Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Elogi del poble
Prefaci
L'Esperit viu i's mostra en la terra en dues races d'homes que disputant-se perpetuament el món i regint-lo alternativament en temps i llocs, el porten al seu fí. En uns se mou en quant es Pare i origen del món que ha de traspassar; en altres està en quant es fill, i viu la vida meteixa del món que traspassa; en aquells vol saber-se i's precipita al seu fí, en aquests se sent viure en tot eternament, i permaneix; els primers són els ideòlegs, els arbitraris, els rebels i menyspreuadors de tot present; els segons son els realistes, històrics, fidels a la terra i comportadors dels temps: en aquests viu Adàm encare ignoscent en el Paradís terrenal; en aquells ja ha mossegat el fruit de la ciencia i vol ésser tant com Deu.
Uns i altres calen a l'Esprit en aquest món; perquè en uns apuntala, i en altres avença; per aquests sols, la creació's precipitaria al seu fí estèrilment, sense passar la seva proba; per aquells sols, s'hi immovilisaria: uns o altres frustrarien la creació; junts, disputant, la salven.
Doncs, deixèu-me alçar la veu en la disputa santa, ja que'm sento ben be de la una banda (de la dels fidels a la terra); mes en les meves paraules no pot haver-hi agror perquè sento el llaç que a tots ocultament ens lliga en el fí de l'Esperit que'ns es comú. En son Amor ens trobèm i volèm tots lo meteix; més cadascú a sa manera. Deixèu-me dir la meva que arrenco de la meva vocació per la poesia.
I Dir poble es per mi com si diguessim la solera social, el terrer espiritual humà en el que tots tenim les rels, aixecànt-nos-en cadascú més o menys, com plantes, amb una o altra formació, i amb les virtuts i vicis que l'atzar de la germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual està tot el passat i tot l'esdevenir de la humanitat: tot surt d'aquest terrer i tot hi torna per refer, en sa virtut germinadora, la força de la vida o per transformar-l'hi.
El cap de brot del roure més alt i la ínfima herbeta que li brolla al peu provenen de la meteixa solera popular i'n reben la vida igual, mes cada hú en la seva proporció i manera. La altesa d'un Gœthe procedeix del meteix origen que la humil simplicitat del pagès més obscur. La santedat d'un Francesc d'Assis, la força d'un Napoleón se nodreixen de la meteixa terra espiritual que la ferocitat del criminal més pervers i la pusilanimitat de la doneta. Aquells resplendeixen en altra claror i són moguts per un altre aire; mes les rels espirituals d'uns i altres serpejen en el meteix terrer i's nodreixen de la meteixa virtut inicial: i tots retornen a l'humus de la societat humana els sucs epirituals i'l detritus de les seves idees, dels seus actes, de les seves santedats i dels seus vicis, per fermentar allí novament en la virtut germinadora, i en la seva confusió produhir altres santedats, altres flaqueses, altres genis, altres hèroes i altres criminals, brollant perpetuament del fons comú i viu: aquest per mi es pròpiament el poble en general.
Però en les relacions més determinades de la vida social, se sol dir poble de lo que, en la semblança que he fet, ne diriem la vegetació més baixa, distingint-la de la més alta i oposant-la-hi en cert modo; aixís se diu la aristocràcia i el poble, el govern i el poble, els intel-lectuals, el clero, els rics, el militars... i el poble.
I en aquesta distinció hi ha un gran acert, mes també hi ha un gros perill. Hi ha un acert perquè, efectivament, en els esperits humils i sencills, inferiors, com que són més prop del terrer comú, sembla que s'hi sent més immediat i pur el pols de la vida originaria, i són, per tant, més expressius del principi creador; mentres que'ls esperits superiors se'n han anat distanciant en la seva ascensió vers el fí desconegut que resplendeix en el cel, i pel camí d'aquest fí perillen haver perdut quelcòm del sentit d'aquell principi i'l ferm sosteniment en la terra massa llunyana. Aixís en el poble, entès d'aquella manera, resideixen principalment els elements conservadors de l'esperit humà, i en les classes superiors, els progressius; aquell està més a la vora del principi, aquestes més cap al fí.
Doncs, còm es—podrien dir-me—que molts moviments socials en sentit progressiu semblen començar en el poble i trobar resistencia en les classes més altes? Això—us respondria—això es pura apariencia. Tota idea de novetat brolla en les altures, però per cobrar força i eficacia li cal—com a Protèu—tocar en terra i, si vol ésser ben humana, cobrar vida del principi humà. La llum vivificadora de les plantes ve del cel, mes la empenta de la vida, de la terra; i per això tota idea-força baixa corrent a cercar la seva proba en el terrer i la seva sanció en els elements populars que són més a la vora de la virtut primitiva: en la sencilla força de la multitut nombrosa, en el seu instintiu anhel d'altura, en la seva passió ignoscenta. Perquè'l poble es dòcil com l'herba, i vividor com ella, i s'apodera àvidament de tot principi d'altura i l'aviva amb la virtut creadora de la terra que li es tant aprop. Es clar que lo que sia herba, herba restarà; mes el roure que entre ella acaba de naixer i no s'hi distingeix perquè encare es petit com ella, havent brollat en aquesta fermentació d'altura, quant creixi per la seva naturalesa, creixerà més alt i més fort que'ls altres. I això es lo que pressenten els que ja tenien tota la propia alçada i se'n defensen, perquè temen ésser vençuts en altura per la força que ve d'abaix, i la resisteixen cercant llavores força en la virtut originaria, en la robustesa del seu principi, de les arrels, de la terra que'ls aguanta: aixís les classes altes actuen llavores com conservadores, tot i havent vingut per elles a la terra la idea nova. Heusaquí tot l'acert de la distinció entre'l poble i les classes altes.
Hèusenaquí are'l perill. Aquest està en que tal distinció pot fer oblidar la comunitat de principi i de fí, establint una oposició contra natura. Dient poble a les classes baixes, aquestes, en la seva ignoscencia, arriven a creure que la virtut germinadora del terrer està sols en elles, i que tota missió social, inclosa la d'altura, resideix en la seva inferioritat, i tota força en el nombre. I les classes altes, per la seva part, són per tal distinció induhides a actuar en la altura com si no tinguessin les arrels en terra; creient-se cosa apart del poble,'s desnodreixen d'humanitat, se debiliten i cauen a la fí en lo més infim amb sa missió frustrada; mentres que l'herba que s'ha cregut tota roure sense ésser-ho, frustra igualment la vivacitat de la seva inferioritat volent convertir-la en altura i anorreant-se en tant vana empresa.
Caldria saber dir a l'herba: «El valor de la teva inferioritat està en que sols d'ella poden aixecar-se'ls roures nous, a cada cop més alts»; i al roure ja crescut: «Vals en quant no ets res més que una herba excelsa»; i a una i altres: «Plegats veniu de la terra; plegats formeu el poble esforçant-se per la altura.» Que l'herba sia dòcil i atapahides ses tiges; i d'aquestes la que sia roser alci com a roser la formosura de les seves roses, i més el taronger amb son fruit sucós, i la alsina la seva ombra protectora i ses branques més altes a l'aire més pur i a la llum més clara: que tots s'esforcin tant com pugan per cumplir la llei de vida, més cadascú segons sa naturalesa; i que tots retornin a la terra, treballat per l'esforç, el dó que'n reberen; perquè cada nova germinació en sia enriquida, i l'esperit s'alci de la terra cada cop més alt i més fort i més pur, fins tornar a Déu, feta esperit, tota la terra.
Tal es el meu sentit del poble, i aixís me plau trobar-lo i vèure-l actuar en cada persona viva i segons ella es individualment, moguda en llibertat pels seus afectes envers cada una també de les seves semblantes: aixís, individualment, vivament estimo lo popular com segell de la germanor entre'ls homes, i aixís me trobo a mi meteix en cada hú d'ells i'ls estimo.
