Obres completes d'en Joan Maragall - Escrits en prosa II/Joan Sardà
Aquest text tracta sobre una edició de 1912. Per a altres versions, vegeu Joan Sardà.
Senyors:
Representèm-nos-la de nou entre nosaltres aquella figura alta, seca, de cara esblaimada i ulls brillants; representèm-nos an en Sardà tal i com ell solia aquí mostrar-se'ns, discutint nerviosament la qüestió del dia amb aquella desenfrenada passió de justicia que era com essencia de la seva vida; fem-lo viure i moure-s en la nostra ànima amb els nostres anhels, les nostres agitacions, les nostres indignacions i les nostres rialles; i sia aquest moment de record solemne una veritable resurrecció més intensa que perduri després reposada en la nostra memoria i en la d'aquells que'l coneguin per ses obres o per la nostra alabança.
Jo'l veig intensament an en Sardà; i'l veig sempre vibrant, sempre apassionat amb la passió del dia; i si's reposa es en la eterna passió de la bellesa; perquè ell fou principalment un lluitador amb quelcòm de poeta.
Poesies, propiament, poques ne féu en sa vida; mes les poques que féu (i una d'elles jo la tinc ben bé dintre de l'ànima) són veritables exquisitats i mostren aquell contrast que's troba tantes vegades: que un home tant apassionat com en Sardà, quan s'enlaira a les regions de la poesia, frueix en les més serenes. Se sent en les seves poesies una frescor horaciana, clàssica, però tan olorosa d'haver passat per jardins novament florits, que enamora. Sols l'Àrdua sentenza dû tornavèus de lluita.
Perquè, altrament, en Sardà era un lluitador i un sentimental: un expansiu d'idees-sentiments. En altres temps hauria sigut un orador; en els nostres fou principalment un periodista, perquè'l periodisme es moderna oratoria: el periòdic la sola veu que arriba per tot arrèu de les nostres vastes multituts.
Ell comença, com tants, escrivint crítica. En la desena dels anys 1870 a 1880 col-laborà en periòdics i revistes, especialment en La Renaixensa, amb ressenyes, notes bibliogràfiques i estudis crítics. Allavores es encare molt jove, i la seva personalitat resta naturalment confosa; però comença a mostrar dugues qualitats que, amb el temps, han de caracterisar-lo: un sentit idealista exaltat i una expressió clara i forta com l'acer. L'any 74, parlant del llibre Algo, d'en Bartrina, s'alça enèrgicament contra'l positivisme allavores invasor, en nom de l'idealisme. Aquest sentit idealista, que'l serva durant tota la seva vida, el fa distingir ben be entre aquella generació intel-lectual catalana que es la generació naturalista a la francesa. L'any 1880, quan el jovent literat creu an en Taine i en Zola, surt en Sardà amb aquell article sobre l'Hartzenbusc, amorosa síntesi del romanticisme; com més endavant, l'estudi d'en Piferrer es un altra anyoradiça salutació an aquella gran florida romàntica que aquí brollà pels anys de 1840. En Sardà n'està enamorat, i no solament com a generació literaria, no solament d'en Piferrer com a crític-artista per intuició i entussiasme, sinó de la renaixensa integral del sentiment i del pensament catalans, d'aquella escola catalana d'en Martí d'Eixelà, d'en Llorens, d'en Balmes i de tants altres que, sabent-ho o no sabent-ho, volent-ho o no, fonamentaren el catalanisme modern; perquè abans d'ells, per sigles, Catalunya no va ésser més que una provincia intel-lectual d'Espanya, i ells ne començaren la autonomia. I més demostra en Sardà compendre això, al menys en lo literari, quan basa'l pròleg a la edició poliglota de les obres d'en Rubió i Ors en la idea de que, calent-li a la poesia, pera ésser veritable, el naixer per la emoció, solament pot trobar-se en la llengua propia el verb poètic.
