Aquesta pàgina ha estat revisada.
— 96 —
Mentrestant, la llàntia dolorosa fina:
com un cor sens sava té'l ble que no suca,
y com gemma roja que fulgueix divina
fa un ramell de granes y son ull acluca.
La llàntia votiva ja ha clos la parpella;
de son ball reposen les tenebres fosques;
per l'esquerdat absis surt la lluna bella
filant sa llum blanca en les pedres tosques...
Dalt l'altar en runes riu la Sobirana
y que'l fill retorna la mare somnía:
¡sol d'Orient, fulgura! ¡la mora es cristiana
y ploren els moros en la Morería!...
Y en l'Iglesia rònega, cayguda en esberles,
com gegant granítich que's trenquès els òssos,
entre una corona de safirs y perles
s'hi trobà la llàntia, partida en cent troços.