Mes quan se'm presenta en el seu sentit de massa humana, en apinyament de còssos amb un sol esperit abstracte, en multitut de rostres sense destriar-se'n cap fisonomia personal, en clamor de veus sense'l tò particular de cada una, en agitació de milers de braços alçant-se confusament de la massa informe que va i ve tota en pes i irreflexiva, moguda per un vent de passió col-lectiva, terriblement fosca com núvol de tempestat, repugnant al sentit i temible fins en ses alegries i favors, per una mena de baf de bestialitat, de tuf de ramat que se'n aixeca... jo d'això no'n dic poble, que en dic turba; i sia com sia la calitat dels homes que la formen, la menyspreo, i no puc estimar-la ni en la seva presencia física que'm repugna, ni menys en la idea abstracta de la seva col-lectivitat que se'm representa com un estat inferior d'humanitat, amorfa, caòtica encare.
Però desseguida que d'ella'n surt, i se m'acosta algun dels que la componen, un home, amb el seu aire personal i la seva cara ben marcada, amb la seva bondat o maldat, la seva ira o miseria en els seus ulls que'm miren, en la seva veu que'm parla... sols llavores el meu cor comença a moure-s amb un sentiment ben humà, el meu enteniment s'il-lumina i comprèn, tot el meu ésser s'inclina vers aquell semblant meu, i sols per ell se'm desvetlla aquella germanor que endebades hauran volgut fer-me sentir amb la consideració ideal o la presencia de tota la humanitat en pès; perquè cap d'aquestes coses son capaces de moure-m a la més petita acció bona i sincera: humanitarisme, filantropia, caritat, aixís en abstracte, per mi, us ho confesso, són paraules mortes.
I tant com sento dir lo contrari de molts que s'anomenen humanitaristes; que defensen amb gran calor les causes del poble, i especialment les de la plebe, i al meteix temps els repugna'l tracte personal del plebèu i no poden sofrir l'olor de pobre! I, perxó, ja ho crec que algun donaria fins la vida per la causa popular; però, no podria ésser també que en el seu sacrifici hi hagués més afany d'exaltació de la propia personalitat que no pas amor al prohisme? Perquè jo no comprenc còm un veritable amor puga naixer i sostenir-se fòra de la comunicació personal i viva.
No heu observat en els conflictes col-lectius, en les lluites polítiques, en les topades de classes socials, entre amos i treballadors, per exemple, còm les passions s'encenen i l'odi's congria per una especie de miratge ideal que sols se forma en la atmósfera de la multitut, en la que tot se torna monstruós i provoca la guerra? En ella el burgès es, per el treballador, un monstre d'egoisme i tirania: no aquest o aquell burgès, sino el burgès en general; i per cada un d'aquests, l'obrer en rebeldia es una fera desencadenada. Però que un i altre surtin de la abstracció, de la multitut, i's trobin tots dos sols i cara a cara, i veurèu còm la acció de la presencia personal, la veu de la naturalesa humana que'ls es comuna, comença a obrar desseguida i's fa sentir en el cor de l'un i l'altre; el monstre desapareix i aquells dos homes s'estimen en la justa mida de la seva contraposició; però aixís que s'aparten i l'un desapareix dels ulls de l'altre, submergint-se cadascú en la seva multitut respectiva, l'odi torna a agegantar se i'l conflicte renaix enorme i sagnant a voltes.
De modo que jo m'he arrivat a creure que, en semblants conflictes, si un a un fossen a trobar-se els que estàn en lluita, i's tractessen d'home a home, no hi hauria guerra; perquè el burgès absolutament odiós, el treballador absolutament odiador, no són en lloc, fòra de la multitut, o de l'esperit de multitut; i que l'odi col-lectiu i la guerra sols naixen i's nodreixen de la abstracció i'l desconeixement viu. Que, en resum, es molt difícil estimar de lluny o aixís, en massa; i que'ls que diuen que estimen a una massa, lo que estimen es una idea monstruosa que posen al damunt d'ella; es dir que, en rigor, estimen una obra propia, s'estimen sols a sí meteixos. Aixís de la abstracció i la multitut no'n pot naixer veritable sinó la guerra; i la pietat que en naixi, si per cas, es falsa.
I are vull parlar d'aquesta falsa pietat abstracta, que's fa molt general, i que'm sembla molt pitjor que l'odi. Perque l'odi, al menys, es activitat del cor, es vida; i mentres hi ha vida hi ha esperança de redempció. L'odi pot tornar amor, d'alguna manera; mes la falsa pietat adorm la conciencia, el fals amor paralisa'l cor i mata l'ànima.
