Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/127

Mira entorn y enlayre mira;
tot es negre terra y cel:
sols alguns estels aguayten
eutre'ls rengles de marlets.
Per darrera de la porta
s'ou, al fi, remor que creix...
dringuen claus... ressonen passos...
s'acosta'l monjo porter:
— ¿Quí truca?— crida ab veu alta,
sense fer girà'l pestell.
—Obriu prompte, dèuvos pressa;
missatge porro del Rey.
— ¿Còm heu dit?...— lo monjo esclama
dubtant y ab calmosa veu.
— ¡En nom del Rey! — respon l'altre
xampurrant estrany renech.
Altre cop la veu del monjo:
— ¡Jesús, María y Joseph!
— Vinch en nom del Rey d'Espanya;
¡obriu, donchs, en nom del Rey!
—Al Pare Abat vaig a dirho;
ja torno prompte, esperèus.—
Bella estona n'es passada
quan torna'l monjo porter,
treu barrots, obre la porta,
y'ls ulls obre més y més.
Entra'l missatger al pati
d'un sol bot de son corcer;
foll de rabia descavalca
y segueix al totxo llech.
A la llum d'una llanterna
van tots dos sens dirse rès,
com llurs ombres, que'ls segueixen