Còm els estimava en Sardà an els romàntics, i que'n tenia de rahó aquest amor seu! Jo crec que enllà del temps, del sigle xix se'n dirà'l sigle romàntic, perquè en el conjunt de la seva historia artística no's veurà altra cosa que'l romanticisme. Cert es que darrera la gran generació que entra amb l'any 30, ne ve un altra superficialment eclèctica i un bon xic freda; però an aquesta'l gros prestigi d'aquells romàntics la domina encare i li fa ombra; i si escoltèu atentament, recullidament, el terrer naturalista, hi sentirèu passar per sota la gran corrent romàntica, que ha reaparegut en nosaltres amb el nom de modernisme i que ve enriquida amb lo que ha arrossegat en el seu viatge subterrani, tirant avant sempre, qui sap ahont. Quín bon instint crític hi havia en la invencible afició d'en Sardà an els romàntics!
Mantenint aquesta devoció i vivint en la generació naturalista, en Sardà podia parlar d'en Bartrina mellor que ningú; perquè justament en Bartrina representa entre nosaltres la topada, de moment anguniosa, del romanticisme, que va perdent ideals vells, i'l positivisme que acaba d'enderrocâ-ls-hi, oferint-ne de nous als poetes, que debades proven de satisfer-se'n, i lluiten desesperats, cridant, renegant, plorant, rebel-lant-se contra'l plor i extenuant-s'hi. Dos personatges d'aquesta tragedia són a Espanya en Bartrina i en Núñez de Arce, cadascú a la seva manera.
En Sardà, doncs, s'hi fica apassionadament en l'ànima d'en Bartrina mort, i la fa seva i combat per ell: l'excusa, el defensa, el fa reviure en aquell magnífic pròleg del llibre postum. En aquest pròleg, l'esperit d'en Sardà ja vola a tot aire amb les ales ben exteses: ja es ell, ja té sentit propi, ja domina.
Però'l propi domini'l referma més reposadament en l'altre pròleg a la traducció castellana del Nabab d'en Daudet. Allí situa amb justesa'l naturalisme dintre la generalitat del moviment social, i'l considera com una reacció contra les exageracions convencionals del romanticisme revellit; però prevèu també que, extremant-se com s'extrema la nova escola, i volent-se fer dogma exclusiu i tancat de l'art, ha de provocar una contra-reacció. Critica molt agudament la preocupació dels naturalistes en acumular detalls no prou significatius, ofegant amb ells lo característic; la ignoscenta propensió seudo-científica a cercar el cas, i, sobre tot, el cas patològic, com si l'artista fos quelcòm de metge; i endavina ja'l romanticisme d'en Zola per entremitj de tot aquell bastiment seu que es massa sistemàtic pera poder contenir la gran llibertat de un art de debò.
Dificilment, avui que'l naturalisme ha passat ja com a moda literaria, se'n podria fer una crítica més ferma que la que'n fa en Sardà en aquell pròleg, escrit en plena tirania d'escola.
Però encare que'n Sardà's mostri en totes aquestes crítiques ja format i dominant-se, no's troba en elles en el seu element natural, que es la passió de la actualitat, la del dia, la que vibra en el periodisme.
Va situant-s'hi de l'any 84 al 86, col-laborant primer en revistes (L'Avenç, La Ilustració Catalana, La España Regional), fent-hi encare crítica literaria, semblances d'autors, notes bibliogràfiques, però propendint ja irresistiblement a consideracions d'actualitat social; i allavores va definint-se la seva personalitat de periodista: es ja'l periodista català; clar i català; sobri i acometedor; satíric. La propensió a la sàtira, que es tant característica de l'esprit analític català, se mostra accentuadíssima en els escrits seus. An en Sardà, quan s'entussiasma, li cal, com si fos pera recobrar un cert equilibri del seu esperit, escometre durament lo que té un sentit contrari an allò que ha alabat. Per exemple: al tractar d'aquell treball tan celebrat, L'Herèu, d'en Moragas, l'alaba moltíssim; però escomet desseguida i maltracta als mals hereus, i acaba, en aquest sentit, pera atacar la meteixa institució. Sembla que l'esperit seu no pugui reposar-se en la alabança; que la alabança li resta incomplerta si no la arrodoneix amb una censura contraria, de violencia proporcionada a l'entussiasme que abans ha sentit. El que això es genuinament català, que es un important element diferenciador de la nostra raça, una mena de força de gravetat del nostre esperit, podria demostrar-se amb molts exemples, i alguns ben il-lustres.
