, i de que la dama de son amor, allí present, se'n torni tota roja, o corpresa se'n desmaï: la veu del trovador sembla voler ofegar en el sentit del poble el ressò de les veus que abans s'alçaren i desafiar les que damunt li vinguen; la multitut atenta, combatuda per tants vents encontrats de poesia, s'agita tumultuosa, i s'alça aclamadora d'un costat i hostil d'un altre, o calla fredament o be de massa fondament commosa, i tot plegat esclata en un crit unànim de victorià. I'ls jutjes en mitj d'ella, mogut el pols per les meteixes febres, s'esforcen en callar i restar damunt la passió popular envers els poetes i llurs obres, mes les sent portades pel meteix vent de festa, i sols dintre son remolí, que com a tots els açota, procuren copsar al vol les bolves d'or de la santa poesia. I'ls poetes són portats en triomf, i la reina de la festa es en veritat de la festa de tot-hom coronada.
Mes això no es del nostre temps—me dirieu—es dels temps que foren. I potser de temps que vindràn— us diria jo si us en sentia entristits. Es cert que una festa com la que imaginèm, vol gent d'altres coloraines per dintre i per fòra que no pas nosaltres; es cert que'l nostre esperit concentrat en sí meteix, treballat per la reflexió i l'anàlisis crític, meditabond, sembla haver perdut moltes aptituts d'expansió i repugnar les belles sensualitats col-lectives, i delitar-se sobre tot en una idealitat intensa i silenciosa: la oratoria s'ha tornat molt periodisme; el drama, llibre; i la poesia una refinada música interna; però, còm es, doncs, que al projectar aquest concurs de poesia i tants altres semblants no podèm renunciar encare a dona-ls-hi aquesta externa solemnitat? Pera ésser ben be del nostre temps sembla que hauriem d'haver convidat als poetes a enviar les poesies solament pera fer un llibre de les triades, i que no hi hagués altra festa que la que cadascú's fes en la soletat de sa cambra amb la lectura íntima i silenciosa d'aquest llibre. Llavores sí que'l nostre sentir i'l vostre tindria la meteixa arrencada i la festa de poesia fóra armónica i complerta en la seva intimitat, com ho era en el seu espandiment la que imaginèm del antics Jocs Florals.
Mes are'l sentir dels uns i'l dels altres venen de dos móns desde un cert punt diferents, i podria molt ben ésser que no s'entenguessin. Podria molt ben ésser que aquella música silenciosa que s'insinuà plena d'ar- monia en el nostre esperit quiet i contemplador, sonés aquí confosa o deformada en la veu viva del poeta, i s'esvahís abans d'arrivar al vostre sentit de multitut curiosa i adalerada, o be hi arrivés amb un sò extrany de cosa d'un altre món; pot ésser que la imatje ideal que en la nostra soletat se'ns aparegué divinament transparentada pel vel subtil de la paraula escrita, s'ascondeixi are temorosa als mil ulls llampegants que la cobejen; i també que tota aquella euritmia i proporció total d'una poesia que contemplarem nosaltres reposadament, resseguint-la de cap a peus com a una bella estàtua, sembli are insignificant i's perdi en la vostra ampla i com llunyana perspectiva. I que la música que aquí alcés vostres cors en un remolí d'entussiasme, i la imatje que pogués enlluernar-vos, i'l conjunt que us imposés per la seva plena majestat i'l seu gran aire, a nosaltres'ns hagués espantat per enorme o la imatje 'ns hagués desplagut per llampanta, o ferit la música per massa sorollosa.
No voldria tampoc que us penséssiu que are jo, pera excusar molt possibles errades nostres, vingués aquí a afirmar un monstruós dualisme entre l'home interior i l'exterior, entre l'individual i'l col-lectiu, com si fossen vides radicalment diferentes, i pogués haver-hi en l'home dos móns i dues poesies. Oh! no! Jo que crec com de fè que la poesia es revelació d'unitat absoluta, que en la paraula es hont més se veu la sola cosa que són materia i esperit, mers conceptes nascuts de la relativitat del nostre coneixement, i còm podria gosar a dir aquella flastomia? Us he dit solament que'l vostre sentir i'l nostre arrancaven de dos móns, diferents desde un cert punt; no més enllà. Més enllà hi ha el verb creador, i, per l'home, el verb poètic inspirat de plè a plè; i jo us asseguro que si aquí hi ha una poesia, o un sol moment d'una poesia en tal regió congriada, en tal moment vostre sentir i'l nostre serà forçosament un sol; i que ben llegida i mal llegida, per ulls o per veu, en la més gran soletat o en mitj del major trahut, la paraula verament poètica, no més que us arrivi, sia pel camí que sia, fereix igualment a tot-hom amb la meteixa divina ferida. Però més ençà de la nostre meteixa naturalesa, la inspiració del poeta i el nostre sentir distants d'aquella unitat originaria, estàn subjectes a mil modos i maneres, i sols d'aquestos he volgut parlar; perquè prou sabèu tots que dels versos que en el món se fan i s'han fet, n'hi ha incomparablement molts més fets més ençà que no pas més enllà. I per això m'ha semblat del cas fer-vos avinent el doble sentit que pot trencar la armonia interior d' aquesta festa com el de tantes semblants.
I are us diré també'l meu parer de que, no gosant celebrar Jocs Florals a l'ús antic, no'ns resolguèm tampoc a cercar la armonia fent per tota festa un llibre, i'ns aconsolèm d'aquesta que resulta aixís confosa i barrejada. Es que fins en la crisis actual del nostre esperit, no podèm oblidar que som homes; i que la manera més natural d'actuar els uns en els altres es per la presencia viva: ulls amb ulls, mans amb mans; i l'element natural de la paraula es la veu humana. Que avui aquesta veu que se sent per orelles no sia a voltes expressió suficient a tota la riquesa de sentit espiritual que posèm en les paraules, no vol dir que no ho sia demà per una nova art que anem trovant de dir-les o per un refinament de percepció que adquirim en escoltar-les: quí sab fins a quin punt dormen encare els nostres sentits! quí sab el desvetllament que cap encare en ells! Quí sab si'ls Jocs Florals tornaràn a lograr aquella ingènua armonia de vida complerta que un temps tingueren, però amb la ingenuitat d'una vida complerta en més alta naturalesa. No pensèu, doncs, com molts, que aquestes festes, tal com solèm celebrar-les, sien sols el tribut al bell record d'un món passat; penseu que, a més, i sobre-tot,són l'acatament a un més bell esdevenir pera el que cal conservar intacta aquesta aparent dualitat essencial de la nostra naturalesa humana que es la que n'ha d'ésser embellida.
Es per això que celebrèm aquesta festa en una pasatjera desarmonia d'esperit entre'ls poetes, els jutjes i vosaltres: els poetes que s'han inspirat en la soletat pensant amb el públic; nosaltres que en igual vacil-lació jutjarem; i vosaltres que amb tot un altre esperit jutjarèu are'l nostre judici. Puga la bella esperança que he volgut encomanar-vos, fer-vos piadosos; i algún gra de la vera poesia escampar damunt de tots sa fragancia redemptora de tota contingencia, triomfadora del temps, del lloc i de la manera, al fer-vos sentir lo immutable del moment etern en que ha sigut creada.
- ↑ Llegit en els Jocs Florals de Girona pel Novembre de 1905.