Pàgina:Cansons de la terra (1866).djvu/116

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.



Dotze cavallers—dotze camaradas
son anats á Tremp—á robá' una dama:

quan ne son á Tremp—sola l' han trobada
sola en un balcó—qu' á la fresca estava.
—Senyora Isabel—¿ha sopat encara?
—No per cert senyors—que no tinch pas gana.
Mon pare no hi es—ni tampoch ma mare,
son al Aragó—que volen casarme
ab un mal vellot—que á mi no m' agrada.
—Senyora Isabel—ha de ser robada
á la mitja nit—ó á la matinada.
—Robada serè—si 'l lladre m' agrada.
A la mitja nit—sent soroll per casa.
—Deixáume vestir—que estich despullada.
Ja l' agafan dos—un per cada banda;
ab escala d' or—ja l' han devallada;
ab un cavall blanch—se l' han emportada;
ab capa de seda—la n' han abrigada,
y ab un mocador—li han tapat la cara
perqué no la vejin—son pare y sa mare.
Quan son á cavall—encontran son pare.
—¿Qui n' es eixa dama—que va tan tapada?
¿que 'n tè pòr del sol—ó de la rosada?
—No tè pòr del sol—ni de la rosada,
sino del ayret—que 'n talla la cara.
Un xich mes avall—troba sa germana.
—¿Qui n' es eixa dama—que va tan tapada?
que 'n tè pòr del sol—ó de la rosada?
—No 'n tè pòr del sol—ni de la rosada