Però cal observar que, en el fons de l'esperit analític i escometedor d'en Sardà, hi ha un idealisme i una empenta d'entussiasme que l'individualisen, diferenciant la seva acometivitat. L'anàlisi català es tot sovint fret: es dir, que no l'anima una idealitat superior, i així resulta esterilment corrossiu; destrueix per destruir: la seva finalitat conclou en la destrucció. Aquí (pera posar un exemple ben general) xiulèm a una Patti, no tant per un afany de perfecció, no tant en nom d'un art ideal, com pel goig de destruir una reputació universal que no volèm admetre tota d'una peça, i'n senyalèm les tares i juntures, fruint-nos en descompòndre-la; i quan ja la tenim desfeta i coneguda per peces menudes (això es bo, això es mitjà, això es dolent); quan ja hem destruit el conjunt deslliurant-nos del seu prestigi sintètic, restèm satisfets de la victoria i ja no desitjèm res més. Per això el nostre esperit no's deixa dominar sinó per sorpresa, per un prestigi desconegut que se'ns mostri sobtadament i'ns enlluerni sense haver-nos donat temps de preparar el nostre anàlisi contra la seva llunyana auriola; per això el nostre hèroe popular sol ésser el fadrí moliner que's fa capità general en quatre dies. Pera entussiasmar-nos i enlairar-nos ens calen violencies personals i quasi físiques, perquè, normalment, som molt mancats d'idealitat.
Doncs bé: en Sardà era tant idealista com se pot ésser sense deixar d'ésser català. Quan escometia era en nom d'una idea o d'un sentiment elevat: era un satíric sentimental.
Cerquèm els seus articles del període de la nostra Exposició Universal de 1888. Aquella es la bonhora d'estudiar-lo an ell i a la seva generació intel-lectual que, en aquell moment tan trascendental de la evolució barcelonina, arriba amb tot l'esplet de la seva jove maduresa pera iniciar a Barcelona en la manera de pensar d'una gran capital moderna. Es la generació de la Exposició. Allavores es quan, en les simpàtiques planes de La Vanguardia, apareix compacta i escometedora la lluïda legió dels homes joves que parlen d'art, d'historia, de dret, de costums, d'economia, de tot, amb esperit ample i generós, enduent-se'n al voltant i a darrera a tot Barcelona, que's cosmopolisa i transfigura.
Allí fa'l ple la personalitat d'en Sardà; allí es el periodista, el satíric: fort, concís, tractant la qüestió del dia, girant-se contra'l vici, l'abús, la ridiculesa del moment, amb aquells articles que's coneix que són fets nirviosament, tremolant encare de la impressió real de l'assumpto, escrits potser en una taula de redacció i publicats desseguida: vius, tocant en lo viu.
Aquelles Actualidades del començament de la Exposició, en que, com a bon català, crida contra l'autoritarisme oficial! I aquell Deber cumplido, i algun altre per l'estil, quan, indignat per una injusticia o per una inconveniencia, pert el fre i, emportat pel seu temperament, se llença fins a l'atac personal, i punxa i fa sang amb la sàtira aguda i poderosa? I tot plegat, quan qualsevol podria pendre'l per un atrabiliari de talent, o be per un inflexible crític dels vicis socials, com en Los proyectistas i Los pordioseros de levita, surt amb aquelles Glorias españolas en que un idealisme d'adolescent fa esclatar tota la passió i tot l'entussiasme de l'home fet. Quína passió tan alta també aquella de Recuerdos amargos contra l'encongiment barceloní! En la clausura de la Exposició, en Sardà hauria volgut una apoteosis de crits i d'entussiasme; Barcelona en pes saludant aclamadora'l final d'aquell gran moment de la seva transfiguració. Ell la sentia glatir dintre seu la trascendencia d'allò que s'acabava, i hauria volgut tenir milers de veus i de mans pera cridar i pera aplaudir; però la munió barcelonina que les tenia aquelles mans i aquelles veus, després de la última explossió lluminosa del castell de focs, desfilava ensonyada i enfredolicada amb remor confosa de passos de remat i de petites converses. Pobre Sardà!
Al cap de temps encare s'hi gira amb recança envers aquell moment que fou el del zènit d'ell i dels seus companys; i fa un hermós article dolent-se de l'enderrocament de l'Hotel Internacional, que allà vora'l mar aparegué de sobte i desaparegué com una visió de cosmopolitisme anunciadora de l'esdevenir de Barcelona.
Tot aquell període representa pera la ciutat dels catalans una febrada de creixença que, en lo intel-lectual, es principalment soportada per la generació d'en Sardà. De la Exposició ençà'ls trobèm a tots ells presidint, jutjant, donant criteri i direcció, col-laborant en publicacions de la capital política d'Espanya, fent coneixer lo nostre, alabant-ho a fòra i educant-ho a dins.
Entre'ls nombrosos articles periodístics d'en Sardà, després dels de la Exposició; entre aquella Noche de Reyes de 1889, en que'l seu perenne i finíssim idealisme descobreix la vanitat i grolleria de les lluites de classes davant de la solemne igualtat de l'ideal, i aquell Passio que té tanta elevació, i aquell Predicar en desierto contra'l vici dels renecs, s'hi destaquen encare l'entussiasme per la Vida militar, i les fortes sàtires de Hasta en el campo i El crimen de Gandesa, terrible fuetada al caciquisme. Encare en aquells tres o quatre anys en Sardà sosté'l seu plè caràcter de periodista; però, a mesura que avença, se li nota una propensió a l'enterniment, que li fa dir coses molt belles en l'altra Noche de Reyes de 1891, i una moderació de l'apassionament com la que mostra en Crímenes y criminales, i en el judici que al cap d'avall ve a fer sobre'ls excessos de la prempsa en lo de la calle de Fuencarral de Madrid. No's pot dir que la vibració minvi; però's coneix ja damunt d'ella'l pes dels quaranta anys i altres preocupacions.
La maduresa del seu seny la demostra en l'article Los conservadores barceloneses, publicat en Agost de 1890, plè de sentit polític: al travers del canvi de personalitats, veu la transformació del partit conservador de Barcelona, que ell desitja, i sembla voler-lo profetisar, resucitat a la catalana.
Aquesta gran il-lusió seva pels partits politics a la catalana, com la que abans ha donat a coneixer per la escola catalana en general, són molt significatives del catalanisme d'en Sardà i de la seva generació. El catalanisme, que va nàixer amb els joves de l'any 40, no fou per ells, com a moviment integral, més que un provincialisme fortament marcat, quina evolució restà obstruida per les lluites d'idees polítiques generals, pels grans prestigis del Parlament espanyol, i més endavant per les sotragades de la Revolució de Setembre. Un cop acabada aquesta amb la Restauració, aquelles forces i impulsos decaigueren en la pau, i'l catalanisme provincialista pogué passar, més despreocupadament, a regionalista: es dir, que comprengué que a Espanya hi havia quelcòm més que provincies, hi havia regions naturals que, no sols per recorts i agravis d'historia morta, sinó també per caràcter i necessitats d'historia viva, eren veritables organismes que necessitaven una constitució política adequada, dintre, perxò, de la dita nacionalitat espanyola. Era'l temps de la patria grande i les patrias chicas. Després, el catalanisme ha pres, com idea, un caràcter de nacionalisme apart, i, com moviment, per causes que palpiten, un avenç vertiginós; però en Sardà pertany al segón moment de la evolució, al regionalista, ben assenyalat per la publicació de la España Regional, en la que col-laborà sovint, i en quins programa i tendencies esqueien molt els partits politic-regionals com els que en Sardà invoca en l'esmentat article d'Agost de 1890.
