ria servit aquella Acadèmia antiga i el seu hereu Aristos, el meu hoste i amic, si haguéssim hagut d'esdevenir semblants a la major part dels Oradors? [333] No veiem nosaltres per ventura que, a cada generació, amb prou feines sorgeixen dos oradors dignes de mèrit? Galba, entre tants dels seus contemporanis, fou l'únic que excel·lí, no aconseguint igualar-lo, segons tradició, el mateix Cató malgrat ésser més vell, ni tampoc els qui visqueren en aquella època, però quelcom més joves, Lèpid i després Carbó. Quant als Gracus, empraven en llurs arengues un gènere oratori molt més fàcil i més lliure; en llur temps, però, l'ideal de l'eloqüència no arribà a atènyer la perfecció; seguiren Antoni, Crassus, després Cota, Sulpici, Hortensi; no n'hi afegeixo cap més; solament dic que si hagués tingut la dissort d'ésser comptat entre la multitud...
