Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/19

y m'ha pres de torbació
y d'una gran reverencia,
el meu marit y senyo'.—

Un ensurt l'ha cor-lligada
quan ha dita l'oració,
que al devora un bleix sentía
y d'un trepig la remó'...
El comte de Barcelona,
y, d'ara, rey d'Aragó,
front a front de la regina
roman en contemplació,
el somriure a flor de llavi,
sobrexintli la dolçó'.
 
Apar que volti sa testa
un nimbe de resplandó',
y té lluminós el rostre
y l'esguart llambregadó'.
Quan Petronella'l repara,
el creu una aparició,
y a sos peus se llançaría,
no li fos deturadó'
el sentir que li parlava
d'un tò dolç y prenedó':

—Sóu ben nina, Petronella,
per tan madur com sóch jo;
sóu ben gentil, muller mia,
per lo ferreny que jo só.
El meu braç, fet a la escona,
no us serà amanyagadó';
els crits de guerra, en mos llavis
hi han dexat no més que aspro',
y són llechs en galaníes
y en mots tendres d'aymadó'.—
Petronella se l'escolta,