Sentim, per exemple, alabar la caritat d'una població perquè amb el tribut de ses almoines s'hi han fet moltes obres pies, molts assils, moltes escoles, molts hospitals, molts convents. Pels vells, pels infants, pels invalits, per dònes perdudes, per tot vici, malura, o devoció o necessitat hi ha institució adequada en aquesta població; i per això s'alaba d'ésser molt piadosa i caritativa. Doncs jo, quan m'ho diuen, m'hi rebel-lo i'ls responc:—No ho diguèu que això sien obres de la nostra caritat, sinó del nostre egoisme. Perquè quan dono pel hospici dels vells, sembla que'm descarregui de tots els vells que la vida puga posar a mon càrrec: que vajin allà, a l'hospici! per això'l pago; no vull vells que'm destorbin, ni orfanets que m'entrabanquin, ni malalts que m'angunihin: allà, allà al hospital, a l'institut, al convent, ben lluny, ben lluny de casa; i quan dono per la capella hont resaràn les monges, sembla que també'm desentenga de resar i fer penitencia: això, les monges, no es veritat?: i jo'm quedo a casa ben regalat, i amb la conciencia tranquila... perquè, jo ja pago pera sostenir tant bones obres!
I això es caritat? La caritat fóra que jo'm cuidés dels meus vells, de la dòna de servei que m'ha vist naixer, del mosso que ha treballat a casa tota la vida, que'ls contemplés a casa meva o'ls en procurés una de propia si podia; que procurés també la bona educació de l'orfe, del vehí pobre i li dongués ofici i li cerqués feina; que vetllés perquè la minyona que del camp m'envien a ciutat no hi fós esgarriada; i si s'esgarria i cau, li tinga pietat i la ajudi a alçar-se, que jo elevi cada dia la meva ànima a Deu i n'ensenyi a tots els meus dintre de casa.
Això es caritat, això es pietat. I si cadascú la practiqués amb tots aquells que té obligació, ben segur que no hi hauria, ni caldrien, tants assils, tants hospitals i tants convents. I tota aquesta carn d'hospici marcada are amb un segell uniforme com un ramat, sense gaire bé individualitat humana, fóra un home, i un home, i un altre home: es dir, altres tants camins originals de Deu; i jo que hagués procurat aquest enriquiment de la humanitat, hauria amb aquest esforç enriquit la meva meteixa, m'hauria fet més home.
I quína altra societat no fóra la d'uns tals homes, que no pas aquesta que fem amb la nostra caritat d'esma, impersonal; una moneda contra un paperet imprès, un bé que fem no sabèm a quí, que tampoc sab a quí agrahir-ho. Una societat de socors sens amor, gosarèm dir-ne societat humana?
Oh!—me replicarèu—la vida moderna es tant complicada que cadascú te prou feina en sí meteix i lo que de més aprop li toca.—Està bé. No vull examinar are fins a quin punt cadascú fa el seu possible. Però, doncs, perquè os queixèu de que hi haja tantes congregacions que s'enriqueixin i dominin la ciutat? Queixèu-vos de vosaltres meteixos, que tots els seus grans casals i predominis obra vostra són. Però tampoc m'ho ensenyeu com esplendor de la vostra caritat, sinó com lo menys que pot fer vostre egoisme; no com orgull de la vostra força, sinó com confessió i excusa de la vostra debilitat d'amor. Egoisme i debilitat,heus-hoaquí lo que es aquest vostre socialisme fonamentat en una ideologia buida que es no més que un treure forces de flaquesa per tranquilisar-vos i envanir-vos. Mes jo us dic que no us tranquilisèu ni us envaniu massa: anèu passant amb les vostres teories i'ls vostres instituts de ramat, mentres no us sabèu fer capaços d'altra cosa; però no volguèu amb això matar l'anhel, no deixèu mai de pensar en una vida més alta, en una societat més natural, fonamentada en l'amor viu que tants cors desitjen, i per això estan tant inquiets...
Are conec que algú podria dir-me que, al rebaixar l'estat de multitut, perquè's mou enla abstracció, i exaltar la relació viva individual, he vingut a oposar la idealitat a la vida, com si les idees més abstractes no fossen vida també; i reaccionant proporcionalment a lo que'n dirien la meva exageració, me sostindrien que més vida són les idees i abstraccions que no pas lo altre: que elles son les reines de la vida; que sense elles no existirien o no tindrien força lo que jo'n dic sentiments vius.
Les idees—me diria algú—són les mares d'aquests sentiments, i lo mellor d'ells ha començat per ésser idea. Perquè la presencia d'un semblant teu te moga an aquest amor viu—podrien dir-me—ha calgut que moltes generacions d'homes pensessin abstractament en la humanitat; sinó encare forem en l'homo homini lupus.
Lo que hi ha—afegirien—es que tota idea, per fer-se activa i socialment eficaç necessita descendir a la regió del sentiment. Es llavores quan apareixen els seus apòstols—que no són pensadors purs, sino sentimentals—i per ells, la idea, que nasqué en les altures de la intel-ligencia individual, se fa sentiment en la multitut que en canvi li comunica tota la seva energia, gaire be sempre sense enténdre-la be. Però, què hi fa que no la entenga, si cabalment per això meteix, per aquest monstruós miratje ideal que es, no'l vici, sinó la virtut de les multituts quan s'entreguen a una abstracció , la idea redemptora commou al mon en guerra, amb sos confessors, i sos màrtirs i la seva iglesia a la fi trionfant i renovadora, si es que la idea duia de son origen tanta virtut?
Tot això podrieu dir-me i jo no us ho negaria pas; ans al contrari, us ho abonaria amb una comparació. Perquè tinc molt amor a les comparacions: trobo que si s'encerten duen molta claretat al món, perque són com vesllums de la profonda identitat de totes les coses, i amb les unes explica les altres, fins les que semblen més diferentes. Doncs deixèu-me are dir-vos aquesta:
Quan volèu encendre un bon foc en la llar vos calen teies, no es veritat? I què són les teies? Són el tronc gros que s'ha fet petit per cremar mellor: es el pas del pensador a l'apòstol, es el fer-se multitut per encendre a la multitut, per encendre la brossa i llenya menuda que cal per inflamar els troncs més groixuts que fan el foc poderós i de durada. Si hi posessiu no més troncs grossos no se us encendrien, i la llumeneta que hi acostessiu en fóra ofegada o be's consumiria en va. Si la apliquesseu a brossa i fullaraca sola, la flama s'alçaria impetuosa i brillant però's passaria dessegui-da, i la llar restaria aviat sense gens de foc. Però si la pira es complerta i ben graduada, la teia inflama la brossa i fullaraca, i la flamarada pren en els tions més groixuts, i teniu la llar encesa i calor per bona estona. I, d'hont procedia la teia? Del pi ben groixut: no més ell té les fibres ben rehinoses i cremadisses; però apretades en sa gruixaria, la llumeneta no hauria prés en elles: els ha calgut fer-se teies, fer-se primes com els branquillons per encendre-s i encendre; els ha calgut fer-se poble per encendre al poble en sentiment i d'ell alçar-se als tions més grossos i inflamar-ho tot. Doncs com nosaltres en la llar del foc, aixís obra l'esperit entre'ls homes.
