Pàgina:Aplech de versos (1907).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



Primavera trista 



  Oh, qui hi pogués tornâ a n-el trist hivern!
 a n-aquells jorns de plujes y gelades,
 dels vents huracanats y xiuladors,
 dels arbres despullats, de les nits llargues,
 dels aucells morts de fret demunt la neu,
 del plor dels degotalls de les teulades,
 del cel plomiç, del prat sense verdor,
 sense una melodia ni una flayre!


  Avuy ja tot renaix: els admetllers
 han estesa de flors una nevada,
 y tornen els aucells a refê'l niu...
 y floreix en els cors nova esperança.
 Jo tan sols abatut, silenciós,
 veig més flors y més aus a cada aubada,
 y, com arbre que'ls frets han corgelat,
 sento encar més endins l'hivern de l'ànima.


  Oh, qui hi pogués tornâ a n-el trist hivern!
 llavors no'm veya sol, com me veig ara.