En aquesta desena del 90, en Sardà ja escriu menys pel públic. El seu estudi d'advocat se'l va engolint, les exigencies de la vida privada'l desvien de la pública, la seva personalitat de periodista comença a descompondre-s, anant-se'n cada qualitat pel seu cantó, atretes per diferents estimuls. El seu sentit penetrant; la força i claretat de la seva paraula d'acer, parlada o escrita; la seva grandíssima independencia i honradesa, i fins aquella hermosa passió de justicia, el fan un gran advocat: la seva fama aumenta a mesura que ell se dóna més a la professió, i, com més aumenta, més el sol-licita, l'absorbeix quasi.
De tant en tant, encare's gira anyoradiç envers la seva vocació més sincera; però la nova direcció empresa l'arrossega; i 'l seu afany d'ideal, la seva passió per la bellesa, se refugien a massa breus estones en les soletats de la contemplació poètica. Torna a fer, quasi exclusivament i molt de tant en tant, crítica literaria, més enternida i penetrant com més la vida l'allunya del goig artístic, i allavores retrèu amb força, un dia, la gran poesia dantesca de Paolo i Francesca de Rimini, un altre dia la Oració de Mossèn Corella, o interpreta ocasionalment, en paraules, el sentit de les grans obres musicals pels concerts de la Societat Catalana que encare presideix. La seva ànima, recloent-se, se fa més delicada, i, tot remembrant encare les antigues aficions romàntiques en l'elogi del drama Pour la couronne, d'en Coppée, sent com pocs la poesia moderníssima d'en Maeterlinck i altres, que tracta en articles com les Curiosidades literarias; i així enllaça'l romanticisme vell amb el nou.
Però perxò, a moments, el periodista encare's redreça i fa aquella punxadora sàtira dels oradors cursis En el Fomento, en 1893, i aquell inoblidable i profètic Nuevo Egipto, de Novembre de 1894, que es la última fortíssima resplendor de la seva personalitat periodística complerta.
Després, tots ho sabèm, la mort de l'Yxart trenca'l ressort d'en Sardà. La biografia que escriu de l'amic difunt, i que fou llegida i celebrada aquí meteix, revela, sota de grans qualitats crítiques i d'estil desplegades amb aparent serenitat, quelcòm de trencat per dins: té un ressò fosc i ve com de lluny. Ve del fons d'aquell despatj d'advocat hont en Sardà ha començat de temps la estoica i silenciosa lluita amb la Mort, que toçudament va escometent-lo.
La batalla durà tres anys. Pocs la saben. Sols se nota la absencia d'en Sardà; potser aviat ja no's nota, i l'oblit s'insinua. Algún instant la lluita calma, la Mort s'enretira, i en Sardà reapareix i escriu. De sobte reb el cop fatal, i mor el dia 4 de Desembre de 1898, a la edat de quaranta set anys.
Vosaltres, que l'estimaveu, plorèu-lo encare una volta! Vosaltres, que no'l coneguereu, dolèu-se de no haver-lo conegut! I tots plegats servèm la seva memoria i perpetuèm-la en l'ànima catalana!
- ↑ Estudi necrològic llegit a l'Atenèu Barcelonès el 15 de Desembre de 1899.