Oda nova a Barcelona

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 ODA NOVA A BARCELONA


—Hont te'n vas Barcelona, esperit català
qu'has vençut la carena i has saltat ja la tanca
i te'n vas dret enfora am tes cases disperses,
lo meteix qu'embriagada de tant gran llibertat?

—Veig alla'l Pirinèu am ses neus somrosades,
i al davant Catalunya tota extesa als seus peus,
i me'n vaig... Es l'amor qui m'empeny cap enfora,
i me'n vaig delirant amb els braços oberts.

—Oh! detura-t un punt! Mira'l mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se'n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?...
 —Vinc del mar i t'estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,
i me'n vaig i no'm moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre'l meu cor.

—Altra mar veus enllà, encrespada i immobil,
de les serres que riuen al sol dolçament:
per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,
ja't caldrá un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.
—Com més terra i més mar i més pobles oviro,
a mesura d'amor el meu pit s'engrandeix,
i me sento una força que abans no tenia,
i soc tant tota una altra que fins jo'm desconec.

—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,
que ja't cal esse una altra per esser la que dèus;
perque ets alta i airosa i fas molta planta,
però bé't falta encare molt més del que tens.
Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.

Mes, passada l'estona i el dia y la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;

i abandones la via i la gloria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa,
I encara t'en rius.

Te presums i engabanyes alhora
am manto de monja i vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluhent;
prò mudes depressa, i am gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca'l postiç i la veu disfreçada,
i surt la marmanyera endiablada
qu'empaita la monja i li crema 'l convent...
I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traidora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, oh Barcelona!
es pastat am sang.
I tens dreta en la mar la montanya, ai! que venja
am son castell al cim, i am la revenja
més ai! en el flanc!

Tens aquesta rambla qu'es una hermosura...
i tens la dolçura dels teus arravals,
hont, tant prop de tes vies sonores
i al mitj de les boires del fum i ses marques,

camps de blat en la pau dels patriarques
maduren lentament els fruits anyals.
I allí, a quatre passes, febrosa de sòbres,
més ampla que l'altra, la Rambla dels pobres
tremola en la fosca ses llums infernals.

Prò ni'l baf ni la pols de tos llots i desferres,
ni'ls pals i filferres
que t'armen a sobre la gran terenyina,
ni'l fumar de tes mil xemeneies,
ni'l flam de les teies
que mou la discordia i abranden l'incendi,
són bastants a posar vilipendi
an aquest cel que tens tant dolç i blau
que tot s'ho empassa i resol i canvia,
i ho torna en oblit i consol i alegria:
mil cops la perdesses,
mil cops més tornaria a tu la pau.
A la part de Llevant, mistic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremitj d'una gent tant surruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, en mitj la miseria i la rabia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels qu'han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:

es com un mal, donat, de tu s'exhala:
qu'ets vana i coquina i traidora i grollera,
que'ns fa abaixâ'l rostre
Barcelona! i am tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!