Vés al contingut

Pàgina:Buscant lo desconegut (1898).djvu/18

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


amor tot sol. Vostè que sab tant ja sabrà quin vuy dir.
D. GER. Oh! jo sé molt; però hi ha moltas cosas que no 'n sé res.
EMI. ¿No n' ha aprés may vostè d'amor?
D. GER. May: pero are casi 'm fas venir ganas d'ocuparmen.
EMI. ¿A la seva edat?
D. GER. Es que aquí ahont me veus, encare aprench ab molta facilitat.
(S'aixeca y conduheix á Emilia al mitj de la escena acostantshi molt).
Y bé! en conclusió...
EMI. En conclusió, varem convení en que el amor naixía à n' al cor, que del cor passaba 'l cervell y allavoras... per compte de viure sol com un sér inútil que no estima ni es estimat, venía el desitj de viure l'un per l'altre.
D. GER. ¿Y quí son aquets dos?
EMI. L'home y la dona. Ningú més. Y un cop están d'acort, per espontánea inclinació, vé 'l matrimoni y ab lo matrimoni tot lo demés que várem deixar per la llissó següent...
D. GER. (Apart). (Decididament 'l meu deixeble té rahó. ¡Aqueixa xicota té ganxo!)
EMI. ¿Perqué 'm mira de regull? ¿Qué li faig pó?
D. GER. (Preocupat y apartantse d'ella). No, al contrari.



ESCENA VI



Los mateixos y ANTONIA.


ANT. ¡Senyor!
D. GER. (Ab sorpresa). ¿Qué? ¿qué hi há? ¿qué vols are?
ANT. ¿Potser li he fet mal obra?