Ja veièu còm ben lluny de negar la contradicció que us he suposat, més aviat us la abono. I us la abono perquè, en lo que te de rahó, no desfà pas la sustancia de lo que primer us he dit. Perquè jo no us he pas negat el procés espiritual de les idees i'ls sentiments en la societat dels homes; lo que nego es la conveniencia de que an aquesta idealitat sentimental del poble se la faci actuar o se la deixi actuar en abstracte, i per tant de manera tant inadecuada a la seva vivacitat natural, que la frustri o la vicihi. Jo no nego l'esperit creador col-lectiu; lo que abomino es l'esperit caòtic de la turba. I sinó fixèu-se en còm la passió d'una turba actua sempre més en el sentit de odi que en el de l'amor; i còm, aixís que la turba's desfà, l'amor se sobreposa a l'odi. Per què es això, doncs? Perquè, en el primer cas, se la ha privada de l'element humà individual, se la ha moguda en la abstracció, se la ha sostreta a l'element viu, personal, an aquell magnetisme—diguèm—que d'home a home fa sentir la germanor, an aquella força de l'amor pare de tots que en tots lliurament se fa sentir. Es per això que la turba apassionada per una abstracció es essencialment destructora; mentres que la construcció es acció essencialment individual. I mirèu si això està en la conciencia universal, que un indivíduu destructor per sí es generalment avorrit i tingut per quelcòm contra natura; mentres que a una multitut destructora o a un indivíduu que fa mal mogut per un esperit de multitut, se'ls absol facilment com si ja haguessen obrat de conformitat amb la seva naturalesa; i si la turba es condemnada, ho es com una força física cega, i'ls seus estragos temuts i deplorats com els d'una inundació o un huracà. Aixís tot indivíduu es tingut presuntament per bò mentres no demostri lo contrari; però una turba sempre sembla que no puga ésser sinó dolenta.
— Doncs les turbes són les que han ajudat a dur el món endavant—podrien dir-me encare—, i per la negació de les idees velles i l'odi i la destrucció consegüent, s'han obert pas les idees noves, redemptores en mitj de l'estrago. Aixís va'l món...
—Sí. Aixís va'l món — us respondria jo — però, voleu dir que no podria anar mcllor d'altra manera? I hem de deixar tota esperança i voluntat i intent de mellorar-ho? No's pot desitjar, no s'ha de procurar un altra manera d'ésser social en que l'amor humà, la atracció d'home a home obrant més lliure i més pur, vinga a omplir el buid de la abstracció en el que les multituts se precipiten amb destructora furia?
Jo no ho puc creure que l'últim terme del progrés humà sien aquestes grans aglomeracions que'n dièm ciutats; i que la seva organisació definitiva sien aquests grans establiments de la industria hont els treballadors són, en confós ramat, esclaus de la roda d'una sola màquina geganta; aquests trens de ferro-carril i aquestes monstruoses naus trasatlàntiqués que duen la gent com a moltons de la una banda al'altra del món; aquests formiguers dels col-legis, hospicis, teatres i places públiques, hont'ls nins i'ls homes son educats, assistits o divertits en promiscuitat tumultuosa; aquests exèrcits els fills de cada mare son llençats en fileres uniformades a destruir-se...
Això es el modern socialisme portat per les invencions sobre la materia i'ls procediments mecànics que són efecte i causa de progrés, certament; però jo crec que, aixís com el progrés ha dut aquest socialisme, el progrés també ha d'emportar-se'l.
La facilitat de la comunicació material ha precipitat la gent a la congestió de les grans ciutats; però una major facilitat encare, n'afavorirà la dispersió a una vida més folgada i natural, sense que la sociabilitat hi perdi res, ans hi guanyi.
I ja se'n veuen senyals; ja les més grans ciutats comencen a esclarir-se envers els seus defòres: el telègrafo permet al polític i a l'home de negocis actuar desde la pau dels camps, i l'automòvil retorna independencia humana als agalerats en el tren. Demà la distribució elèctrica de la força a distancia deslliurarà al treballador de la esclavitut de la fàbrica i li refarà la familia entorn la llar; fins que a l'últim la ciutat tumultuosa i insana no servirà ja per res de bò a la vida social, i serà considerada com organisació imperfecta i monstruosa del passat, davant la ciutat nova constituida per una vida patriarcal intensa, per una relació social més viva i més espiritual ensemps, més purament, més altament humana...
Jo crec, en fi, que'l progrés consisteix en la indefinida exaltació de l'indivíduu, i que, sien quines sien les seves alternatives, la seva orientació definitiva es procedir de lo col-lectiu a lo individual, de la massa humana a la persona humana, produhint tipos d'home més superiors a mesura de més individualisats; que la tendencia de la carn humana es anar deslliurant-se de la seva confusió en el ramat per arribar a ésser la carn gloriosa, espiritual, de l'Únic...
Això, are, no ho podèm entendre; però, per ventura l'adalerat pressentiment de lo ignorat no es lo mellor de la nostra naturalesa, la major senyal de la noblesa humana, i la nostra guia més segura?