Aquesta pàgina no necessita ser revisada.
i una plujeta gràcil
s'esten, com una mel.
L'un pom queia d'açi
del marge, plé d'ufana,
tocant a un lleçamí
qu'enjoia la barana.
Un altre queia ença,
dins l'aigua remorosa
del brollador, que fa
la nit mes amorosa.
Un altre no ha caigut,
sinó que penja en l'arbre:
magnòlia de vellut,
vora el pedrís de marbre.
I el darrer pom, que triga
mes a baixar, i cau
damunt la meva amiga,
amb un tros de cel blau.
Devall d'un cirerer,
al tamps de les cireres,
es veia el vell carrer
i les barques lleugeres;
damunt del cirerer,
un vol de caderneres.
Mes, ara, ¿voldràs dir, la meva amiga,
per qui serà aquell pom del lleçamí?
I ella, mig cantant, amb sa veu fina,
em diu, em deia així:
